Baudelaire i l’experiència de la vida urbana

Joan Genovés, Paisatge urbà. 1984

En l’entrada Baudelaire i la modernitat literària, vaig comentar que Baudelaire és un dels primers que concep la gran ciutat com a tema artístic. Molts dels poemes de Les flors del mal, i no únicament els de la secció Retaules parisencs, estan situats en un escenari urbà. A una dona que passa és un dels poemes de Baudelaire que expressen amb més intensitat l’experiència de la vida en l’ambient anònim i fugaç de la gran ciutat, i  és un dels que més ha agradat als meus alumnes:

                                                         

XCIII

A UNA DONA QUE PASSA

Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:

prima, alta, de dol, dolor majestuosa,

una dona passà, amb la mà fastuosa

gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,

àgil i noble, amb actitud d'estàtua.

Crispat com un extravagant, bevia jo

als seus ulls —cel lívid que gesta 1'huracà—,

la dolçor que fascina i el plaer que mata.

Un llamp... després la nit! —Fugitiva bellesa

d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida,

¡no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?

En altre lloc, molt lluny d'aquí, molt tard! O potser mai!

Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,

tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!

(Traducció de Jordi Llovet.)

En el llibre que va dedicar a Baudelaire, Walter Benjamin va escriure, referint-se a Una dona que passa, que “un poema com aquest mai no s’hauria pogut escriure en un medi rural; només queda justificat pels mecanismes propis de la gran ciutat, per la seua sociologia i costums. Tot ciutadà de qualsevol època coneix aquesta llei de la metròpolis: tot hi és fugaç i tan fugaç com les seues formes o la seua arquitectura ho és la mirada d’algú amb qui un es creua a l’atzar.  Aquest sonet no presenta la multitud com el refugi del criminal, sinó com el refugi de l’amor que s’escapa al poeta. Tracta la funció de la multitud no en l’existència del ciutadà, sinó en l’erotisme. L’aparició que el fascina, lluny de negar-se a l’erotisme en la multitud, és en la multitud on es lliura únicament. L’encant de l’habitant urbà és un amor no tant a primera com a última vista. El “mai” és el punt culminant de la trobada en què la passió, en apariència frustrada, brolla en realitat del poeta com una flama. I en ella es consumeix.”

Joan Genovés, Desconcert. 1970

Benjamin, en el mateix assaig sobre Baudelaire, va analitzar amb gran lucidesa algunes de les característiques de la vida en una metròpoli urbana, com ara certa inquietud peculiar, conseqüència, en part, de l’aparició del transport públic col·lectiu. Abans la gent no s’havia trobat en la circumstància de mirar-se mútuament molt de temps sense adreçar-se la paraula. O el control creixent de la vida urbana, un exemple del qual és la introducció de la numeració de les cases o la determinació personal per la fotografia, “la conquista més incisiva de totes sobre l’incògnit de l’home”. També, el paper creixent de la premsa, que impermeabilitza l’experiència del lector davant dels esdeveniments. La informació periodística, constantment renovada, no es pot integrar en l’experiència personal ni tampoc en el marc de la tradició.

Baudelaire, de tota manera, no va ser l’únic ni el primer a sentir la fascinació de la gran ciutat com a tema artístic. Moltes de les novel·les de Dickens dediquen una gran atenció a la nova realitat urbana que havia creat la Revolució Industrial, com ara Hard Times (Temps difícils), en què es pot llegir aquesta descripció, gairebé expressionista, d’una ciutat industrial:

It was a town of red brick, or of brick that would have been red if the smoke and ashes had allowed it; but as matters stood, it was a town of unnatural red and black like the painted face of a savage.

It was a town of machinery and tall chimneys, out of which interminable serpents of smoke trailed themselves for ever and ever, and never got uncoiled.

It had a black canal in it, and a river that ran purple with ill-smelling dye, and vast piles of building full of windows where there was a rattling and a trembling all day long, and where the piston of the steam-engine worked monotonously up and down, like the head of an elephant in a state of melancholy madness. It contained several large streets all very like one another, and many small streets still more like one another, inhabited by people equally like one another, who all went in and out at the same hours, with the same sound upon the same pavements, to do the same work, and to whom every day was the same as yesterday and tomorrow, and every year the counterpart of the last and the next.

(N’hi ha traducció catalana, en la MOLU de 62, però ara no la tinc a mà. Sorry.)

Uns altres textos clau sobre aquest tema que recorde ara són L’home de la multitud (The Man of the Crowd) d’Edgar Allan Poe, Wakefield, de Nathaniel Hawthorne i Bartleby, l’escrivent de Hermann Melville.

Joan Genovés, Trajectes. 2009

L’home de la multitud de Poe és una descripció del tràfec trepidant de la gran ciutat, de l’anonimat del ciutadà ordinari i del seu misteri, que en definitiva planteja el misteri ocult en tota ànima humana, una part de la qual és, per a Poe, perversa o inquietant. Aquest misteri s’accentua per la posició ambigua de l’individu en la massa anònima: viu enmig de la multitud, en forma part, però no hi acaba de pertànyer. Joan Fuster, en l’assaig Gent de Diccionari per a ociosos, hi va escriure una reflexió molt lúcida sobre aquesta qüestió.

Poe va detectar també que la massa, aquest costat inquietant i amenaçador de la vida urbana, és el refugi ideal per al criminal. On ningú no es coneix, és més fàcil la impunitat i la falta de vergonya. L’origen de les històries detectivesques es troba en aquesta difuminació dels senyals de cada u en la multitud de la gran ciutat. No és per casualitat que Poe va ser el creador,  amb Els assassinats de la Rue Morgue i La carta robada, del relat policíac i de la figura del detectiu.

Wakefield, de Hawthorne, planteja, amb una sensació de vertigen, la possibilitat que facilita la gran ciutat d’introduir una solució de continuïtat en la pròpia vida, de desenganxar-se’n, com si diguéssem, de llevar-nos la màscara de cada dia i posar-nos-en una altra. Finalment, Bartleby, l’escrivent, de Melville, l’acció del qual transcorre en els alts edificis d’oficines de Wall Street, és un dels relats més desolats que s’han escrit sobre l’alienació humana en la nostra època. Per cert, als meus alumnes els va encantar la frase amb què el protagonista d’aquest relat es tanca obstinadament a l’exterior: “Preferiria no fer-ho”.

Tornem a Baudelaire. La seua fascinació per la gran ciutat apareix, més que en Les flors del mal, en el recull de poemes en prosa Le Spleen de Paris(Petits poèmes en prose), com ara en Les foules (Les multituds): “Multitud, solitud: termes iguals i convertibles per al poeta actiu i fecund. Qui no sap poblar la seua solitud, no sap tampoc estar sol en una multitud atrafegada.”

En català hi ha diverses traduccions d’aquest llibre. Agustí Esclasans el va traduir el 1930. Més actuals són la traducció de Vicent Alonso i Anna Montero (Petits poemes en prosa (L’esplín de París). Edicions del Mall, 1983), la de Joaquim Sala Sanahuja (Petits poemes en prosa. Edhasa, 1991) i la d’Alexandre Ferrer (Petits poemes en prosa: l’Spleen a París. Aeditors, 2006). I hi ha encara, una altra traducció que està molt bé i és la que he enllaçat abans quan he esmentat Les multituds. Només està disponible online, en el bloc TURI – Baudelaire en català. Aquest bloc ofereix  la traducció completa dels Petits poemes en prosa i reprodueix també el text en francès. No sé qui és el responsable d’aquest bloc, que no dóna cap referència. L’arxiu d’entrades va del juliol del 2008 a l’octubre del mateix any i després sembla que s’interromp. És una llàstima.

Joan Genovés, Paisatge urbà: carrers paral·lels. 1983