Erich Auerbach sobre Dante

He de tornar a esmentar,  una altra vegada, Mimesis d’Erich Auerbach. En una entrada anterior vaig referir-me al capítol primer d’aquest llibre, “La cicatriz de Ulises”, en què Auerbach comparava l’estil dels relats bíblics i dels poemes homèrics. El capítol viii és un comentari del cant x de l’Infern, concretament la trobada de Dante amb Farinata i Cavalcante. Com “La cicatriz de Ulises”, “Farinata y Cavalcante” és un altre comentari crític d’una gran densitat i imaginació. El tinc profusament subratllat i se’m fa difícil destacar-ne algun fragment concret. Si de cas, i com a mostra, vegeu aquesta valoració que hi fa Auerbach de Dante i de la Divina Comèdia:

“En comparació amb tots els seus antecessors, entre els quals hi ha grans poetes, l’expressió de Dante mostra una riquesa, actualitat, força i flexibilitat tan incomparablement més grans, coneix i fa servir una quantitat de formes tan superior, abraça els fenòmens i els assumptes més diversos amb mà tan ferma i segura, que arribem al convenciment que aquest home ha redescobert el món amb les seues paraules.[…]

La Comèdia és, entre altres coses, un poema didàctic i enciclopèdic, en el qual se’ns presenta conjuntament l’ordre còsmic fisicocosmològic, ètic i historicopolític, i és a més una obra d’art imitadora de la realitat, dins de la qual hi ha tots els camps imaginables d’aquesta: passat i present, grandesa sublim i vulgaritat menyspreable, història i llegenda, tragèdia i comèdia, l’home i el paisatge; finalment, és la història de la transformació i salvació d’un home, Dante, i com a tal, una figuració de la història de la salvació de la humanitat en general. […] I, no obstant això, el poema té una unitat innegable. Descansa en el tema general, en l’status animarum mortem, el qual, en tant que judici definitiu de Déu, ha de constituir una unitat perfectament ordenada, com a sistema teòric, com a realitat pràctica, i també com a figuració estètica.”

Després de “Farinata y Cavalcante”, o abans, faríem bé de llegir Dante, poeta del mundo terrenal, del mateix Auerbach. És el millor llibre que he llegit fins ara sobre Dante. Perquè us en feu una idea, transcric alguns dels fragments que vaig anotar-me’n per a les meues classes:

“El càstig en l’Infern no és una cosa nova, afegida, que suprimeix el caràcter de l’afectat i l’enfonsa en la multitud dels qui carreguen amb la mateixa falta, sinó que és una actualització de facultats que ja estaven contingudes en el seu caràcter terrenal i, per tant, una continuació i intensificació d’aquest. […]

         La Comèdia és veritablement una imatge del món terrenal: en tota la seua extensió i profunditat, aquest món terrenal queda acollit en l’estructura del més enllà, ordenat de manera completa, autèntica i definitiva; no s’oculta el caos del seu transcurs, ni tampoc se’l suavitza o se’l priva de les seues qualitats sensibles, sinó que es conserva a la vista de tots i es basa en un projecte que l’engloba i despulla de tota aparença contingent. […]

         En el més enllà de la Comèdia, els successos temporals deixen d’existir, només se’n manté el record, i únicament per aquesta via indirecta penetra la realitat en el més enllà; però es veu que el record, del qual està exclòs tot element causal i tota relació contingent amb una situació temporal en la Terra, abraça l’ésser no sols de manera conceptualment més precisa, sinó també sensorialment més completa que el succés temporal massa incert i interpretable de moltes maneres.”

I, per acabar, un altre llibre d’Auerbach, Figura, que examina un aspecte fonamental de la Divina Comèdia. Auerbach hi exposa els diversos sentits del terme “figura”, des de les obres de la literatura grecollatina fins a la interpretació que en fa el cristianisme com a visió completa de la història i com a esdevenir provist de sentit. Aquesta concepció del temps històric té una importància decisiva en la Divina Comèdia. En el poema de Dante l’aparició dels personatges en el més enllà és una consumació de la seua aparició terrestre, i aquesta, al contrari, una figura de la del més enllà. El més enllà és l’acte consumat del pla diví; tot el que s’esdevé a la terra és, per tant,  figural, potencial.

Un esdeveniment que haja d’interpretar-se en sentit figural es diferencia del símbol i de l’al·legoria, perquè conserva el seu sentit textual i històric; no es converteix en un simple signe, sinó que segueix sent esdeveniment. Figura i consumació tenen el caràcter, per tant, d’aparicions i esdeveniments reals i històrics. Així s’explica el poderós realisme del més enllà dantesc, que es diferencia de tot realisme terrenal, perquè el més enllà de la persona humana és, d’una banda, la suma i el resultant de les seues accions en la vida terrenal i, de l’altra, revela què era el més decisiu en la seua essència i en la seua vida.

Gustave Doré, Farinata

Salvador Dalí, Farinata

Josep Pla i la “luce vermiglia” de Dante

Entre les referències a la Divina Comèdia que va fer Josep Pla al llarg de la seua obra, n’hi ha una que recorde especialment. Es troba en les Cartes d’Itàlia, en la dedicada a Ravenna, la ciutat on Dante va morir la nit del 14 de setembre de  1321, i on hi ha la seua tomba. En aquest text,  que hauria de figurar en qualsevol antologia de Pla, la descripció de Ravenna es contrapunta amb referències a la tomba de Dante, una tomba “d’una discreció insignificant”. Pla en destaca, sobretot, la llàntia que hi crema perpètuament:

“Les cendres reposen davant d’una llàntia encesa nit i dia, que fa una llum vermella i somorta, la luce vermiglia, que deia el poeta en un dels seus cants més apassionants.”

Aquesta “luce vermiglia” apareix en el cant tercer de l’Infern, i és l’única lluïssor, que esclata sobtadament, per un instant, enmig de la fosca de l’Infern:

Finito questo, la buia campagna

tremò sì forte, che de lo spavento

la mente di sudore ancor mi bagna.

La terra lagrimosa diede vento,

che balenò una luce vermiglia

la qual mi vinse ciascun sentimento;

e caddi come l’uom cui sonno piglia.

(En havent dit això, la plana fosca / va tremolar tan fort que, de l’espant, / quan ho recorde em banye de suor. / La terra llagrimosa mogué un vent, / llampeguejà una llum roja com foc / que em deixà estamordit, inconscient; / i el son em va fer caure com un soc.)

Cada capítol de les Cartes d’Itàlia està dedicat a una ciutat italiana. La intenció de Pla era descriure-hi l’ambient, l’atmosfera íntima i particular de cada una, en un país on les ciutats tenen tant de caràcter. A Ravenna, és la tomba de Dante, d’”incomparable valor simbòlic” el que crea l’”ambient molt intens” d’aquesta ciutat, “la gravidesa dramàtica del passat”:

 “Us passegeu, inacabablement, pels carrers deserts. Pels volts del Duomo sentiu l’herba dels intersticis de la pedra. Aneu voltant. La tomba del Dant sempre queda al mig de les voltes que feu. Sempre veieu al fons del carrer la llum vermella i moribunda que crema davant del sepulcre. Aquesta taca roja té una fixesa obsessionant.”

La “fixesa obsessionant” d’aquesta “taca roja” (“obsessionant” és un dels adjectius clau de Pla per referir-se a una percepció nítida i clara), té un impacte visual i emocional molt intens. Crec que Pla hi veia el símbol d’una passió sorda i sostinguda, com ho són totes les passions veritables, concretament el símbol d’una vida lliurada a la passió de la creació literària, a “aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure”, com en va dir ell mateix en El quadern gris. 

Tomba de Dante a Ravenna.

Llegir la “Comèdia” als disset anys o passats els quaranta

En una reflexió sobre la lectura que apareix en les Notes disperses, Pla escriu que no creu que “la qüestió consisteixi a llegir molt, sinó a llegir bé”, encara que reconeix que és un principi que no ha practicat sempre: “De jove —de disset a vint-i-set anys— vaig llegir tot el que em caigué a les mans —o sigui desordenadament.” Pla remarca que llegir bé vol dir rellegir, insistir, perquè no coneix “cap llibre positivament formatiu (normatiu) que d’entrada no sigui dolorós de rompre, que no se us entravessi, com una nosa pesada”.  En el cas de la Divina Comèdia, recorda que en va començar la lectura a vint-i-un anys, a Florència, però que fins “passats els quaranta anys i després de reiterats esforços, no vaig arribar a comprendre una mica la impressionant, grandiosa, simplicitat del poema”.

El poema de Dante, certament,  és una d’aquelles obres de la literatura que requereix una certa maduresa personal per assimilar-la com cal. O més concretament: una certa edat. Pla ho diu ben clar: haver passat la ratlla dels quaranta. Què en deuen pensar els meus alumnes, que tenen ara disset anys? A finals del curs passat, els vaig preguntar quin era el llibre que més els havia agradat dels que havíem llegit al llarg del curs i molts van dir que l’Infern, reconec  que per a la meua sorpresa. Per a la meua agradable sorpresa, vaja. De fet, abans de començar  Dante en classe em cure en salut i sempre els dic que la Divina Comèdia és un llibre difícil, que els costarà, que patiran. És una mesura d’autoprotecció. I em funciona. Encara que només siga per portar-me la contrària, acaben dient-me que no n’hi ha per tant, que el llibre està bé, o és que em pense que són uns babaus?

De tota manera, segurament Pla tenia raó:  la Divina Comèdia només es pot assimilar, plenament, passada la ratlla dels quaranta. Fa falta haver llegit molt per copsar el rigor amb què està construït aquest llibre, l’enorme varietat de temes i de referències, l’estil dens i sinuós, sovint el·líptic. A més, la Divina Comèdia és, entre tantes altres coses, una síntesi de les edats de la vida. I això només es pot entendre del tot quan es té una certa perspectiva temporal: quan un ja no és jove.

Ara bé, això no és cap argument per no llegir-la als disset o als vint anys. Ben al contrari. Qualsevol llibre el podrem llegir, en principi, més endavant, però la lectura que no fem de joves és una oportunitat perduda per sempre. Als disset anys potser no s’entenen del tot  certes coses, però més endavant, per contra, no tindrem la sensibilitat particular dels disset anys, o dels vint, o dels vint-i-cinc. Un dels encants més grans de la lectura  és la possibilitat de reviure la mateixa experiència en diferents moments de la nostra vida. La relectura, gràcies a la comparació de la lectura que fem ara i de la que vam fer fa temps, pot adquirir unes ressonàncies i una densitat enormes.

Per tant, el meu consell seria aquest: s’ha de llegir tot, tot el que es puga, i com més aviat millor. Cal deixar-se de manies de si el llibre és difícil, o llarg, o pesat, o no adequat. Els alumnes no haurien de tenir cap mena de restricció en les lectures, ni pel que fa a la temàtica, ni al tractament de la temàtica, ni a la dificultat, ni a res. Als disset anys un es pot encarar amb qualsevol llibre. A més, estem parlant d’alumnes de segon de  batxillerat, no de cagons d’ESO!

          Exterior i interior de la Biblioteca Pública d'Estocolm, obra d'Erik Gunnar Asplund. Construïda entre el 1924 i el 1927.