Un assaig de Josep Iborra sobre el realisme literari

He penjat en el web de la serp blanca el primer assaig de crítica literària en català que va publicar el meu pare, quan tenia vint-i-cinc anys. Es tracta de Sobre el realisme, aparegut en la revista de l’exili català Pont Blau, el 1954. És un text molt dens i constitueix una síntesi molt suggestiva del concepte de realisme literari en la novel·la des de Stendhal a Kafka, passant per Balzac, Flaubert, Proust, Dostoievski, Faulkner i Joyce. Josep Iborra va escriure i va publicar aquest assaig gràcies a la insistència de Joan Fuster. També, via Fuster, va publicar en Pont Blau dos contes: Quan Clara es desil·lusionà (núm. 14, 1951) i Natura morta (núm. 40, 1956), que van ser recollits després en Paràboles i prou. 

He pogut resseguir la peripècia de la publicació d’aquests textos en l’Epistolari Joan Fuster Vicenç Riera i Llorca, editat per Curial el 1993, que recull la correspondència entre Fuster i Riera i Llorca, aleshores exiliat a Mèxic i director de Pont Blau. L’epistolari recull les cartes que es van trametre des del 1950 fins al 1972. El gruix de l’epistolari correspon a la dècada dels cinquanta. En aquest volum, que és una mina d’informacions i de referències sobre la València d’aquest període, hi apareixen moltes referències al meu pare, amb informacions molt precises sobre les circumstàncies tan difícils que va viure mentre estudiava a València. 

En una carta de 17 de febrer de 1951, Fuster escriu a Riera i Llorca que ha rebut un conte de Josep Iborra, que li enviarà només puga: «Iborra és un estudiant de Filosofia i Lletres, que acaba d’incorporar-se al valencianisme. […] Si l’hi publiques li farà molta il·lusió, perquè és un que comença». El 22 de març Riera li contesta que ha rebut el conte i que li ha agradat, «encara que no acabo d’entendre què carall li passa al protagonista, però està ben escrit i es llegeix amb interès». Proposa també de canviar el títol del relat ―Petit teatre del món―, que troba «pretensiós i vague». 

L’1 d’abril, Fuster li comenta que «el conte d’Iborra està escrit, segons sembla, sota una certa influència kafkiana. El que li passa al protagonista és simplement ―no tan simplement, és clar― que arriba a la conclusió de l’absurditat de tot: de la vida, del món». Riera li contesta el 8 d’abril. Coincideix amb l’observació de Fuster, però assenyala que «el que jo trobo a mancar és el motiu immediat del seu estat d’ànim, la raó d’aquella convicció». Hi afegeix que «no obstant, el conte m’agrada força». 

En una altra carta, del 20 d’abril, Fuster hi fa un retrat del meu pare, crec que molt exacte: «Vaig escriure a Iborra sobre allò que em deies del títol. Diu que li agrada el que tu proposaves “però no és del tot exacte. La paraula ‘rebel·lió’ implica la idea de llançament, acció, i el meu personatge no és centrífug sinó centrípet. No obstant, és un rebel, encara que d’una altra manera. Per mi pot posar Rebel·lió”. Sobre les influències ―ara parle jo―, crec que un no es deixa influir més que per aquells autors en qui, conscientment o inconscient, troba alguna afinitat. La de Kafka sobre Iborra, per ara, és relativament parcial, i obeeix a unes causes que jo, coneixent Iborra, m’explique perfectament. Tocant a l’aspecte més exterior, Iborra pateix sovint de fortes neuràlgies i duu una vida un poc atrafegada perquè ha de donar classes i anar a la caça de beques per poder estudiar. Quant al seu caràcter, no es pot dir que siga un home realista, ni això que es diu un tipus normal. Però, en fi, el temps dirà. Jo veig en ell una certa capacitat literària i això em basta. Altrament encara és ben jove: té 21 anys». 

Petit teatre del món es va publicar finalment en l’almanac Raixa. Miscel·lània de literatura catalana (1953). El 1955 va ser recollit en Paràboles i prou. 

El 14 de novembre de 1952 Fuster escriu que «estic esperant també que Iborra, ara resident a Alcoi (la mala situació econòmica de la família li impedeix seguir estudiant oficial, a València, Filosofia i Lletres), m’envie un conte, que ha escrit últimament». En una altra carta, del 2 d’agost de 1954, Fuster es queixa de les dificultats d’aconseguir col·laboracions literàries: «Pense que fa molt de temps que no t’he enviat col·laboració valenciana: ací la gent treballa poc i, encara més, declina les meues invitacions. Espere que ara que ha acabat amb els exàmens, Iborra em donarà alguna cosa (tot i que està ben malalt, a Alcoi)». El 5 de setembre de 1954 li diu: «T’adjunte un article d’Iborra». Aquest article és Sobre el realisme. El 21 de novembre de 1955 Fuster envia a Riera un exemplar de Paràboles i prou, que acabava d’aparèixer. 

El 25 de febrer de 1956 Riera escriu a Fuster: «T’adjunto retalls de les teves crítiques publicades en el número de gener. En el de febrer van els Judicis finals i em permeto reproduir un conte d’Iborra, Natura morta. ¡Quina llàstima que aquest amic no ens enviï més col·laboració directa!» 

Un últim document per tancar aquest apunt. En el llibre d’entrevistes Ser Joan Fuster, Josep Iborra va contar com va conèixer Fuster: 

Jo venia d'Alcoi i vaig arribar a València per ingressar a la Universitat. Algun dels meus amics anava de vesprada a una tertúlia que tenia lloc al carrer de la Pau, en un local del SEU regit per Javier Marco, que posteriorment s'incorporaria a les trobades que fèiem al bar Casa Pedro. Quan vaig entrar al local del carrer de la Pau per primera vegada, m'hi vaig trobar una roda de gent. Fuster hi era al fons; amb el Figaro Littéraire a les mans feia un comentari sobre Orson Welles amb el seu característic aire humorístic i irònic. Aquesta va ser la primera imatge que vaig tenir d'ell.

Quina impressió li va produir aquella primera imatge?

Doncs la impressió que et produeix un home amb un gran atractiu, una personalitat destacada i una gran cultura. És clar, jo era un jove provincià, un pobre analfabet, que acabava d'arribar i es trobava de sobte amb un personatge que parlava amb tota naturalitat d'Orson Welles amb el Figaro Littéraire a les mans. Era 1'any 1949 i acabava de publicar un llibre de versos, Ales o mans. Un amic me n'havia encarregat una ressenya. Ell es va apropar i em va agrair aquella ressenya que havíem publicat a Claustro, que també era un periòdic del SEU de València. Llavors no hi havia cap alternativa fora del marc del règim. Els que teníem inquietuds havíem d'anar a parar a aquestes estructures mirant d'aprofitar-les. Sempre amb molts conflictes, però funcionava.