Des de fa temps, i igual que passa en altres aspectes de la nostra realitat social, la problemàtica que envolta l’ús del català sembla abocada a un impàs, que paralitza i bloca tant la reflexió com l’acció. L’horitzó previsible, i la realitat de cada dia, és una «normalitat improbable», insuficient i plena d’obstacles. D’altra banda, l’alternativa de la castellanització com a «solució» no ofereix cap atractiu, i no continue per no posar-me impertinent. Aquest empantanegament produeix al seu torn diversos efectes no desitjables, com ara l’absència d’una reflexió crítica que no siga un reflex o un símptoma de la mateixa situació que denuncia.
No convida a l’optimisme el fet que els intents de pensar fora d’aquest cercle viciós són ignorats o no obtenen el ressò que mereixen. Seria una llàstima que això passés també amb el llibre que acaba de publicar Josep J. Conill, Entre Calimero i Superman. Una política lingüística per al català, perquè constitueix una mostra molt notable de creativitat i d’imaginació, tant com de sentit crític, a l’hora de tractar la problemàtica que envolta la dinamització de l’ús social de la llengua catalana. No es tracta exactament d’un estudi acadèmic, sinó d’un assaig, que reflecteix la personalitat intel·lectual, diversa i complexa, del seu autor. Professor de català en un institut, la seua obra comprèn diversos llibres de poesia, reculls d’aforismes, obres d’investigació literària i llibres que es podrien catalogar de sociolingüística, però que per la seua ambició i varietat de referències van molt més enllà del que aquest rètol suggereix. Us en podeu fer una idea visitant la seua pàgina web: Del llenguatge, la societat i altres passions.
El títol inicial del llibre ―Entre Calimero i Superman― apunta als dos pols en què sol oscil·lar la «reflexió» sobre l’ús del català. Calimero al·ludeix a un conegut personatge de dibuixos animats, que «amaga una propensió malaltissa al victimisme, tot just el contrari del que la present situació demana», un ploramiques, amb «una sensació d’incomprensió crònica per part de la societat espanyola». L’altra síndrome, la de Superman, fa de la necessitat virtut i «creu que en el país hi ha una força capaç d’acarar de manera creativa i emprenedora reptes que tot just a hores d’ara comencen a apuntar en l’horitzó d’altres societats dotades d’estats secularment consolidats».
Josep J. Conill està convençut que la qüestió fonamental a l’hora de dinamitzar l’ús de la llengua catalana no té a veure tant amb el fet de si posseïm la dosi suficient de poder, sinó de la nostra capacitat per enfrontar-nos a una problemàtica sociolingüística concreta en una societat de complexitat creixent. Conill, que pensa en gran, assenyala que el desenvolupament (aquells canvis que hem anomenat modernització i, més tard, globalització) i la minorització constitueixen en bona mesura processos entrellaçats. La situació actual del català, per tant, no seria una singularitat inefable, ni una incomoditat que ens ha caigut damunt del cap des de no se sap on per a la nostra desgràcia, sinó un cas concret d’una situació molt més general del que podria semblar a primer cop d’ull a les mentalitats estrictament municipals. Després d’aquest plantejament panoràmic, Conill no s’entreté a valorar les xifres de quanta gent sap parlar català, quanta gent no el parla, però l’entén, el got mig ple o mig buit, etc., sinó que va al fons de la qüestió, a la delimitació dels factors decisius que determinen la tria d’una llengua o una altra.
Un dels capítols es titula, precisament, La detecció dels problemes. Conill hi fa una anàlisi molt crítica, i molt lúcida, del que ha suposat la introducció del català en l’ensenyament, l’àmbit on els intents d’estendre l’ús de la llengua han actuat amb més decisió. Subratlla la incongruència entre les expectatives d’ús suscitades per la immersió escolar i l’escassa oferta de català disponible en un mercat lingüístic intervingut en favor de l’espanyol. Aquesta situació ha acabat provocant uns efectes contraproduents, que es poden resumir assenyalant que el català ha adquirit unes connotacions de llengua obligatòria però poc útil, i també de llengua formal, difícil d’aprendre, només utilitzada en un conjunt d’ocasions que guarden molt poca o nul·la relació amb la vida quotidiana de la nostra societat.
Els professors de català, sobretot al País Valencià, tenen la sensació cada vegada més d’estar treballant en el buit i que el temps no juga precisament a favor seu. Hi ha la sospita que la immersió escolar en català, més que no a l’objectiu de posar a punt les noves generacions per a l’extensió ulterior de l’ús de la llengua, obeïa en realitat a la desídia o la impotència d’una administració poruga i acomodatícia, que sistemàticament defugia el que era de veritat important a causa del seu caràcter conflictiu. Es va encomanar a l’escola «la gestió d’una matèria inevitablement problemàtica, procurant defugir així la bel·ligerància social que la presa de mesures en d’altres terrenys més comprometedors hauria dut inevitablement aparellada».
Conill traça un paral·lelisme molt interessant entre la situació del català en l’ensenyament i el model educatiu actual, basat, si més no en teoria, en els aprenentatges creatius i els components actitudinals, amb un disseny curricular obert i flexible. També aquí trobem contradiccions i incongruències, així com l’aparició d’efectes perversos. L’objectiu d’aconseguir una major igualtat social a partir de l’escola i de l’institut ha anat acompanyat, contradictòriament, d’una progressiva privatització de l’ensenyament. D’altra banda, les noves teories educatives han reclòs els fills de les classes populars «en una mena de reserves o guetos escolars recreatius, de la dolcesa dels quals despertaran brutalment en l’instant mateix en què hauran d’enfrontar-se a la crua realitat del mercat laboral».
En quest punt denuncia la tendència «a transformar la institució escolar en una mena de calaix dels mals endreços, destinat a encabir-hi aquells continguts que la societat no és capaç de posar en valor per si mateixa». Tot allò que no es vol afrontar s’encomana a l’escola: l’extensió de l’ús del català, la igualtat social, el mateix procés de socialització dels individus… Com que tot això no funciona, però està mal vist dir que l’emperador va nu, ha aparegut, com una conseqüència inevitable, la burocratització i el cinisme.
Un altre element que destaca Conill per a completar aquesta radiografia inicial és el fet que la immigració procedent d’arreu del món ha transformat Catalunya i la resta del nostre domini lingüístic en una societat plurilingüe. Paradoxalment, aquesta nova realitat podria beneficiar a la llarga el català, sempre que es posés l’accent en el caràcter preferent del català com a factor d’identificació de la societat catalana i que es lligués el català al projecte de construir entre tots un país amb un futur viable. És una possibilitat raonable, contra el que podria pensar Calimero, però que no caurà de l’arbre com a fruita madura, seguint indefectiblement la llei de la gravetat, com voldria pensar Superman.
A l’hora de proposar algunes línies d’actuació, Conill assenyala que el punt clau per a estendre l’ús del català és lligar-ne la promoció al projecte, molt més vast, de la promoció social dels col·lectius afectats, i a la gestió intel·ligent de la societat plurilingüe actual. També proposa algunes mesures per corregir la situació precària del català en els mitjans de comunicació de massa i ressegueix la irrupció del català en Internet, que «es pot definir com un èxit sense pal·liatius». Conill arriba a afirmar que «que la nació virtual hauria de ser considerada, amb totes les cauteles, com l’avantguarda de la societat catalana i el revulsiu per a la seva futura transformació en una nació real». De tota manera, ell mateix rebaixa aquesta eufòria inicial, que està justificada en bona part, i indica alguns dels punts febles que presenta l’ús del català en Internet, com ara en els webs relacionats amb el mercat laboral i el sistema productiu. De cara al futur, remarca que el valor de la nostra llengua en la Xarxa només es pot assegurar «en una relació d’estreta dependència amb la dosi de coneixement que sigui capaç de vehicular i l’interès que arribi a suscitar».
Una altra actuació que, per a Conill, s’haurà d’emprendre més tard o més d’hora és la simplificació i actualització de l’estàndard escrit, sobretot pel que fa a l’ortografia i a diversos punts de la morfosintaxi (pronoms àtons i relatius, bàsicament). Potser el temps que es dedica en les classes de català a aquestes qüestions és excessiu, més encara si pensem en els resultats obtinguts.
En l’epíleg que tanca el llibre, Josep J. Conill escriu que «sé per experiència que la sociolingüística catalana és un gènere abocat a la malenconia» i que «aquest sentiment procedeix de la sensació sovintejada de mancança d’alternatives inherent a una comunitat lingüística que experimenta la pressió minoritzadora des de fora i des de dins alhora, però que, per contradictori que això pugui semblar, manifesta amb rotunda claredat que no vol renunciar a la seva llengua». Contra la malenconia, Conill proposa un discurs de la voluntat, que ha «de procurar entendre amb tota la lucidesa possible la dinàmica de la minorització lingüística derivada de la nostra inclusió dins l’Estat espanyol actual, i obrar en conseqüència». La legitimació de la causa que defensem ha de ser el suport democràtic de la població i el fet, històricament demostrat, que més català vol dir més democràcia i plurilingüisme.
Es poden discutir, i convindria fer-ho, l’anàlisi i les línies d’actuació que planteja Josep J. Conill en el seu llibre. Ningú no podrà negar, però, l’esforç que ha dut a terme per pensar contra els límits, per superar la paràlisi i el bloqueig que envolta la reflexió sobre l’ús del català. És la lliçó moral d’aquest llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada