dimecres, 23 de març del 2011

Charles Bovary, c’est moi


L'obra de Jean Améry (Viena 1912-Salzburg 1978), nascut Hans Maier, ocupa un lloc central en el cànon de les obres literàries sobre la Shoah, al costat de les de Primo Levi, Adorno, Hanna Arendt o Paul Celan.

Supervivent del camp d'extermini d'Auschwitz, com el mateix Levi, els llibres d'Améry tenen un escàs valor documental. El seu propòsit, com ell mateix va declarar, era "avançar, més enllà del document estricte, cap a l'àmbit de l'anàlisi profunda i de la problemàtica existencial". La seua obra expressa la profunda transcendència que ha tingut l'extermini dels jueus en la cultura occidental. De tota manera, la pèrdua de la confiança en un món transformat ja per sempre per aquest extermini en àmbit d'alienació, no el va incapacitar per a la memòria i la denúncia. En una sèrie de treballs assagístics de caràcter autobiogràfic, Améry va reflexionar, implicant a l'extrem la seua consciència i la seua memòria, sobre la condició humana i la identitat jueva, sobre l'essència i dignitat del jo en un món que s'organitza oblidant les víctimes. En aquesta reflexió ocupa un lloc central la trilogia assagística de caràcter autobiogràfic formada per Más allá de la culpa y la expiación, Revuelta y resignación. Acerca del envejecer i Años de andanzas nada magistrales, que ha estat editada en castellà per Pre-textos.

El 1978, poc abans de suïcidar-se, Jean Améry va publicar encara Charles Bovary, metge rural, un llibre difícil de classificar, mescla d’assaig i de novel·la, que és tant una vindicació d’un dels personatges de Madame Bovary, Charles Bovary, com una acusació contra el seu creador.

Per a Jean Améry, Charles Bovary, amb la seua ineptitud grotesca, no té cap mena de versemblança estètica. Considera molt poc creïble la manera com afavoreix les dues històries d’adulteri de la seua Emma, o que no es malfie ni reaccione davant del munt de factures que li comença a arribar.

Deixant de banda la qüestió de la versemblança, Améry acusa Flaubert d’escamotejar la realitat exterior i interior de Charles Bovary. Només algunes vagues al·lusions ens informen sobre aquest personatge. El que ha passat realment en l’existència de Charles Bovary, la novel·la de Flaubert ens ho amaga. La realitat de Charles Bovary, aquest home que ho ha perdut tot, el seu gran amor, els seus béns i fins i tot el record, ja que ha de reconèixer que ha viscut en l’error, és tractada per Flaubert com si fóra una quantitat negligible. Més encara: es pot dir que la seua realitat ha quedat petrificada. Les coses s’han esdevingut així i no d’una altra manera, simplement perquè Charles era mediocre. Flaubert no es planteja la llibertat del subjecte, i encara menys aquesta forma de realisme que consisteix en el simple respecte a la versemblança.

Jean Améry assenyala que la mística de la passió de madame Bovary és paral·lela a la devoció igualment mística que Flaubert sentia per l’art. En el fons, per a Flaubert, segons creia Améry, la realitat objectiva era una qüestió secundària, burgesa. Ell estava del costat d’Emma, de la seua passió. Per això no hi ha lloc per a Charles Bovary.

Charles Bovary, metge rural és un intent de donar a aquest personatge la veu i la realitat humana que Flaubert li va negar. Alhora, Améry denuncia com un mite l’objectivitat narrativa que Flaubert reivindicava. En l’últim capítol, que porta com a títol J’accuse, Amerý posa en boca del metge rural aquest requeriment contra el seu creador:

«Je vous accuse, Monsieur Flaubert!
Us acuse perquè heu fet de mi un ximple incapaç d’unir la passió i la virtut.
Us acuse, perquè m’heu fet culpable de la meua bestiesa, o del que consideràveu com a bestiesa, i m’heu imputat aquesta culpa tan durament com a Lhereux, l’usurer.
Us acuse, perquè m’heu refusat els Drets de l’home i del ciutadà, i heu fet de mi un esclau sense voluntat, com si encara visquéssem en aquell temps maleït en què l’amo era l’amor i el servent el servent, quan aquest no s’atrevia a alçar-li la mà.
Us acuse d’haver violat el pacte que havíeu establert amb la realitat abans de posar-vos a escriure la meua història: perquè jo era més del que era, com tot ésser humà que cada dia, cada hora, surt d’ell mateix i s’oposa als altres i al món per negar el que era i esdevenir el que serà.
Proteste perquè en el vostre ermitatge estúpic només teníeu oïda per als vostres mots i la seua sonoritat harmoniosa, i perquè no m’heu contemplat mai amb els ulls d’un home compassiu.
La llibertat: me l’heu refusada.
La igualtat: no heu tolerat que jo, un petit burgès, siga el semblant del gran burgès, Gustave Flaubert.
La fraternitat: no heu volgut ser el meu germà en l’angoixa, sinó que heu preferit atribuir-vos el paper de jutge tolerant. Plantege la meua queixa davant del tribunal del món contra l’abominable indiferència amb què m’heu rebutjat finalment, de la mateixa manera que Emma es llevava la roba amb un gest ràpid i impacient, quan li semblava que ja només servia per llençar-la al fem o per donar-la a Félicité, la seua criada còmplice

Si Flaubert va poder dir Madame Bovary, c’est moi, Jean Améry hauria pogut dir igualment Charles Bovary, c’est moi. Jean Améry, el jueu supervivent d'Auschwitz, és l’home sense paraula que aconsegueix parlar, l’apàtrida, l’estranger, el perseguit, el resistent polític. És en nom de tots els homes desposseïts dels seus drets que Améry dóna veu a Charles Bovary contra Flaubert.

2 comentaris:

  1. El que més m'ha sorprés d'Ausiás March és que veia l'amor com un dilema tràgic, com una passió destructora. M'agrada que utilitze un llenguatge col·loquial, ja que és més fàcil de llegir i d'entendre. L'obra que més m'agrada es Veles e vents, ja que fa dos any la vaig tenir que aprendre de memòria sense saber el que deia i ara ja se que és una metáfora de l'amor.

    Verónica Soriano 1ºP

    ResponElimina
  2. Una de les autores que més m'ha cridat l'atenció de la nostra literatura medieval ha sigut Isabel De Villena (1430-1490), religiosa clarissa, autora de diversos tractats d'espiritualitat, que a més va ser protagonista de l'ambient cultural del Segle d'Or valencià.
    I en especial, m'ha agradat 'la Vita Christi', una de les seues obres, que desenrotlla els misteris de Cristo.Esta obra està escrita en valencià, amb estil elegant, amb clàusules doctes i amb gran expressivitat de llenguatge. Adquirix especial significació la simpatia amb què tracta a les dones de l'Evangeli, sobretot a María Magdalena, i el protagonisme que els concedix. Este fet, em pareix molt interessant, ja que té la valentia de defendre les dones, quan la majoria d'autors de la nostra literatura medieval les 'ataquen' en les seues obres.

    Andrea Lozano 1ºA

    ResponElimina