Algunes lectures durant una convalescència

Aprofitant una convalescència, o amb l’excusa d’una convalescència, he llegit uns quants llibres que he suposat que no em costarien gaire esforç, com una manera de reincorporar-me a la normalitat a poc a poc, suaument. Així i tot, no he pogut evitar de llegir amb el llapis a la mà i de prendre’n algunes notes.

D’entrada, vaig agafar un Pla: Un petit món del Pirineu, volum 27 de l’Obra completa. Aquest volum recull tres llibres: Cadaqués, que ja havia llegit feia temps, en un exemplar que tinc de la primera edició, publicada el 1947 per l’editorial Joventut, Mieres i la Garrotxa, i Les valls d’Andorra. La relectura de Cadaqués, que recordava bastant bé, m’ha proporcionat una sorpresa. L’edició de l’Obra completa inclou una narració, Història d’Aurora (p. 180-197), que no apareixia en l’edició original. Supose que a causa del seu caràcter eròtic. És una de les millors narracions que mai va escriure Josep Pla. Sembla que ha passat desapercebuda. És l’inconvenient de les Obres completes: molts escrits hi queden soterrats i passen per ull als lectors i als estudiosos.

No he estat mai a Olot ni a la Garrotxa, i he llegit amb interès el llibre que li dedica Pla. Algunes de les pàgines tenen un caràcter purament informatiu, d’interès escàs. Algunes altres, en canvi, són molt bones. Em crida l’atenció la fascinació que sentia Pla per la figura del general Savalls, que apareix en altres llibres seus, sobretot en Un senyor de Barcelona. En Mieres i la Garrotxa Pla escriu també sobre un altre dels generals carlins, Cabrera, que va establir el seu quarter general a Amer, el poble del president Puigdemont. Les pàgines informatives s’alternen amb descripcions plenes d’encant, com una que fa dels esquirols, amb observacions i reflexions personals, amb valoracions sobre la seua obra literària. Com ara aquesta: «De vegades penso en la quantitat de papers i llibres que he escrit en el curs de la meva vida. He escrit escandalosament, massa. He escrit perquè n’he tingut necessitat, gairebé tot per encàrrec, o sigui per obligacions necessàries, i sempre sota la fèrula d’una censura burocràtica. Tinc la convicció que, moltes coses, me les hauria pogudes estalviar. Tothom hi hauria guanyat. Però, com fer-ho per estalviar-me-les? Hauria pogut canviar d’ofici, és clar. Totes les vegades que ho he intentat, ha donat poc resultat. He hagut d’estirar sempre el mateix carro i estar amarrat a la mateixa baluerna amarga. I, ara que ve a tomb, diré que hi ha tres coses que no em sap un greu excessiu d’haver escrit: el que he fet sobre el meu país, que és l’Empordà; aquest llibrot sobre la Garrotxa i el que vaig escriure en Un senyor de Barcelona, sobre Collsacabra. Aquest és el meu país quan tinc humor suficient per a creure que aquestes coses són necessàries.» M’ha fet gràcia aquesta frase: «Olot és la capital de la Garrotxa. Molt bé. Per molts anys.» Val la pena llegir tot Pla.

Vaig llegir després, en una traducció al castellà, un clàssic de la literatura ídix, Tevie el lechero, de Schólem Aléijem (transcrit en català com a Šalom Aleikhem), obra en què es va inspirar el musical Un violinista a la teulada. Narrada per un personatge loquaç, incansable, que m’ha recordat Bohumil Hrabal, més que una novel·la és un seguit de narracions molt divertides, que no perden mai l’alè. N’hi ha una sobre un pogrom, enfocada d’una manera vital i humorística. Aquest adagi jueu: «Respecta i desconfia.» I aquestes observacions del narrador sobre els pobres: «És preferible ser ric a ser pobre. A Déu mateix tampoc no li agraden els pobres. Perquè si li agradassen, no serien pobres.» I aquesta altra: «Quan Déu ajuda els pobres, es tornen irreconeixibles.» La literatura ídix, que avui és una literatura morta, deu estar plena de tresors. La Viquipèdia informa que Šalom Aleikhem va morir a Nova York el 1916, i va ser enterrat en el cementiri de Brooklyn. El seu funeral va ser un dels més grans en la història de Nova York: s’estima que hi van acudir més de cent mil persones.

Vaig llegir també Cranford, d’Elizabeth Gaskell, una novel·lista que cada vegada m’agrada més. N’he parlat alguna vegada en el blog. Cranford ens presenta la vida quotidiana d’un poblet anglès de la primera meitat del segle XIX, amb les trifulgues d’un grup de dones de mitjana edat lleugerament excèntriques. Gaskell hi fa servir una ironia suau i melancòlica, però malgrat el seu to humorístic es permet  algunes observacions punyents, com ara la que posa en boca de la criada Martha. Quan la senyora Matty li demana, enmig d’una discussió, que «escolte les raons», Martha li retruca: «No penso escoltar cap raó. Les raons sempre signifiquen el que diuen els altres.» En un altre pas, la senyoreta Matty recorda que «el pare ens feia escriure un diari amb dues columnes; en un costat hi havíem de posar, al matí, el que semblava que podríem fer en el curs del dia que començava, a la nit havíem de posar a l’altra banda el que realment havia passat. Per a alguna gent aquesta seria una manera força trista d’explicar la seva vida…»

Durant la convalescència he reprès un vell costum. He llegit una novel·la policíaca, que m’havia recomanat la meua amiga Conxa Garcia Henares, gran coneixedora d’aquest gènere: Quan surt la reclusa, de Fred Vargas, pseudònim literari de l’escriptora francesa Frédérique Audoin-Rouzeau. En català s’han traduït set novel·les d’aquesta autora, de la sèrie del comissari Adamsberg. La intriga que capta l’interès del lector no és sols la resolució d’una sèrie encadenada de crims, sinó el procés per mitjà del qual el comissari Adamsberg és capaç, com diu ell, de veure-hi enmig de les boires, un procés que se submergeix en les entranyes del seu passat i de la seua ment. Hi ha molts altres aspectes d’aquesta novel·la que m’han cridat l’atenció, però no en diré res per no fer-ne l’espòiler.