Rameau

Deixem el nebot de Rameau i parlem del seu oncle. Des de fa temps, l’escolte molt sovint. És un compositor molt imaginatiu, ple de sorpreses, amb una gran inventiva rítmica, harmònica i melòdica. 

El seu geni marca per complet el segle XVIII francès. El 1722 va publicar l’important Traité de l’harmonie, que li va proporcionar una gran prestigi. El 1745 va ser nomenat compositor de la Chambre du Roi. A partir d’aleshores va escriure les seues obres mestres. Tenia cinquanta anys quan va compondre la primera òpera. Els déus li van ser favorables i li van donar com a propina trenta anys de creativitat àgil i fresca, al llarg dels quals va compondre 28 òperes brillants. De tota manera, en els últims anys de la seua vida se’n lamentava i deia: «Cada dia tinc més gust, però menys geni». 

Rameau va ser el gran renovador de l’òpera francesa: en les seues òperes va donar més importància a l’orquestra, va utilitzar l’harmonia com a recurs dramàtic, va introduir passatges orquestrals de caràcter descriptiu, i va concebre el desenvolupament dramàtic d’una manera unitària sense basar-se en números tancats. De la resta de la seua producció, destaca sobretot la música escrita per a clave. 

La cèlebre Querelle des Bouffons, que va esclatar arran de l’estrena a París de La serva padrona de Pergolese, va fer de Rameau l’objectiu dels atacs dels partidaris de l’òpera italiana, defensada per Rousseau i els enciclopedistes, que preferien l’estil popular i directe d’aquestes obres a la tradicional seriositat classicista de la producció ofical. A la Carta sobre la música francesa, escrita per Rousseau el 1754, va respondre Rameau a l’any següent amb Errors sobre la música en l’Enciclopèdia. Rameau, enfront de la simplicitat que preconitzaven Rousseau i els il·lustrats, defensava una harmonia densa i expressiva, que transcendia la música “entretinguda” típica del XVIII francès per a crear una obra més profunda. 

Era alt i prim, solitari i reservat. Estava pagat de si mateix, però més com a teòric que com a compositor. Alguns contemporanis el van descriure com un monomaníac de la música. Tota la seua ànima i tot el seu esperit eren en el clavecí; quan el tancava, ja no hi havia Rameau. 

Si voleu sentir-ne alguna cosa, us recomane per començar dues gravacions. La primera és un CD que recull un recital en viu del pianista rus Grigory Sokolov tocant al piano una selecció de peces per a clave. Ací teniu un vídeo amb l’espectacular interpretació que fa Sokolov de La poule, una peça imitativa, de les més conegudes de Rameau:

L’altra gravació és un CD doble de Jordi Savall dirigint Le Concert des Nations, Jean-Philippe Rameau. L’Orchestre de Louis XV. Suites d’Orchestre. Com a mostra, ací en teniu dos vídeos:

De tant en tant, ja ho veieu, m’agrada parlar de música en la serp blanca. La veritat és que no puc concebre la literatura, o els llibres, sense la música. Pel que fa a llibres sobre aquesta matèria, un dels més recomanables és Clásica. Guía de las mejores grabaciones de música clásica en CD (Debolsillo) de Francisco Camino. La discografia de la música clàssica és una selva molt intricada: hi ha una gran varietat d’interpretacions d’una mateixa obra juntament amb un embolic de noms i de tècniques de gravació. Aquest llibre no sols ajuda a triar amb criteri, sinó que ens familiaritza amb els compositors i les seues obres principals, amb els directors, amb els solistes, amb les orquestres i amb els grans mestres. De tant en tant el fullege i consulte una referència o altra. Les observacions de Camino sempre són intel·ligents. I sempre sap de què parla, cosa que dóna una sensació de confort molt agradable.