dimecres, 27 d’abril de 2011

Johann Jakob Froberger, un compositor meditatiu

Alguns dels blocs que solc visitar més sovint són els dedicats a la música clàssica. No tant com voldria, perquè si m’encante comence a botar alegrement d’un bloc a un altre i de seguida ja se m’ha passat la vesprada. I la feina per fer! Els blocs dedicats a la música clàssica tenen la virtut d’estar molt definits, no com el meu. Al darrere hi ha gent que sap molt bé de què parla. Tots estan enllaçats entre si, de manera que des de qualsevol d’aquests blocs és molt fàcil accedir als altres. La majoria faciliten descàrregues de CDs que, encara que són al mercat, no són fàcils de trobar. Moltes vegades es tracta de CDs descatalogats o de vinils que els mateixos blocaires han digitalitzat i han posat al servei de tots. Els textos dels posts solen ser concisos, instructius i intel·ligents.

Entre els meus preferits hi ha, entre molts altres,  Avant que j’oublie, Random Classics, Classic Collection, Laureate Conductor(s), Invocation through Music o Sólo Boulez. I en català el bloc de Guillem Calaforra  So i silenci, amb vídeos i articles molt diversos sobre música clàssica.


Amb profunda emoció, la setmana passada vaig trobar en Invocation through Music la gravació de la Metamorfosi per a 23 cordes solistes de Richard Strauss en una interpretació dirigida per Clemens Krauss (Clemens Krauss conducts Wagner, R. Strauss). És una obra que no em canse mai de sentir. És inesgotable: no es pot acabar mai de percebre tot el que hi ha. També vaig localitzar no fa molt en Classic Collection el cicle complet de les simfonies de Bruckner dirigides pel gran Rozhdestvensky amb l’Orquestra Simfònica del Ministeri de Cultura de la URSS (Bruckner Complete Symphonies Rozhdestvensky). Aquesta gravació inclou les diferents versions de cada simfonia. Un tresor. I, en Vynil fatigue, les cançons sacres de Bach interpretades pel tenor Hughes Cuenod i la contralto Hildegard Roessel-Majdan (Bach Geistliche Lieder). En una entrada anterior vaig comentar que les lectures pendents se m’acumulen. El mateix em passa amb la música que tinc per sentir. Ja us fareu càrrec que no em puc girar de feina. I encara vull escriure en el bloc!

Ara estic sentint bastant un compositor que he conegut gràcies a Avant que j’oublie: Johann Jakob Froberger. No és un més de la llarguíssima nòmina de compositors barrocs. Val la pena de veres. Nascut el 1616 i mort el 1667, va ser considerat el compositor alemany més destacat de música per a teclat de la seua època. Va estudiar amb Frescobaldi i es va forjar un estil personal a partir de la música per a teclat d’Itàlia, de França i d’Alemanya. La seua obra va influir intensament Couperin. Bach el tenia en gran estima, i Mozart i Beethoven estudiaven les seues partitures. El director i clavecinista Gustav Leonhardt l’inclou sovint en els seus recitals.

La música de Froberger es caracteritza per canvis bruscos d’expressió, per la juxtaposició de frases molt contrastades o per les interrupcions sobtades del discurs. El seu estil sincopat i entretallat recorda el piano de Thelonious  Monk.

És una música meditativa i melancòlica. Moltes de les peces de Froberger porten com a títol programàtic lamento o plany per la mort d’algun personatge. L’allemande de la suite xx té aquest subtítol: Meditació sobre la meua mort futura, per a ser tocada lentament i amb discreció, Memento Mori Froberger. Per a l’autor d’Avant que j’oublie, his pensive, somewhat hermetic 'first-person' voice recalls his French contemporaries Montaigne, Descartes and Pascal”. eces by Johann Jakob Froberger (1616-1667). As

Si us abelleix, podeu sentir en aquest vídeo (un passe de diapositives), que he muntat com he pogut, l’allemande de la suite xx interpretada per Blandine Verlet. Aquesta clavecinista també ha estat un descobriment per a mi. Verlet interpreta aquesta peça en un clavecí del segle xvii conegut únicament per les inicials D.F. Aquest instrument té un so dolç i rodó, no gens metàl·lic. Convencerà els més reticents envers el clavecí.


1 comentari:

  1. Aquest Froberger és una novetat per a mi. I si Bach el tenia en gran estima, què diré jo! Però no crec que ell admirés precisament aquesta “juxtaposició de frases contrastades o les interrupcions sobtades del discurs”. El barroc és amic del clarobscur, però també de les gradacions (de les modulacions). En tot cas, és aliè a aquelles ruptures. Si més no en l'allemande de la suite XX, jo no les reconec. Melancolia hi ha, però no barrejada amb altres “afectes”, en la mateixa peça. Froberger exacerba l’ornament fins a desfigurar la música. Em recorda el que farà més tard Chopin, en el context del romanticisme. O l’extravagància d’Alkan. Però, al meu entendre, allò que deixa la impressió d’un estil sincopat i entretallat és la interpretació. Blandine Verlet, amb el seu “piano preparat” pels seus enginyers, ornamenta ad libitum, amb una sonoritat esplendorosa. I sospite que anacrònica. Sovint em passa, quan escolte interpretacions modernes de música barroca, que no sé distingir què pertany a la partitura i què a qui la toca. La darrera vegada, fa uns dies, escoltant l’arioso del número 31 de la Passió segons Sant Joan (Betrachte...), en la versió de Koopman. Aquest basso tan subratllat, de so tan ple i reverberant, té un deute clar amb Berlioz. Almenys, a mi em recorda un moment esplèndid de Els Troians, Tout n’est que paix et charme. Ara, conste que jo estic a favor de la llibertat interpretativa. Només em queixe de la retòrica historicista.

    ResponElimina