«Els arquitectes del caos», per Joaquim Iborra

En un discurs recent, el president Carles Puigdemont ha parlat dels «manobres de l’esperança, que van a la feina, que posen maons, aixequen parets» i els ha contraposat als «arquitectes del caos». Evidentment, aquesta última expressió no hi té altre paper que el d’una figura retòrica, en què es juxtaposen dos termes contradictoris. Els arquitectes del caos! Pocs oxímorons apleguen paraules de sentit tan irreconciliable. Si al principi hi havia el caos, l’esperit ordenador de Déu arquitecte va dissipar les tenebres. Però aquest veïnatge em fa témer una contaminació dels sentits. Aquests dies estic sensible a perills com aquest, després de llegir La llengua del Tercer Reich, de Victor Klemperer. Enric Iborra n’ha fet la ressenya de la traducció catalana, com també una sèrie d’entrades del seu blog a propòsit de les mil sis-centes pàgines dels diaris de Klemperer del període 1933-1945, que s’ha empassat com qui es menja un sandvitx. Jo no he arribat a aquest extrem, però he llegit La llengua del Tercer Reich, «que ve a ser-ne una síntesi». Klemperer parla de moltes coses, entre les quals el desplaçament semàntic que van patir moltes paraules manipulades pels ideòlegs nazis. El cas més notable és el de l’adjectiu «fanàtic», que amb ells va perdre el seu sentit pejoratiu i va adquirir una connotació positiva. En la llista de paraules, esborrona reconèixer-ne moltes d’ús comú en el llenguatge de l’opinió pública d’avui. Per a Klemperer, les paraules «poden ser com dosis minúscules d’arsènic: s’ingereixen sense adonar-se’n, sembla que no fan cap efecte i, al cap d’un temps, es produeix l’efecte tòxic».

Els arquitectes del caos! No és una expressió original de Puigdemont, és clar. La seua intenció no ha estat altra que acolorir el discurs amb un efecte que han aprofitat els titulars de totes les cròniques que se n’han fet. No he sabut identificar-ne l’origen, encara que no m’ha sorprès veure-la atribuïda a un assessor de Donald Trump, ni trobar un llibre amb un títol similar dedicat a Adolf Hitler. Tampoc sorprèn l’epítet amb què va ser conegut Albert Speer després de la guerra: l’«arquitecte del diable». El fet és que, en la declaració de Puigdemont, l’arquitecte, emparellat amb el caos, es contraposa als «manobres de l’esperança, que van a la feina, que posen maons, aixequen parets». La paraula «arquitecte» s’allunya, doncs, del seu significat original, com a talent constructiu i organitzador, i s’acosta al seu contrari, el caos. A poc a poc i imperceptiblement, el sentit de l’oxímoron va perdent sentit. L’oxímoron va deixant de ser-ho. Com ha estat possible? Com és possible que el terme «arquitecte», que prové d’una paraula grega que significa «el primer en l’obra», s’opose a «manobre», si l’arquitecte precisament és el primer dels manobres? En un altre context, aquest és el mecanisme que Klemperer descriu. A força de repetir una paraula, una combinació de paraules, una unitat sintàctica, amplificada pels mitjans de comunicació de masses, adopta de manera inconscient un significat tòxic, fins i tot en contra d’alguns dels qui acaben per usar-les mecànicament. Klemperer creu que la llengua pensa i parla per nosaltres, però també que ens deixa al descobert: la llengua no menteix mai i diu el que volem ocultar o el que no ens agrada reconèixer.

De què parla aquesta aproximació semàntica entre «arquitecte» i «caos»? Parla de la decadència d’una professió. No em referesc als alts i baixos en l’evolució de la seua consideració social. Abans del Renaixement, l’arquitecte, si és que se l’anomenava així, no tenia una condició social elevada. A partir d’aleshores, es va guanyar a poc a poc la condició d’artista. El seu moment àlgid és la primera meitat del segle XX, quan ha estat elevat al rang d’«intel·lectual». Al marge d’aquestes vicissituds, tant si ha menjat a la taula de l’amo com a la taula dels criats, l’arquitecte —o el mestre d’obres— sempre ha estat un professional necessari. Qui volia fer-se una casa, qui volia alçar un palau o una església, hi recorria, perquè era ell qui sabia fer-ho. Unes vegades treballava amb les mans com a obrer de vila, altres tenia coneixements per a organitzar i dirigir construccions més complicades, però sempre era «el primer en l’obra». Avui l’arquitecte s’ha anat desvinculant tant del procés constructiu que ja no «sap» construir una casa. D’una banda, no té l’experiència prèvia del «manobre» ni el contacte directe amb els oficis, entre altres coses perquè ja no n’hi ha. De l’altra, no s’ha incorporat a la industrialització de l’edificació, o s’hi ha incorporat de manera tangencial.

L’arquitecte d’avui és prescindible. Si no se n’ha consumat la desaparició és gràcies a la burocràcia de la societat moderna. Algú ha de garantir el compliment de l’allau normatiu del sector. Algú ha de pagar o ha d’anar a la presó si les coses van mal dades. La llei ho exigeix. A banda d’aquesta «necessitat», la societat no el necessita per a fer una casa. Incapaç de reaccionar com a col·lectiu, l’arquitecte d’avui és un personatge aïllat. Cerca el seu lloc i no el troba. Sempre sembla molt ocupat, no té temps per a res. Treballa a casa en pijama. És un professional liberal en precari. Enlloc no és necessari, però a tot arreu el reclamen quan hi ha papers a signar. Els problemes legals, els de notaria, els de finançament, tots tenen una solució: que l’arquitecte signe una acta, encara que siga falsejant la data; que l’arquitecte signe un pressupost, encara que siga fictici; que l’arquitecte signe un certificat, que certifique tot el que es pot certificar. Si cal, que certifique el caos d’una obra.

Qui diu caos, diu mala qualitat. La societat no confia en els seus arquitectes. L’obra és una màquina de generar problemes i reclamacions que l’arquitecte no pot preveure. Quan acaba l’obra, les desviacions respecte al pressupost original són tan grans que ja ningú no fa cas del pressupost del projecte. En l’obra pública, el desgavell econòmic pren proporcions descomunals i fa possible totes les corrupcions. L’arquitecte no controla tot aquest desordre, perquè està fora del sistema de producció. Si és afortunat, n’és un còmplice; si no, perd el pas. Identificar l’arquitecte amb el caos d’una obra és la cosa més natural. Un pas més, i una vegada en circulació l’expressió «els arquitectes del caos», el més fàcil serà invertir-la: «el caos dels arquitectes».

De la crisi de la professió hi ha altres derivacions «lingüístiques», que he comentat en articles anteriors, com la doble denominació arquitectura i edificació, i la pugna pel nom de la professió entre arquitectes i aparelladors.