Emma Bovary

En una entrada anterior em vaig referir al debat que es va plantejar en classe sobre la figura de madame Bovary. Emma Bovary és un personatge literari que no pot deixar indiferent el lector. La seua aventura ens qüestiona i provoca la nostra reacció personal. Per a tancar el debat vam llegir dos textos de Vladimir Nabokov i Mario Vargas Llosa, que no són uns comentaris literaris pròpiament dits, sinó unes valoracions morals d’aquest personatge literari.

El text de Nabokov està extret del seu Curso de literatura europea, recull dels apunts que va utilitzar en una sèrie de classes dedicades a analitzar i comentar set novel·les mestres: Mansfield Park de Jane Austen, Casa desolada de Dickens, Madame Bovary de Flaubert, El cas misteriós del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde de Stevenson, Pel camí de Swan de Proust, La metamorfosi de Kafka i l’Ulisses de Joyce. Aquest curs és una mina d’observacions i de suggeriments, no gens convencionals. Al seu costat cal esmentar també el Curso de literatura rusa, dedicat a Gògol, Turguenev, Dostoievski, Tolstoi, Txèkhov i Gorki.

El text de Vargas Llosa està extret del seu llibre La orgía perpetua. Flaubert y Madame Bovary. Que ningú no es faça il·lusions: l’”orgía perpetua” és una metàfora de don Mario per a referir-se a la literatura. És un comentari molt complet de Madame Bovary, organitzat amb una gran claredat, escrit des d’una admiració entusiasta, plena de simpatia. Es llegeix molt bé. He passat als meus alumnes una tria de textos de La orgía perpetua, que podeu llegir clicant l’enllaç. Del mateix Vargas Llosa s’ha reeditat no fa molt en català el llibre que va dedicar al Tirant lo Blanc: Lletra de batalla per Tirant lo Blanc. Molt recomanable també.

Com ja us podeu imaginar, a l’hora de valorar el personatge d’Emma Bovary, Nabokov fa anar la destral amb la seua contundència habitual. El text de Vargas Llosa, en canvi, és tant una vindicació com un un panegíric del personatge. En el fons, però, són dos textos que es complementen. Llegiu-los, si teniu ganes, a veure que us en semblen.

*

Emma Bovary és intel·ligent, sensible, relativament culta, però té un esperit superficial: el seu encant, bellesa i refinament no anul·len el fatal filisteisme que hi ha en ella. Els seus somieigs exòtics no li impedeixen ser en el fons una burgesa provinciana, aferrar-se a les idees convencionals o violar aquest o aquell altre convencionalisme, i l’adulteri és la forma més convencional d’elevar-se per sobre d’allò convencional.

Charles també és un filisteu, però també és un ésser humà patètic. El que troba en Emma és curiosament el que la pròpia Emma cerca i no troba en els seus somiegs romàntics. Charles percep en Emma un encant, luxe, poesia… A més, el seu amor per Emma és un sentiment real, profund i veritable, en absolut contrast amb les emocions frívoles o brutals que experimenten Rodolphe i Léon, els seus amants vulgars i infautats. La persona més insulsa i inepta del llibre és l’única redimida per l’amor que professa a Emma, tant en vida com morta.

Emma és falsa, mentidera per naturalesa. La seua vulgaritat intel·lectual no és tan evident com la d’Homais, però tots dos tenen alguna cosa en comú. Els aspectes pseudoprogressistes d’Homais tenen el seu contrapunt en el caràcter pseudoromàntic d’Emma. En Emma, però, la vulgaritat i el filisteisme queden velats per la seua gràcia, la seua astúcia, la seua bellesa, el seu poder d’idealització i pel fet que la seua vida acaba en tragèdia humana.

Vladimir Nabokov, Curso de literatura europea. RBA.

*

La rebeldía, en el caso de Emma, no tiene el semblante épico que en el de los héroes viriles de la novela decimonónica, pero no es menos heroica. Se trata de una rebeldía individual y, en apariencia, egoísta: ella violenta los códigos del medio azuzada por problemas estrictamente suyos, no en nombre de la humanidad, de cierta ética o ideología. Es porque su fantasía y su cuerpo, sus sueños y sus apetitos, se sienten aherrojados por la sociedad, que Emma sufre, es adúltera, miente, roba, y, finalmente, se suicida. Su derrota no prueba que ella estaba en el error y los burgueses de Yonville-l'Abbaye en lo cierto, que Dios la castiga por su crimen, como sostuvo en el juicio Maitre Sénard, el defensor de la novela (su defensa es tan farisea como la acusación del Fiscal Pinard, secreto redactor de versos pornográficos), sino, simplemente, que la lucha era desigual: Emma estaba sola, y, por impulsiva y sentimental, solía equivocar el camino, empeñarse en acciones que, en última instancia, favorecían al enemigo La rebeldía, en el caso de Emma, no tiene el semblante épico que en el de los héroes viriles de la novela decimonónica, pero no es menos heroica. Se trata de una rebeldía individual y, en apariencia, egoísta: ella violenta los códigos del medio azuzada por problemas estrictamente suyos, no en nombre de la humanidad, de cierta ética o ideología. Es porque su fantasía y su cuerpo, sus sueños y sus apetitos, se sienten aherrojados por la sociedad, que Emma sufre, es adúltera, miente, roba, y, finalmente, se suicida. Su derrota no prueba que ella estaba en el error y los burgueses de Yonville-l'Abbaye en lo cierto, que Dios la castiga por su crimen, como sostuvo en el juicio Maitre Sénard, el defensor de la novela (su defensa es tan farisea como la acusación del Fiscal Pinard, secreto redactor de versos pornográficos), sino, simplemente, que la lucha era desigual: Emma estaba sola, y, por impulsiva y sentimental, solía equivocar el camino, empeñarse en acciones que, en última instancia, favorecían al enemigo.[…]

Emma quiere gozar, no se resigna a reprimir en sí esa profunda exigencia sensual que Charles no puede satisfacer porque ni sabe que existe, y quiere, además, rodear su vida de elementos superfluos y gratos, la elegancia, el refinamiento, materializar en objetos el apetito de belleza que han hecho brotar en ella su imaginación, su sensibilidad y sus lecturas. Emma quiere conocer otros mundos, otras gentes, no acepta que su vida transcurra hasta el fin dentro del horizonte obtuso de Yonville, y quiere, también, que su existencia sea diversa y exaltante, que en ella figuren la aventura y el riesgo, los gestos teatrales y magníficos de la generosidad y el sacrificio.

Mario Vargas Llosa, La orgía perpetua. Flaubert y Madame Bovary

Nota. L’altre dia em vaig topar amb un web que no coneixia, que conté materials molt variats i útils sobre llengua i literatura catalanes: Paraules i llibres. Llengua catalana i literatura. En aquest web hi ha una Guia de lectura de Madame Bovary a càrrec d’Enric Martín, que podeu descarregar en format pdf. També n’hi ha una altra de La metamorfosi de Kafka a càrrec de Pep Paré.