Les guies de lectura de l'XTEC

Molts de vosaltres ja coneixereu XTEC (Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya), el lloc web del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Ofereix una gran quantitat de recursos didàctics dedicats a les diferents assignatures de tots els nivells educatius. De cara a l’ensenyament de la literatura en batxillerat voldria destacar un espai d’aquest web, El gust per la lectura, un seminari didàctic que s’organitza des de fa uns quants cursos i que es tradueix en conferències i dossiers didàctics sobre obres de la literatura catalana i universal, no necessàriament clàssiques. Alguns d’aquests dossiers, molt extensos i complets, són penjats en pdf en el web i es poden descarregar lliurement, així com algunes de les conferències que els acompanyen. Es tracta, en definitiva, de guies de lectura, un tipus de llibre que té molta tradició en el món anglosaxó. Així, pel que fa a la literatura catalana, en trobareu de dedicats a l’obra poètica d’Estellés, a la de Salvat-Papasseit, a Bearn de Llorenç Villalonga, a Solitud de Víctor Català, a Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Mauri de Quim Monzó… La llista és ben llarga.

De cara a l’assignatura de literatura universal, us esmente els dossiers sobre autors i obres que poden ser més útils, amb els seus enllaços corresponents:

-Aproximació al teatre de Shakespeare es centra en l’anàlisi de Hamlet, Romeo i Julieta i El somni d’una nit d’estiu. Aquesta guia va acompanyada per la conferència de Salvador Oliva Llegir William Shakespeare.

-Madame Bovary.

-El teatre de Molière.

-Les metamorfosis, dedicada a tres obres: La salamandra de Mercè Rodoreda, Les metamorfosis d’Ovidi i La metamorfosi de Franz Kafka.

-Anna Karènina i una conferència sobre Tolstoi d’Helena Vidal.

-Tristany i Isolda de Joseph Bédier.

-Contes d’Anton Txèkhov.

-Un enemic del poble d’Henrik Ibsen.

-Herbert George Wells. Aquesta guia està dedicada a tres novel·les d’aquest escriptor anglès: L’home invisible, La màquina del temps i La guerra dels mons.

El teatre de Shakespeare i les formes de la retòrica

Després de la ullada als Sonets, i abans de començar amb Hamlet, hem llegit en classe alguns fragments d’altres obres de Shakespeare: de Macbeth¸ de Ricard II, d’El rei Lear, de Romeo i Julieta i de Juli Cèsar. No vaig tenir temps per a La tempestat que, juntament amb Macbeth, és la que més m’agrada de Shakespeare. De tota manera, em vaig referir de passada a una escena d’aquesta obra, en realitat dos versos només, desolats i amargs en la seua concisió. En aquesta escena, Miranda, la filla de Pròsper, que ha viscut sempre amb son pare en una illa apartada del món, veu per primera un dels joves que hi han naufragat, i exclama entusiasmada: Oh, a brave new world. I Pròsper li retruca: ‘Tis new to you.

Per cert, el títol original de la famosa novel·la d’Aldous Un món feliç és, precisament, A brave new world. La literatura anglesa juga molt amb les ressonàncies.

De Macbeth¸ de Ricard II i d’El rei Lear, ja intentaré dir-ne alguna cosa quan comentem Hamlet, quan parlem del que sembla constituir un dels nuclis temàtics de les grans tragèdies de Shakespeare: el nihilisme moral.

Romeo i Julieta i Juli Cèsar em van servir per il·lustrar el que és un tret fonamental del teatre de Shakespeare: l’expressió retòrica, d’una imaginació i d’una precisió inigualables. De vegades, sobretot en les primeres obres, una mica inflada i pesada.

De Romeo i Julieta hem llegit l’escena del balcó (Acte segon, escena II). De Juli Cèsar, el parlament de Marc Antoni davant el cadàver de Juli Cèsar (Acte tercer, escena II). Són dos exemples, justament celebrats, d’expressió retòrica, sobretot el parlament de Marc Antoni. En aquesta escena de Juli Cèsar, a més, assistim a una escena de masses que Shakespeare presenta d’una manera genial.

Sorprenentment, el diàleg entre Romeo i Julieta és més metalingüístic que no amorós: el llenguatge, de fet, n’és el tema central. L’escena s’inicia amb una intervenció de Romeo ridículament retòrica:

Silenci! Quin llum brilla a la finestra?

És l’orient i Julieta el sol!

Surt, sol, i mata l’envejosa lluna,

que és pàl·lida i desfeta de neguit

veient que sa minyona és molt més bella.

La retòrica de Romeo, la seua sobreactuació, en diríem, fa una impressió ridícula i falsa, però no desmenteix el personatge ni la seua situació. Ja sol passar: paradoxalment, les emocions més intenses, les més sincerament sentides, són les que cauen més fàcilment en el clixè retòric, i les que semblen, per tant, més insinceres.

En aquesta escena, però, la sobreabundància retòrica de Romeo és enormement efectiva perquè està al servei de l’acció dramàtica: serveix per a mostrar la joventut del personatge, o la seua immaduresa, que contrasta amb el caràcter més pràctic i directe de Julieta. Julieta, en canvi, sap que l’expressió és molt sovint inadequada o maldestra, i desconfia de les paraules:

Què hi ha en un nom? Allò que en diem rosa,

amb altre no faria tanta olor.

I, si Romeo no es digués Romeo,

retindria la gràcia que li és pròpia

sense títol. Despulla’t del teu nom,

i sense el nom, que no és res viu de tu,

pren-me tota sencera!

El parlament de Marc Antoni, en canvi, constitueix el contrapunt de l’exuberància verbal de Romeo. Al començament de l’escena segona de l’acte tercer de Juli Cèsar, Brutus ha girat fàcilment la multitud contra Cèsar afirmant que era ambiciós i que s’hauria convertit en un tirà, encara que no ofereix cap prova. Brutus pensa que ha aconseguit el seu objectiu i es retira deixant sol Marc Antoni perquè faça el seu parlament. Marc Antoni, més endavant, afirmarà que “No sóc un orador / com Brutus; tots em coneixeu prou bé / com un que diu les veritats pelades / i estima el seu amic. I els que m’han dat / el permís de parlar també em coneixen, / perquè no tinc ni gota d’esperit, / ni els mots, ni el pes, ni el gest, ni l’elegància,/ ni el poder del discurs per a remoure / la sang dels homes.” Però el seu parlament és molt superior al de Brutus i està ple de procediments retòrics. Antoni sap llegir la massa gent que té al davant i s’adona que no aconseguirà res acusant Brutus i els altres conjurats, de manera que comença dient que Brutus és “honorable” i que els altres també ho són, cosa que repeteix sovint. La repetició recorre tot el parlament, un procediment retòric ben conegut. També incita el poble contra els conjurats mentre afirma que no ho està fent. Diu que “no parlo pas per fer la contra a Brutus”, però és justament el que fa quan argumenta que Cèsar no era ambiciós:

Amics, romans, compatriotes: deu-me

vostra atenció. Jo vinc a enterrar Cèsar,

no a gloriar-lo. El mal que fan els homes

els sobreviu. El bé sovint s’enterra

amb llurs ossos. Que sigui així amb Cèsar.

El noble Brutus us ha dit que Cèsar

era un ambiciós; si és veritat,

era una falta greu, i l’ha pagada

Cèsar greument. Aquí, amb permís de Brutus

i dels altres —car Brutus és un home

honorable i els altres també ho són—,

vinc a parlar en el funeral de Cèsar.

Era amic meu, fidel i just amb mi;

però Brutus diu que era ambiciós,

i Brutus és un home irreprotxable.

Ell va portar molts de captius a Roma,

i amb llurs rescats omplí la caixa pública:

això semblava ambiciós en Cèsar?

Davant els crits dels pobres ell plorava,

i el qui és ambiciós té la pell dura;

però diu Brutus que era ambiciós,

i Brutus és un home irreprotxable.

Tots vau veure en les festes lupercals

com tres cops li oferia una corona

de rei, i ell els tres cops va refusar-la:

era això ambició per part de Cèsar?;

però diu Brutus que era ambiciós,

i és cert que ell és un home irreprotxable.

No parlo pas per fer la contra a Brutus;

parlo per dir només allò que sé.

El parlament de Marc Antoni acaba capgirant i encenent la voluntat de la massa popular:

TOTS.— Venjança! Anem! Cerqueu! Cremeu! Mateu! Assassineu! Ni un traïdor s’escapi!

Marc Antoni, en l’obra de Shakespeare si més no, és un expert amb les paraules. Hàbilment, es presenta com un partidari de Brutus per, indirectament, acusar-lo d’una manera més efectiva. Marc Antoni afirma el contrari del que pensa perquè el creguen. Romeo, en canvi, és tan sincer que sembla fals. L’èmfasi el perd. En Marc Antoni, la retòrica és l’art de la persuasió. En Romeo, la retòrica és la inflació verbal, la inadequació entre les paraules i el sentit. El fracàs de l’expressió.

Com a traca final, us convide a veure en aquest vídeo el parlament de Marc Antoni interpretat per Marlon Brando en la pel·lícula Julius Caesar que va dirigir Joseph Mankiewicz el 1953.

Els sonets de Shakespeare

Els Sonets van ser publicats sota unes condicions que encara avui segueixen sent incertes, començant per la misteriosa dedicatòria al començament del text on un cert "Mr. W.H." és descrit per l'editor Thomas Thorpe com "the only begetter" (l'únic inspirador) dels poemes; es desconeix qui era aquesta persona, encara que no s’han deixat de proposar candidats, des del comte de Southampton (Henry Wriothesley) al comte de Pembroke (William Herbert). Oscar Wilde, en El retrat de Mr. W.H.va plantejar la tesi que es tractava d’un jove actor de la companyia de Shakespeare, Willie Hughes, que interpretava papers femenins. (La miniatura que acompanya aquest paràgraf és un retrat del comte de Southampton.

Els Sonets se solen dividir en dos blocs. El primer comprèn els 126 primers, en els quals el tema dominant és l’amor del poeta per un noi jove. En els sonets 1-17 el poeta incita el jove a casar-se i engendrar fills, de manera que la seua bellesa es puga transmetre a la següent generació. Els que van del 18 al 126 es dirigeixen també a un jove, però ara expressant l'amor que sent per ell. El segon bloc comprèn els vint-i-set sonets restants, del 127 al 152, en els quals el tema dominant és la subjecció sexual (i sobretot la impossibilitat d’alliberar-se’n) que el poeta sent per una dona morena, l’enigmàtica dark lady. S’hi fa referència a una relació triangular, en la qual l’amic de Shakespeare i la seua amant el traeixen quan tenen una aventura amorosa. El poeta, alhora que declara la seua passió per aquesta dona, l’acusa de ser pèrfida i luxuriosa i d’haver torbat els sentiments del seu amic. (La il·lustració que acompanya aquest paràgrag és un retrat de Mary Fitton, una dama de la cort de la reina Isabel, que per a George Bernard Shaw i alguns altres seria la dark lady.)

Per a Lampedusa, la història o l’argument que es dibuixa a través dels Sonets és una “sordida storia”. Mario Praz, per la seua banda, va comentar que “el to dels sonets que, a banda del convencionalisme d’alguns motius, inspira sacietat i pessimisme i que sembla preludiar Hamlet i les fosques tragèdies següents, sembla revelar un Shakespeare molt diferent de l’afortunat professional de l’escena que emergeix dels àrids documents biogràfics que ens han arribat.”

Quin tipus de relació hi havia entre Shakespeare i el jove a qui s’adrecen molts d’aquests sonets? Es tracta d’un joc literari o és l’expressió d’una experiència íntima?

Un dels sonets que planteja la relació entre el poeta i el jove d’una manera més explícita, i, alhora, més ambigua, és el número 20 (la traducció al català és de Salvador Oliva):

Tens un rostre de dona, pintat per la natura,
senyor i senyora de la meva gran passió,

un cor gentil de dona, pro sense tenir cura
d'exhibir, com les falses, el canvi traïdor;

l'esguard més clar que el d'elles, molt menys fals quan es mou,
que daura tot objecte que els ulls han advertit;

i, amb un aspecte d'home que afalaga i commou,
d'ells en robes l'esguard i d'elles l'esperit.

Per ser dona, en principi, natura et va crear,
i mentre t'esculpia, li vas deixar el cor pres,

i, per una addició, a mi em va derrotar,
afegint-te una cosa que no em serveix de res,

Si t'ha creat per fer ales dones meravelles,

vull meu el teu amor, i l’ús que el tinguin elles.

A woman's face, with nature's own hand painted,
Hast thou, the master mistress of my passion;

A woman's gentle heart, but not acquainted

With shifting change, as is false women's fashion;

An eye more bright than theirs, less false in rolling,
Gilding the object whereupon it gazeth;

A man in hue all hues in his controlling,

Which steals men's eyes and women's souls amazeth,

And for a woman wert thou first created,
Till nature as she wrought thee fell a-doting,
And by addition me of thee defeated,

By adding one thing to my purpose nothing,

But since she pricked thee out for women's pleasure,
Mine be thy love, and thy love's use their treasure.

Després de llegir-lo a classe, vam passar a comentar-lo i de seguida s’hi va armar un gjuirigall de mil dimonis. Tots volien parlar i tots parlaven alhora, i cada u ho interpretava d’una manera. Que si estava clar que era un poema d’amor homosexual, que si no, que si el que passava és que el jove a qui s’adreça el sonet era hermafrodita… Raquel va dir que si l’”addició” no li “serveix de res”, aleshores ni homo ni hetero: es tracta, a tot estirar, d’un amor platònic i gràcies. Maria, per la seua banda, exigia que, com a professor, em pronunciara i aclarira si Shakespeare era homosexual, sí o no. Jo, com ja us podeu imaginar, prou feia tenia a mantenir el orden en la sala. Finalment, Berta va dir que no li pegàrem més voltes, que estava claríssim que es tractava d’un poema d’amor homosexual, però que no passava res!

Tranquil·litzats, doncs, perquè no passava res, i una mica esgotats del deliri interpretatiu, ho vam deixar córrer i vam passar alegrement a un altre sonet. No estic molt segur que el que vam fer fóra exactament un comentari literari. Ara, això sí, ens ho vam passar molt bé.

De tota manera, el tema central de la majoria dels sonets adreçats al jove no és l’amor, sinó el pas del temps: la decadència i la mort, la fragilitat i la fugacitat, la ruïna de les ambicions i desigs, i allò que els humans hi podem oposar. Bàsicament, la literatura, l’amor, tenir fills i viure el moment que ens és donat. (No, no ho he escrit per ordre de prioritat.)

Així, el sonet 18, un dels més bonics de la lírica anglesa, il·lustra el tòpic de la vida que perdura en els versos. La traducció al català és de Gerard Vergés:

És que puc comparar-te a un jorn d'estiu,
quan tu ets més adorable i més clement?
Brots tendres bat l'oratge intempestiu

i el bon temps s'interromp sobtadament.

Hi ha cops que un fulgor ardent el cel domina
i cops que l'or del cel a penes dura;

tota bellesa fatalment declina

per l'atzar o pel curs de la Natura.

Però jo veig perenne el teu estat

i sense perdre un bri de gentilesa.
No et retindrà la Mort al seu costat
si un vers etern el teu encant palesa.

Mentre l'ull miri i l'home no hagi mort,
viurà el meu vers i et donarà suport.

Shall I compare thee to a summer's day?

Thou art more lovely and more temperate.

Rough winds do shake the darling buds of May,

And summer's lease hath all too short a date.

Sometime too hot the eye of heaven shines,

And often is his gold complexion dimmed,

And every fair from fair sometime declines,

By chance or nature's changing course untrimmed;

But thy eternal summer shall not fadet

Nor lose possession of that fair thou ow'st,

Nor shall death brag thou wander'st in his shade

When in eternallines to time thou grow'st.

Se long as men can breathe or eyes can see,

So long lives this, and this gives life to thee.

El primer vers d’aquest sonet proposa un símil, que és negat en els versos següents, del segon al sisé, amb exemples concrets. El 7 i 8 són una generalització d’aquestes objeccions. El veritable tema d’aquest sonet apareix a partir del tercer quartet: en contrast amb la fragilitat d’un dia d’estiu —penseu en el clima d’Anglaterra—, thy eternal summer shall not fade, perquè quedarà fixat en eternal lines, en els versos. Mentre hi haja vida, mentre els homes respiren i els ulls hi puguen veure, perviuran els versos i aquests faran viure el jove i li donaran vida. L’amic és envoltat d’una adoració que els versos s’enorgulleixen d’eternitzar.

Us agrada? Sentiu-lo ara, si voleu, en la versió musicada de David Gilmour, cantant i guitarrista de Pink Floyd:

El sonet 12 pot servir com a il·lustració del recurs d’engendrar fills contra l’avanç destructiu del temps. El primer vers és un dels millors de tots els sonets: When I do count the clock that tells the time, que Salvador Oliva tradueix “Quan sento que el rellotge les hores va tocant” i, Gerard Vergés, “Quan vaig comptant les hores de la vida”:

En el sonet 30 l’amor per l’amic fa oblidar el pensament de la mort, aquesta mena de basso continuo que ho enverina tot. El podeu sentir en aquest vídeo, molt ben recitat per l’actor irlandès Kenneth Branagh. La traducció al català és de Gerard Vergés:

Quan en silenci a l'ànima m'acut
el record de les coses que han passat,

evoco amb un sospir les que he volgut

i em dolc de tot el temps que he malversat.

Llavors ploren els ulls, secs de natura,

pels amics que es va endur la nit sens fi,
per l'angoixa d'amor que el temps no cura,
per les dolces imatges de l'ahir.

Puc, així, lamentar vells patiments

i, de dolor en dolor, comptar amb desgrat
el trist nombre de penes i laments

que pago com si no els hagués pagat.

Però, si va a l'amic el pensament,
són reparats els danys i el sofriment.

Una curiositat: el segon vers d’aquest sonet es va fer servir per a traduir el títol del cicle novel·lístic de Marcel Proust. A la recherche du temps perdu en anglès és Remembrance of things past. No és massa exacte, però és una solució esplèndida. Això que guanya Proust.

Tractant-se del pas del temps, no hi podia faltar el carpe diem, que ja vam comentar quan parlàrem d’Horari (vegeu El vell Horaci), com ara el sonet 73. La traducció de Gerard Vergés és tan bona que no reproduiré l’original:

En mi pots veure aquella estació

en què pengen les fulles groguejants
del brancatge estremit per la fredor:
runes ja sense ocells ni dolços cants.

En mi veuràs el dia esmorteït
caminant, abatut, cap al ponent

i engolit poc a poc per negra nit,
bessona de la mort, repòs silent.

Veuràs en mi el caliu, que fou guspira,
sota la cendra d'aquell foc d'ahir,

cendra que és llit de mort on ara expira
consumit per allò que el va nodrir.

Perquè això has vist, amb més força has d'amar

les coses que aviat has de deixar.

En aquest sonet l’admonició del carpe diem no s’adreça a la joventut, sinó a la vellesa, com a mínim al que es podia entendre per vellesa a la segona meitat del segle xvi. En aquest sonet, la vida ja ha passat, però no s’ha acabat encara. Per això té més valor, perquè queda poc temps, i “amb més força has d’amar / les coses que aviat has de deixar”.

Per acabar, unes paraules sobre les traduccions del sonets de Shakespeare al català. El 1928 Carme Montoriol va publicar la primera traducció íntegra dels sonets. Marià Manent en va traduir alguns en Poesia anglesa i nord-americana i Joan Triadú una àmplia selecció en 40 sonets de Shakespeare. Més recentment, se n’han publicat dues traduccions íntegres, la de Gerard Vergés, Tots els sonets de Shakespeare (Columna) i la de Salvador Oliva: William Shakespeare, Els sonets. Labutxaca. Totes dues edicions són bilingües. La d’Oliva, a més, té moltes notes, que glossen sobretot els múltiples sentits, sovint obscens, de certs mots de l’original anglès, i acompanya cada traducció en vers d’una altra en prosa, purament literal. La veritat és que la traducció en vers és tan prosaica com l’altra, i se l’hauria pogut estalviar.

Vergés, en canvi, es va proposar d’aconseguir en la seua traducció un veritable equivalent de l’original anglès, cosa que no sempre ho aconsegueix, com no podia ser d’una altra manera, però sovint es produeix el miracle i el resultat és esplèndid. Dídac Pujol, en la seua ressenya Els sonets de Shakespeare traduïts per Salvador Oliva, ha fet una valoració raonada i precisa de la traducció de Salvador Oliva, de les seues virtuts i inconvenients en comparació amb les de Vergés: “les seves traduccions [de Salvador Oliva] en vers, tot i ser menys literals que les versions en prosa, aconsegueixen un grau de fidelitat notable. Perb la manca d'una sonoritat sostinguda impedeix, ja d'entrada, que floreixin com a poemes amb entitat pròpia. Tot al contrari de les traduccions de Gerard Vergés: el que en Oliva és grisa paràfrasi de l'original i tímida poesia esdevé en Vergés claredat d'expressió fulminant i esclat poètic que, de vegades, i malauradament, té la tendència a allunyar-se massa de l'original (la concisió a què l'obliga el decasíl·lab hi deu tenir bastant a veure).”

Podeu llegir també la ressenya que va escriure Jordi Llovet sobre la traducció d’Oliva, De Shakespeare a Xècspir, encomiàstica i una mica lluny d’osques.

Fotograma del film Shakespeare in love