dilluns, 15 de novembre de 2010

Llegir la “Comèdia” als disset anys o passats els quaranta



En una reflexió sobre la lectura que apareix en les Notes disperses, Pla escriu que no creu que “la qüestió consisteixi a llegir molt, sinó a llegir bé”, encara que reconeix que és un principi que no ha practicat sempre: “De jove —de disset a vint-i-set anys— vaig llegir tot el que em caigué a les mans —o sigui desordenadament.” Pla remarca que llegir bé vol dir rellegir, insistir, perquè no coneix “cap llibre positivament formatiu (normatiu) que d’entrada no sigui dolorós de rompre, que no se us entravessi, com una nosa pesada”.  En el cas de la Divina Comèdia, recorda que en va començar la lectura a vint-i-un anys, a Florència, però que fins “passats els quaranta anys i després de reiterats esforços, no vaig arribar a comprendre una mica la impressionant, grandiosa, simplicitat del poema”.

El poema de Dante, certament,  és una d’aquelles obres de la literatura que requereix una certa maduresa personal per assimilar-la com cal. O més concretament: una certa edat. Pla ho diu ben clar: haver passat la ratlla dels quaranta. Què en deuen pensar els meus alumnes, que tenen ara disset anys? A finals del curs passat, els vaig preguntar quin era el llibre que més els havia agradat dels que havíem llegit al llarg del curs i molts van dir que l’Infern, reconec  que per a la meua sorpresa. Per a la meua agradable sorpresa, vaja. De fet, abans de començar  Dante en classe em cure en salut i sempre els dic que la Divina Comèdia és un llibre difícil, que els costarà, que patiran. És una mesura d’autoprotecció. I em funciona. Encara que només siga per portar-me la contrària, acaben dient-me que no n’hi ha per tant, que el llibre està bé, o és que em pense que són uns babaus?

De tota manera, segurament Pla tenia raó:  la Divina Comèdia només es pot assimilar, plenament, passada la ratlla dels quaranta. Fa falta haver llegit molt per copsar el rigor amb què està construït aquest llibre, l’enorme varietat de temes i de referències, l’estil dens i sinuós, sovint el·líptic. A més, la Divina Comèdia és, entre tantes altres coses, una síntesi de les edats de la vida. I això només es pot entendre del tot quan es té una certa perspectiva temporal: quan un ja no és jove.

Ara bé, això no és cap argument per no llegir-la als disset o als vint anys. Ben al contrari. Qualsevol llibre el podrem llegir, en principi, més endavant, però la lectura que no fem de joves és una oportunitat perduda per sempre. Als disset anys potser no s’entenen del tot  certes coses, però més endavant, per contra, no tindrem la sensibilitat particular dels disset anys, o dels vint, o dels vint-i-cinc. Un dels encants més grans de la lectura  és la possibilitat de reviure la mateixa experiència en diferents moments de la nostra vida. La relectura, gràcies a la comparació de la lectura que fem ara i de la que vam fer fa temps, pot adquirir unes ressonàncies i una densitat enormes.

Per tant, el meu consell seria aquest: s’ha de llegir tot, tot el que es puga, i com més aviat millor. Cal deixar-se de manies de si el llibre és difícil, o llarg, o pesat, o no adequat. Els alumnes no haurien de tenir cap mena de restricció en les lectures, ni pel que fa a la temàtica, ni al tractament de la temàtica, ni a la dificultat, ni a res. Als disset anys un es pot encarar amb qualsevol llibre. A més, estem parlant d’alumnes de segon de  batxillerat, no de cagons d’ESO!



          Exterior i interior de la Biblioteca Pública d'Estocolm, obra d'Erik Gunnar Asplund. Construïda entre el 1924 i el 1927.