dilluns, 2 de juny de 2014

Els professors de valencià i l’assignatura de literatura universal

La setmana passada, Tomàs Llopis plantejava en aquest bloc unes reflexions molt pertinents sobre l’assignatura de literatura universal, que m'agradaria reprendre i continuar. 

Una constatació inicial: la literatura universal és una de les assignatures més atractives del batxillerat, tant per als alumnes com per als professors. No pense explicar per què. Es tracta d'un fet evident, indiscutible. Però en aquest món no hi pot haver mai un goig complet. Per començar, molts instituts tenen pocs batxillerats, cosa que impedeix sovint la formació d’un grup d’aquesta assignatura. Davant d’aquesta dificultat, convé recordar que qualsevol alumne de segon de batxillerat pot cursar la literatura universal, no únicament els d’humanitats, i que es pot fer una feina prèvia d’informació i de propaganda entre els alumnes de primer per animar-los a triar-la en segon.

Un altre inconvenient: aquesta assignatura la pot impartir tant el departament de valencià com el de castellà. La solució que s’ha trobat en molts centres és donar-la alternadament els dos departaments. Això no satisfà del tot ni als uns ni als altres, però és una manera d’eixir del pas. Pitjor ho tenen els instituts en què el departament de valencià ha de batallar, encara, per reclamar el seu dret a donar aquesta assignatura. Quan es va implantar, alguns professors de castellà van considerar que la literatura universal l’havien de donar ells, perquè era suya, perquè les correspondía. La ràpida reacció dels departaments de valencià va impedir que aquesta pretensió es convertís en un «dret» adquirit.

Hi ha un fet relacionat amb aquesta qüestió que val la pena esmentar: la coordinació de la literatura universal (programació, proves PAU, etc.) depèn del departament universitari de filologia espanyola. Per què? Perquè «universal» i «català» no lliga? S’ha de reconèixer que els coordinadors d’aquest departament han tingut en compte des del primer moment que l’assignatura es pot impartir en les dues llengües. Així, en la llista de lectures obligatòries de la programació es dóna la referència de l’edició recomanada tant en castellà com en català. De tota manera, la pregunta queda pendent: per què la coordinació depèn del departament de filologia espanyola? Els departaments de filologia catalana de les universitats valencianes no han dit ni piu al respecte. Ja els sembla bé? O és que ni tan sols se n’han assabentat? No sé què és pitjor. O estan in albis o els té igual. En tot cas, aquest fet demostra la poca o nul·la connexió que tenen amb l’ensenyament de la llengua i la literatura fora del clos estrictament universitari. Moltes gràcies.

Deixem-ho córrer, de moment, i passem a veure alguns punts que els professors de valencià haurien de tenir ben presents a l’hora de reclamar la literatura universal per al seu departament. En primer lloc, s’ha de deixar molt clar, posant-se burros si fa falta, que aquesta assignatura no està assignada al departament de castellà,. Donar-la alternadament amb els de castellà és un mínim irrenunciable. 

D’altra banda, cal fer un pas endavant i reivindicar la prioritat dels departaments de valencià a l’hora d’impartir-la. Si en el centre hi ha línia en valencià (PEV), la literatura universal s’ha de donar en aquesta llengua, perquè els alumnes de la línia han de rebre totes o el major nombre possible d’assignatures en valencià, mentre que els alumnes dels grups PIP han d’incorporar alguna o algunes assignatures en valencià en el seu currículum. I, si no hi ha línia, l’argument és igualment vàlid, o encara més, perquè donar la literatura universal en valencià és una manera d’augmentar el nombre d’assignatures que es donen en aquesta llengua en qualsevol centre. Finalment, als països normals, o que volen ser normals, s’accedeix a les obres de la literatura universal des de la pròpia llengua. Sense intermediaris. Els alumnes han de saber que en català poden llegir qualsevol obra de la literatura universal en traduccions d’una gran qualitat.

Sense ànim d’ofendre a ningú, no estarà de més recordar que algunes de les traduccions al català de les lectures obligatòries triades per la coordinació universitària són millors que les castellanes. El cas més sagnant és el de l’Infern de Dante. En català, els alumnes fan servir la traducció en vers de Joan Francesc Mira, publicada en Labutxaca en una edició bilingüe a un preu molt assequible. En castellà, en canvi, s’han de conformar amb una trista traducció en prosa que no poden contrastar amb l’original italià. Alguns alumnes meus, que les han comparades, em van dir que la traducció de Mira s’entenia i es podia seguir millor que l’altra. No m’estranya.

Evidentment, i a pesar de totes les dificultats, hi ha un punt que és fonamental: la implicació dels professors de valencià. Cal batallar. I, de vegades, cal enfadar-se. També, ens hem d’esforçar per plantejar aquesta assignatura d’una manera atractiva, com es mereix, fugint com de la pesta de la teorització (el context sociohistòric i cultural!, els moviments literaris!). Hem d’estar a l’altura de les circumstàncies. 

Hi ha molts altres aspectes relacionats amb l’assignatura de literatura universal que convindria tractar, com ara la possibilitat de canviar de tant en tant algunes de les lectures obligatòries, la dinamització de la coordinació, el contacte i intercanvi entre els professors i també amb les facultats que imparteixen graus de literatura comparada o d’estudis literaris, o el mateix futur de l’assignatura en els plans d’estudi. Són qüestions que ara només puc apuntar. Les deixe per a una pròxima entrada.

5 comentaris:

  1. Moltes gràcies, Enric, per aquest apunt. Nosaltres continuem reclamant-la, però no hi ha mans. Què hem de fer, doncs, anar a la inspecció on no tenim cap interlocutor, enfrontant-nos així, administrativament, a la nostra pròpia directiva del centre per a no traure res a carregador? No. Això seria viable si la situació fos normal i els inspectors vetllaren per fer que els alumnes tingueren més competència en valencià i en castellà. A més d'això, ens han llevat un professor de valencià l'any passat i estem els 4 a 20 hores, no podem fer ni tan sols una optativa en valencià (com hem proposat) perquè no tenim hores. I encara cal que sumem que enguany, al meu institut, només 7 alumnes dels 90 de segon de batxillerat han cursat l'assignatura de valencià. D'aquests 7 l'han abandonada (junt a la resta del curs, tot s'ha de dir, 2).
    Tot això es deriva de l'exempció, en primer lloc, i de les retallades, després: no podem donar-la perquè no pots oferir una assignatura en valencià perquè els alumnes no la cursen obligatòriament i no podem donar-la perquè no tenim 4 hores a la setmana en el departament per a fer-ho, amb 20 hores lesctives i 4 guàrdies per cap com tenim.
    Jo no vull donar llàstima, però aquesta és la meua realitat. I no crec que canvie en els próxims anys si no és que hi ha un capgirament absolut d'aquest sistema polític i educatiu.
    Cada any em sent més impotent i frustrada. Sort que tinc el Màster i totes les altres coses que faig que em permeten preparar classes decents i estudiar més enllà de les condicions de la secundària i sobretot en els zones castellanoparlants, on el valencià està completament subordinat i no només socialment, sinó legalment. Espere que si hi ha un canvi polític no ens deixen abandonats, perquè de moment no ens han fet molt de cas en aquesta reivindicació. Cap polític ens ha oferit agafar el pal de la bandera i denunciar aquest incompliment flagrant de drets que es produeix cada curs.
    Només ens tenim a nosaltres mateixos en la denúncia i en la reivindicació a través de la xarxa, com ara amb aquest comentari en l'espai de diàleg que ofereixes al teu blog, amb les campanyes d'1entretants en contra de l'exempció, amb un article que va aparéixer a Núvol i para de comptar.
    Una abraçada, i gràcies per estar pendent d'aquest tema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oreto, el teu comentari és interessantíssim i hauria de tenir la màxima difusió. Evidentment, davant la situació que descrius, reclamar la literatura universal per al departament de valencià és pràcticament inviable. A més, hi ha qüestions que són prèvies i més importants, com l’equiparació de l’assignatura de valencià a la de castellà eliminant o reconduint el desastre de les exempcions. De cara al desitjat i esperable canvi polític, és una qüestió que s’haurà de plantejar i resoldre sense excuses. Una abraçada.

      Elimina
  2. A Catalunya l'assignatura no entra a les PAU, a molts Instituts no s'imparteix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I el que és pitjor, em consta que a Catalunya, als centres on s’imparteix la literatura universal, els professors de català s’han de barallar amb els de castellà per veure qui la dóna, igual que al País Valencià.

      Elimina
  3. Al meu institut la fem cada dos anys els dos departaments.

    ResponElimina