Madame Bovary, c’est moi

“Madame Bovary, c’est moi…” La frase, que s’atribueix proverbialment a Flaubert, sembla que és apòcrifa. Però si ha adquirit aquest caràcter proverbial deu ser perquè apunta a un aspecte fonamental i problemàtic de Madame Bovary: la relació d’aquesta novel·la amb el seu autor. Flaubert va assenyalar que la matèria de Madame Bovary li era profundament aliena i, fins i tot, que li repugnava, de manera que la seua escriptura li va suposar un autèntic tour de force.

Una afirmació paradoxal, per tant? Naturalment, “Madame Bovary, c’est moi…” es podria interpretar com una referència òbvia al fet que el personatge de madame Bovary no és una simple transcripció documental de la realitat, sinó una creació del seu autor: c’est moi qui l’ha imaginada i l’ha creada d’aquesta manera i no d’una altra.

En una altra interpretació, més literal, i no tan òbvia, aquesta frase significaria que Emma Bovary és, en certa mesura, un doble de Flaubert. Baudelaire va ser el primer a observar-ho en la ressenya que va dedicar a la novel·la (Madame Bovary par Gustave Flaubert). Flaubert, afirmava Baudelaire, havia intentat reproduir la personalitat i els sentiments reals d’una dona, però no havia pogut evitar d’atorgar-li el seu propi caràcter masculí: “Il ne restait plus à l'auteur, pour accomplir le tour de force dans son entier, que de se dépouiller (autant que possible) de son sexe et de se faire femme. Il en est résulté une merveille ; c'est que, malgré tout son zèle de comédien, il n'a pas pu ne pas infuser un sang viril dans les veines de sa créature, et que madame Bovary, pour ce qu'il y a en elle de plus énergique et de plus ambitieux, et aussi de plus rêveur, madame Bovary est restée un homme. Comme la Pallas armée, sortie du cerveau de Zeus, ce bizarre androgyne a gardé toutes les séductions d'une âme virile dans un charmant corps féminin.”

Vargas Llosa, seguint aquesta observació crítica de Baudelaire, assenyalava en l’estudi que va dedicar a la novel·la de Flaubert que en la vida d’Emma Bovary apareixen gestos que “transparentan una inconsciente voluntad de ser hombre”: així, en el primer passeig a cavall amb Rodolphe, Emma porta “un chapeau d’homme”. A mesura que progressa la seua relació es torna més audaç i comencen a multiplicar-se aquestes signes d’identificació amb el món dels homes: fuma, es posa una armilla… A més, Emma domina o intenta dominar tant el seu marit com els seus amants, que al seu costat semblen porucs i pusil·lànimes.

Tot plegat, però, no és ni tan transparent ni tan inconscient. Emma no vol ser home. Simplement, enveja els homes o, més exactament, la llibertat dels homes. Quan queda embarassada, vol tenir un nen, perquè “aquesta idea de tenir un fill mascle era com l’esperança d’una revenja per totes les impotències passades. Els homes almenys són lliures; poden recórrer les passions i els països, travessar obstacles, tastar les felicitats més llunyanes. Però una dona té impediments continus. Inerta i flexible alhora, té en contra seva les debilitats de la carn i les dependències de la llei. La seva voluntat, com el vel del barret lligat amb un cordó, palpita a tots els vents, sempre hi ha algun desig que empeny i alguna conveniència que reté.”

En Madame Bovary hi ha una consciència molt explícita de la situació de la dona en la societat burgesa del seu temps: de la seua subordinació i de la seua falta de llibertat. De fet, la tragèdia d’Emma Bovary només pren sentit si la relacionem amb les condicions reals en què vivien les dones a la seua època, que Flaubert va descriure amb objectivitat i precisió. Interpretar com a masculines algunes de les qualitats que presenta madame Bovary com ara la inquietud, l’inconformisme o la tendència a l’evasió de la realitat és agafar el rave per les fulles. Hi ha el fet, incontestable, que Emma Bovary no es resigna al rol social que li correspon com a dona. No deixa de ser un sarcasme masculí considerar que això és una característica masculina.

De tota manera, el fracàs d’Emma Bovary no s’explica únicament per la situació de la dona en la societat burgesa de la seu època. Flaubert denuncia també, amb una ironia càustica, el seu autoengany, el convencionalisme i la superficialitat de les seues idees, la seua autocomplaença. I, sobretot, el fet que Emma utilitza com a matèria dels seus somnis les formes més desacreditades del romanticisme. Arribats en aquest punt, no podem deixar de preguntar-nos: ¿hauria viscut una vida més autèntica si hagués tingut un gust més refinat o exigent i hagués escollit com a matèria dels seus somnis unes formes artístiques de més qualitat, com les que professava Flaubert? Emma, com don Quixot, perd el sentit de la realitat i acaba estavellant-s’hi. Flaubert, aquest home-ploma, reclòs a Croisset, polint obsessivament una frase d’on no aconseguia eliminar un “que” cacofònic, era més a prop de la realitat que no Emma? ¿La seua dedicació a la literatura el feia moralment superior enfront del seu peersonatge? Flaubert la castiga sense pietat i, abans de morir, li fa patir una agonia terrible, descrita amb una precisió clínica i cruel. Per què va ser tan despietat? Ningú no odia el que li queda lluny o el que li és indiferent.

Caroline Commanville, la neboda de Flaubert, recorda en les seues memòries els sacrificis que va fer el seu oncle per la literatura, i arriba a la conclusió que al final va arribar a lamentar aquesta separació de “la route commune”. Esmenta com a prova la remarca que li va fer, després de visitar un amic casat, envoltat del seus fills. Mentre feien el camí de tornada a casa, Caroline Commanville recorda que el seu oncle va observar: “ils sont dans le vrai”, referint-se a l’exemple de felicitat domèstica que acabaven de veure.

Kafka citava sovint aquesta remarca de Flaubert com un paradigma de la seua pròpia situació. Tant Flaubert com Kafka van patir l’alienació de “le vrai” —la rutina quotidiana, salvada del tedi per l’afecte i la intimitat de la vida en famille. També a Thomas Mann li agradava referir-se a aquesta anècdota, que il·lustra in nuce la temàtica central de la seua obra: la relació escindida de l'artista amb la vida i la tensió amb què l’escriptor viu la imbricació entre literatura i vida, en què totes dues s'acusen mútuament. En Tonio Kröger, relat seminal de la seua obra posterior, Mann va escriure que la literatura i la vida constitueixen un dilema, perquè la literatura corca el sentiment immediat de la vida, introduint-hi una "enigmàtica contraposició envers els altres, els normals i ordenats" i un "abisme d'ironia, descreença, oposició, experiència i sentiment, que us separa dels homes".

Si Flaubert va pronunciar la frase que se li atribueix, no estava enunciant una paradoxa absurda. I tant se val que contemplem madame Bovary amb condescendència o amb menyspreu. Potser, en el fons, madame Bovary és cada un de nosaltres.