Els professors de valencià i l’assignatura de literatura universal

La setmana passada, Tomàs Llopis plantejava en aquest bloc unes reflexions molt pertinents sobre l’assignatura de literatura universal, que m'agradaria reprendre i continuar. 

Una constatació inicial: la literatura universal és una de les assignatures més atractives del batxillerat, tant per als alumnes com per als professors. No pense explicar per què. Es tracta d'un fet evident, indiscutible. Però en aquest món no hi pot haver mai un goig complet. Per començar, molts instituts tenen pocs batxillerats, cosa que impedeix sovint la formació d’un grup d’aquesta assignatura. Davant d’aquesta dificultat, convé recordar que qualsevol alumne de segon de batxillerat pot cursar la literatura universal, no únicament els d’humanitats, i que es pot fer una feina prèvia d’informació i de propaganda entre els alumnes de primer per animar-los a triar-la en segon.

Un altre inconvenient: aquesta assignatura la pot impartir tant el departament de valencià com el de castellà. La solució que s’ha trobat en molts centres és donar-la alternadament els dos departaments. Això no satisfà del tot ni als uns ni als altres, però és una manera d’eixir del pas. Pitjor ho tenen els instituts en què el departament de valencià ha de batallar, encara, per reclamar el seu dret a donar aquesta assignatura. Quan es va implantar, alguns professors de castellà van considerar que la literatura universal l’havien de donar ells, perquè era suya, perquè les correspondía. La ràpida reacció dels departaments de valencià va impedir que aquesta pretensió es convertís en un «dret» adquirit.

Hi ha un fet relacionat amb aquesta qüestió que val la pena esmentar: la coordinació de la literatura universal (programació, proves PAU, etc.) depèn del departament universitari de filologia espanyola. Per què? Perquè «universal» i «català» no lliga? S’ha de reconèixer que els coordinadors d’aquest departament han tingut en compte des del primer moment que l’assignatura es pot impartir en les dues llengües. Així, en la llista de lectures obligatòries de la programació es dóna la referència de l’edició recomanada tant en castellà com en català. De tota manera, la pregunta queda pendent: per què la coordinació depèn del departament de filologia espanyola? Els departaments de filologia catalana de les universitats valencianes no han dit ni piu al respecte. Ja els sembla bé? O és que ni tan sols se n’han assabentat? No sé què és pitjor. O estan in albis o els té igual. En tot cas, aquest fet demostra la poca o nul·la connexió que tenen amb l’ensenyament de la llengua i la literatura fora del clos estrictament universitari. Moltes gràcies.

Deixem-ho córrer, de moment, i passem a veure alguns punts que els professors de valencià haurien de tenir ben presents a l’hora de reclamar la literatura universal per al seu departament. En primer lloc, s’ha de deixar molt clar, posant-se burros si fa falta, que aquesta assignatura no està assignada al departament de castellà,. Donar-la alternadament amb els de castellà és un mínim irrenunciable. 

D’altra banda, cal fer un pas endavant i reivindicar la prioritat dels departaments de valencià a l’hora d’impartir-la. Si en el centre hi ha línia en valencià (PEV), la literatura universal s’ha de donar en aquesta llengua, perquè els alumnes de la línia han de rebre totes o el major nombre possible d’assignatures en valencià, mentre que els alumnes dels grups PIP han d’incorporar alguna o algunes assignatures en valencià en el seu currículum. I, si no hi ha línia, l’argument és igualment vàlid, o encara més, perquè donar la literatura universal en valencià és una manera d’augmentar el nombre d’assignatures que es donen en aquesta llengua en qualsevol centre. Finalment, als països normals, o que volen ser normals, s’accedeix a les obres de la literatura universal des de la pròpia llengua. Sense intermediaris. Els alumnes han de saber que en català poden llegir qualsevol obra de la literatura universal en traduccions d’una gran qualitat.

Sense ànim d’ofendre a ningú, no estarà de més recordar que algunes de les traduccions al català de les lectures obligatòries triades per la coordinació universitària són millors que les castellanes. El cas més sagnant és el de l’Infern de Dante. En català, els alumnes fan servir la traducció en vers de Joan Francesc Mira, publicada en Labutxaca en una edició bilingüe a un preu molt assequible. En castellà, en canvi, s’han de conformar amb una trista traducció en prosa que no poden contrastar amb l’original italià. Alguns alumnes meus, que les han comparades, em van dir que la traducció de Mira s’entenia i es podia seguir millor que l’altra. No m’estranya.

Evidentment, i a pesar de totes les dificultats, hi ha un punt que és fonamental: la implicació dels professors de valencià. Cal batallar. I, de vegades, cal enfadar-se. També, ens hem d’esforçar per plantejar aquesta assignatura d’una manera atractiva, com es mereix, fugint com de la pesta de la teorització (el context sociohistòric i cultural!, els moviments literaris!). Hem d’estar a l’altura de les circumstàncies. 

Hi ha molts altres aspectes relacionats amb l’assignatura de literatura universal que convindria tractar, com ara la possibilitat de canviar de tant en tant algunes de les lectures obligatòries, la dinamització de la coordinació, el contacte i intercanvi entre els professors i també amb les facultats que imparteixen graus de literatura comparada o d’estudis literaris, o el mateix futur de l’assignatura en els plans d’estudi. Són qüestions que ara només puc apuntar. Les deixe per a una pròxima entrada.