Dos assaigs de Josep Iborra sobre els lectors

Josep Iborra, 2010 (F. Vera)

Timete homo unius libri, afirmava sant Agustí o sant Tomàs, crec. No sé quina explicació en donava, però podria ser per alguna d'aquestes raons. Una, perquè l’home d’un únic llibre necessàriament serà una persona dogmàtica, intolerant i tot, ja que creu que en el seu llibre està tot el que cal saber, tota la veritat. Tots els altres no l'interessen. L'únic que poden fer és repetir-lo o contradir-lo. En qualsevol cas, no cal molestar-se a llegir-los; seria perdre el temps. 

L'altra possibilitat: hi podríem veure un lector que, amb un sol llibre, el que s'ha triat, en té prou per a fer-se càrrec de totes les qüestions. L'ha llegit i rellegit tant, que se'l sap de memòria. Ha meditat tantes hores davant les seues planes, que està perfectament armat per a enfrontar-se a les idees dels altres. Pot argumentar amb facilitat, promptitud i precisió. Tant és així que resulta arriscat encarar-se amb ell. 

En canvi, qui ha llegit molts llibres no ha pogut dedicar tant de temps a assimilar-los i a retenir-los en la seua memòria. S'ha entrenat amb una gran varietat d'idees, sovint contraposades, amb maneres diferents de veure les coses, però per això mateix s’ha de moure en un repertori dubtós d’opinions i la memòria, més carregada, és més fàcil que li falle. Això el pot afeblir i deixar-lo desconcertat o vacil·lant davant l'argument d'un contrincant seu. Sobretot, si aquest és l'home d'un sol llibre, que s'hi troba sòlidament instal·lat i sap bé el que sap. Cal, doncs, témer-lo, perquè o és un savi o un sectari. 

Josep Iborra, Breviari d’un bizantí. Arola Editors. 

Els lectors en les novel·les

En l’entrada anterior em vaig referir a la representació de la figura del lector o la lectora en la pintura. I en les novel·les? Sovint, és clar, hi apareixen personatges que llegeixen. És típic el procediment de fer que la lectura del diari o d’una carta per part d’un personatge aporte una informació que contribueix al desenvolupament de l’argument. En canvi, quan llegeixen un llibre, és com si estiguessen prenent cafè o donant corda al rellotge. Vull dir que es tracta d’una activitat quotidiana no significativa, en el sentit que no té conseqüències. El que fan més sovint els personatges de les novel·les amb un llibre és tancar-lo. 

No ens n’hauríem d’estranyar. Un personatge literari ha de fer coses: parlar amb la gent, enamorar-se o assassinar algú, anar amunt i avall, perorar sobre el que siga. Dedicar-se a llegir novel·les no deixa de ser, en principi, una contradicció en termes novel·lístics. De tota manera, de vegades la condició de lector és un característica important en un personatge literari, perquè explica o provoca alguns dels seus comportaments. Segurament, la primera novel·la a presentar un protagonista que és essencialment un lector és el Quixot. Si no hagués llegit tantes novel·les de cavalleria, don Quijote no s’hauria llençat a buscar aventures enmig de la pols de la Manxa.