Una mirada enrere abans del final

Josep Iborra, 2010 (Francesc Vera)

En començar la guerra d'Espanya, o millor dit, en començar el rebombori revolucionari, que és l'única cosa que jo vaig viure, al poble, amb els meus ulls d'infant, vaig mirar com es cremaven sants fora de l'església. Per dins hi havia un gran desordre, crits i cops que ressonaven, gent que sortia i entrava. Pel terra sants destrossats, estampetes i hòsties escampades —alguns les consumien a grapats. D'un munt de llibres en vaig agafar un i me'l vaig endur a casa. Ma mare, en veure'l, tota esglaiada, me'l va fer tornar. On el vaig portar? Ja no me'n recorde.

Ara tinc la casa plena de llibres.

Un altre episodi es situa no al començament de la guerra, sinó cap al seu final, quan les tropes italianes van entrar al poble i s'hi van establir. Em vaig fer amic d'alguns soldats. Així no sols menjava jo, sinó que portava a ma casa cassoles de macarrons, llaunes de carn, pa... I hi vaig aprendre la tonada aquella que diu: Giovenezza, giovenezza, primavera...

Quan estaven a punt d'anar-se'n van repartir moltes de les seues coses entre la gent del poble. A mi em van donar un gran i pesat àlbum de discos de tapes de color vinagre, amb el gravat daurat del gos i el gramòfon. Va quedar arrimat, naturalment, en un racó de casa fins que ma mare el va vendre a un drapaire.

Ara tinc la casa plena de discos.

D'entrada, hi ha la inclinació a pensar que allò va ser una premonició. Quan vaig agafar aquell llibre —quin? Com m'agradaria ara poder saber-ho!—, ¿no feia altra cosa que manifestar la meua inclinació futura per ells? No m'ho crec. No passa de ser una casualitat. Ben mirat, és a l'inrevés: l'afició llibresca que es va produir després, posa retrospectivament l'accent en aquella primera escena. Però per què en vaig agafar un? En el cas de l'àlbum, jo no hi vaig tenir, que jo recorde, cap iniciativa. O el vaig triar entre altres coses més?

Què sabia jo dels llibres i dels discos? Tenien, potser, per a mi, l'aura d'una cosa insòlita, estranya. A casa meua no hi havia llibres ni discos. Si el llibre s'hagués quedat a casa, potser l'hauria llegit un dia. I després haurien arribat tots els altres. En compte de la coincidència, la continuïtat d'un punt a l'altre. No la casualitat, sinó la causalitat. El mateix es podria dir dels discos. El passat s'hauria continuat. Com no ha estat així, l'únic que puc dir és que el passat va "endevinar" el futur per pura xamba.

*

Llegesc, al final del Breviari d'un bizantí: “La nit va entrant a l'espill, que s'enfosqueix a poc a poc. No m'hi veig ja...”

Josep Iborra, Breviari d’un bizantí. Arola Editors.

Nota: la fotografia que encapçala aquesta entrada és obra de Francesc Vera, a qui agraïsc la seua autorització per a reproduir-la en aquest bloc. Aquesta fotografia, juntament amb d’altres, forma part del nou volum de Biografies parcials de Xavier Serra, que es publicarà pròximament. Una de les biografies d’aquest volum està dedicada a Josep Iborra.

L’obra fotogràfica de Francesc Vera és d’una gran qualitat i interès. Podeu veure’n una selecció en aquests enllaços:

http://cistelladellum.com
www.francescvera.com
www.flickr.com/photos/francesc_vera
http://apeudefoto.wordpress.com