El vell Horaci

El vell Horaci… Així en deia Fuster, supose que per remarcar-ne tant l’antiguitat com la moderació, la manca de passió, l’amor per la tranquil·litat i el repòs que expressen els seus versos.

A part de l’interés de la seua obra, Horaci encara es recorda perquè va delimitar per a una llarga posteritat literària una sèrie de tòpics, entorn dels quals s’han teixit variacions i repeticions sens fi, com ara el del beatus ille,  en què es fa l’elogi de la vida retirada, al camp, lluny del brogit de la ciutat, o el de l’aureas mediocritas, “la mitjania, tan preciosa com l’or”, que també  reivindicava, ja que “els vents batzeguen més sovint els pins enormes, les torres enlairades s’esfondren més feixugament, i és als cims de les muntanyes que cauen els llamps”.  

                                                                                                                   

Ara, el tòpic que més associem amb Horaci és el del carpe diem: “Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà.” Convé remarcar que, en Horaci, aquest motiu apareix molt lligat al de l’aureas mediocritas. Cal viure el moment, sí, però assenyadament i amb moderació, perquè  “el que et reclama la vida és ben poc”. Voler més del que la vida pot donar és, per a Horaci, la manera més segura d’esdevenir desgraciat: “¿per què fatigues amb projectes inacabables el teu esperit que no hi pot donar l’abast?” Segles més tard, Goethe resumiria en una de les seues màximes que “la felicitat consisteix en la limitació”. Horaci s’hauria reconegut en la concisió i en el sentit de la frase, però segurament no li hauria fet massa gràcia l’ús d’una paraula tan excessiva com “felicitat”.

La veritat és que aquest motiu del carpe diem sempre m’ha deixat una mica perplex. El consell és tan obvi que se’m fa sospitós de retòrica, de ser un mer joc verbal: viu el dia, el moment, cull el dia d’avui… En fi, el fet és que tampoc no hi podem fer una altra cosa. I, a més,  s’ha de dir tot: el diem inclou també la migranya i altres amenitats semblants.

En classe, a més d’Horaci, hem llegit i comentat quatre variacions sobre el carpe diem de poetes de vàries èpoques. Concretament, dos poemes de Ronsard, un de Kavafis i un altre de Bertolt Brecht. Els dos poemes de Ronsard, dos sonets, són molt divertits: en el primer, que porta per títol No demano la mort, demana a l’Amor, al déu de l’amor, que “sembre neu” al cap de la dona de qui està enamorat i que no s’ha dignat a tenir en compte els seus “plors de sis anys”. Literalment,  demana a l’Amor “que sigui una anciana”. Així sabrà que la bellesa, de la qual tant es vanagloria, “és dolenta,/ i en un dia s’esfulla com s’esfullen les roses.” El recordatori del carpe diem es fa servir com una venjança contra la dama bella i ingrata. Quina mala llet, la de Ronsard! L’últim vers del segon sonet, Quan siguis una velleta, parafraseja bellament l’admonició d’Horaci: “cull des d’avui mateix les roses de la vida”. S’ha de remarcar que Ronsard adreça aquest consell, interessadament, a una altra dama desdenyosa. És a dir, que quan Ronsard parla de “les roses de la vida” s’estava referint a ell mateix. Aquests poetes!

En A la taverna del mar, de Kavafis, el motiu del  carpe diem hi apareix capgirat: no hi trobem una crida a viure el moment present, sinó una expressió desolada davant del temps perdut; no el desig de viure la vida, sinó la recança de no haver-la viscuda com calia. El culpable va ser “el seny, el mentider”, que va frenar el plaer quan encara era possible i l’ajornava per demà. A diferència d’Horaci, que propugnava un carpe diem moderat i assenyat, Kavafis reivindica l’excés com a condició sine quan non. Segurament perquè la seua vida no va ser tan lliure com la d’Horaci.

                                                

Per acabar, hem llegit el poema de Brecht, Contra la seducció, potser el millor de tots. El més convincent, també. Aquest poema es pot llegir simplement en clau política, com era segurament la intenció de l’autor, però crec que és més interessant remarcar l’esforç de Brecht per desempolsegar el tòpic horacià. Per exemple: un argument que utilitzava Horaci per justificar la peremptorietat del carpe diem  és la brevetat de la vida: viu el moment d’ara perquè tot és fugisser i l’esperança és incerta. Això, de tota manera, és una arma de doble tall, perquè si tot és tan fugisser i a penes hi ha temps de res, potser no val la pena de prendre’s la molèstia de viure, ara i ací. Ja ho farem en el més enllà, si n’hi ha. Brecht, en canvi, afirma amb aplom: “No us deixeu enganyar:/ la vida no és tan breu”, hi ha temps per viure-la plenament i amb intensitat. Però, s’ha d’aprofitar cada moment, ara i ací, perquè encara que la vida puga no ser breu, “No n’haureu tingut prou / Quan l’haureu de deixar!” Penseu, només, en la quantitat de llibres que deixarem sense llegir quan se n’anem de vacances definitives. N’hi ha per posar-se a plorar. Brecht hi afegeix una última remarca: no s’ha de tenir por, perquè “Morireu com les bèsties / i res més no hi haurà”. La por és molt sovint el que fa que s’escapen moltes oportunitats. La por, o la timidesa, que no deixa de ser una mena de por. El materialisme, per  a Brecht, no és un motiu de desesperació, sinó de confiança.

Qui llegeix avui Horaci? El que més m’agrada d’ell són les Sàtires, una mena de narracions que es poden considerar un veritable manual de vida pràctica: les delícies de l'amistat de debò, el poder il·limitat dels diners, els perills de la golafreria, els avantatges del sexe amb les putes —i, d’altra banda, els inconvenients de practicar-lo amb les dones casades…  Com sempre, la facilitat i la comoditat per damunt de tot. El vell, el bon Horaci!