La Creació

"Al principi, Déu creà el cel i la terra.” Així, amb aquesta frase d’una simplicitat sorprenent comença la Bíblia la història de la creació del món. Si comparem aquest relat del Gènesi amb els d’altres cosmologies de l’antiguitat, el Gènesi es revela amb un caràcter ben específic. Josep Iborra ho ha explicat molt millor del que jo sabria:

“La creació del món té en el Gènesi un plantejament sorprenent, absolutament original. No se'n troba cap de semblant en les altres cosmologies, que, en general, presenten mites complicats, en què d'una manera fabulosa es forma i deriva l'univers. El relat bíblic, en canvi, té una simplicitat admirable. Al principi hi ha només Déu, que en un moment intemporal, decideix en solitari i sobiranament crear d'una manera lliure, ràpida i ordenada, un món. Res de batalletes entre éssers divins ni d'explicacions fabuloses. Déu amb la seua paraula omnipotent va constituint, en sis etapes, el món.

Ara bé, si ens atenim al text, el que hi resulta fonamental és la relació entre la paraula i l'obra, el fet que la creació siga el resultat d'un imperatiu: "siga la llum", diu, "i la llum fou". L'origen de tot es troba en un fiat! no en un fet determinat. El món és perquè Déu vol i diu que siga. L'única cosa que hi ha immediatament abans de la creació de cada cosa, de la llum i de les tenebres, de la terra i les aigües, dels estels i dels animals, és una seqüència d'imperatius. Un altre punt insòlit: Déu, a la vista del que va fabricant, ho considera "bo" i n'està satisfet. Finalment, un altre que es refereix a l'obra més insòlita, més singular i més fantàstica de tota la creació: l'Arbre del Coneixement del Bé i del Mal, que posà al jardí que Déu havia plantat a l'Edèn. I que també, com tot, era bo.” 

(Josep Iborra, Breviari d’un bizantí. Arola Editors.)

D’aquest relat, se’n desprén una lliçó molt bella: dir és fer. El poder creador de la paraula: posar nom a cada cosa vol dir crear la realitat.

A classe hem posat dos exemples per il·lustrar les repercussions d’aquest relat en l’art de l’occident: l’obertura de l’oratori La Creació de Haydn, que podeu sentir i "veure" en aquest vídeo (en una versió dirigida per Christopher Hogwood):

I el fresc de Michelangelo a la Capella Sixtina La creació d'Adam:

Kenneth Clark, el gran assagista i crític art anglés, va escriure un comentari sobre aquesta pintura en el seu llibre Civilization que val la pena reproduir:

” Man, with a body of unprecedented splendour, is reclining on the ground in the pose of all those river gods and wine gods of the ancient world who belonged to the earth and did not aspire to leave it. He stretches out his hand so that it almost touches the hand of God and an electric charge seems to pass between their fingers.”

En aquest mateix llibre, Clark comenta també el fresc de Michelangelo que descriu la separació de la llum de les tenebres:

“The separation of light and darkness: the body has been transformed into a symbol of the spirit, and even the head, with its too evident human associations, has become indistinct. Of all the attempts of finite man to set down an image of infinite energy, this seems to me the most convincing; one might even say the most realistic, because photographs of the formation of stellar nuclei show very much the same swirling movement.”

Compareu ara, si no, aquesta pintura de Michelangelo amb aquesta fotografia de la formació d’una galàxia:

No hi veieu en totes dues imatges l’expressió d’un enorme terbolí d’energia?

Per cert, ja que he esmentat el llibre Civilization de Kenneth Clark, voldria dir-vos que aquest és un d’aquells llibres imprescindibles, de lectura obligatòria. Encara que Clark es centra sobretot en la pintura, Civilization és en realitat una història cultural del món occidental, molt suggestiva, escrita amb una gran intel·ligència i sensibilitat. És un llibre a què em referiré més d’una vegada. N’hi ha traducció castellana.