Una visita al convent de la Trinitat de València

Dijous passat vaig tenir el privilegi de visitar el convent de la Trinitat de València. Dic que és un privilegi perquè aquest monestir, de gran importància històrica i artística, és encara un convent de monges clarisses de clausura (ho ha estat ininterrompudament des de la seua fundació en el segle XV), motiu pel qual només és visitable l'església en horari de missa. Hi viuen cinc monges. L’abadessa, sor Immaculada, és la més jove de les cinc. Té vuitanta-vuit anys.

En fi, modestament jo també tinc els meus contactes, de manera que em van invitar a una visita que s’havia organitzat per a un grup reduït de persones. I allà que me n’hi vaig anar. Al final, el grup reduït érem una cinquantena, quasi totes dones majors. Cap inconvenient. La visita va estar guiada per Daniel Benito, professor d’història de l’art de la Universitat de València, catòlic fervent, apocalíptic, i per Vicent Artur Moreno, historiador, persona discreta, que coneixia de fa temps. 

El monestir de la Trinitat és un dels monuments més notables i interessants de la ciutat de València. Situat al començament del carrrer Alboraia, enfront del museu Pius V, queda amagat darrere d’una paret molt alta, envoltat pel trànsit que recorre la vora del riu i pels edificis alts. És com una illa. Vam començar la visita per l’església, que em va decebre. La nau i l’estructura gòtiques, visibles des de l’exterior, estan revestides en l’interior per una decoració barroca, com va passar al segle XVII amb la majoria d’esglésies de la ciutat, que no fa ni fred ni calor. Ens vam asseure als bancs i Daniel Benito va pujar al púlpit per fer una exposició introductòria sobre el monestir. Va començar demanant i exigint un silenci rigorós, més tenint en compte el lloc on érem. Em va semblar que tenia perduda la partida des del principi. En la seua exposició, hi va fer alguna observació gràfica i encertada, com quan va remarcar que la València del segle XV era una mena de far west, una terra de frontera, on la gent s’assassinava amb una naturalitat perfecta. 

Després d’aquesta exposició del nostre cicerone, ens vam alçar per visitar amb més deteniment l’església i la xerradissa continguda del grup reduït de cinquanta persones es va descordar una mica, mentre se sentia la veu de Daniel Benito que deia: «Por favor, nada de conversaciones vanas. Recen, recen…» Vaig poder contemplar un exemplar del Vita Christi d’Isabel de Villena, però sense poder fullejar-lo, és clar, i un quadern manuscrit de la mateixa Isabel de Villena on havia anotat amb una lletra gòtica molt bonica el nom de diversos benefactors del convent. Mentre continuava contemplant l’exemplar del Vita Christi, Daniel Benito es va enfilar en un banc i es va posar a contar un miracle que havia tingut lloc en aquesta mateixa església. Va ser un miracle especialment miraculós perquè havia tingut lloc el 1958, «en estos tiempos que corren…» 

Tot seguit vam passar al claustre gòtic. És un claustre rectangular de dos plantes, sense ornaments, proporcionat i elegant. En una de les cantonades hi ha el sepulcre de Maria de Luna, l’esposa abandonada d’Alfons el Magnànim. Daniel Benito ens va concregar i, després de reclamar novament silenci i recordar que Dante situa a l’infern els xerraires, penjats de la llengua amb un ganxo, va exposar diverses notícies curioses i interessants sobre el sepulcre i sobre la reina. Com a colofó va explicar que la reina Maria havia estat un exemple d’amor veritable. Encara que va ser abandonada pel seu marit, el Magnànim, que es va instal·lar a Nàpols amb una amant, la reina no el va deixar d’estimar mai —tot i que no s’ho mereixia— i, quan va rebre la notícia de la mort del seu marit, li va agafar una sofoquina tan gran que va morir al cap de dos dies. Vaig observar que algunes de les dones que hi havia al meu costat feien esforços per contenir-se i no arrapar Daniel Benito de viu en viu. 

Mentrestant, em vaig allunyar discretament del grup i vaig passejar una mica pel claustre. Érem enmig de València i el silenci era total. Bé, se sentia la veu de Daniel Benito, que continuava perorant. M’hauria agradat quedar-me sol al claustre i que em deixaren l’exemplar del Vita Christi. De segur que hi hauria passat una estona ben agradable. Als qui ens agrada llegir, ens agrada fer-ho amb silenci i estirant les cames de tant en tant. Convindreu amb mi que el claustre d’un monestir reuneix d’una manera ideal aquestes dues condicions. 

Del claustre vam passar al refectori, una sala molt àmplia i molt bella, allargada, amb voltes de creueria simple amb nervis de pedra. Només entrar-hi, Daniel Benito va prometre cent dies d’indulgència plenària en el Purgatori a qui s’estigués callat. Coneixedor de la naturalesa humana, ja donava per suposat que ningú dels presents no entrarà al paradís directament. En aquesta sala hi ha una maqueta del monestir i Daniel Benito va explicar-ne diversos detalls arquitectònics ben interessants. Després, ens vam asseure als bancs on dinen les monges i Vicent Artur Moreno va pujar a un pulpit menut que s’obre en una de les parets del refectori, des d’on va llegir alguns fragments del Vita Christi, concretament un fragment al·legòric sobre el regiment de les comunitats, potser amb un excés d’èmfasi. La gent en va quedar una mica atabalada. Vaig sentir que una comentava a la del costat: «Claro, en valenciano, y además en valenciano antiguo…» Vicent va remarcar també la modernitat del Vita Christi i, home de món, va tenir paraules d’elogi per a la condició femenina de la majoria de la concurrència. 

I així va acabar la visita al monestir de la Trinitat de València. Vam tornar a eixir al claustre i vam travessar de nou l’església. Daniel Benito es va posar al costat de la porta que hi donava a accés i ens advertia d’un en un que el Santíssim Sacrament hi era present. Una vegada a l’exterior, la xerradissa del grup reduït de cinquanta persones, ara sí, es va descordar del tot. Me’n vaig anar i vaig creuar el pont de la Trinitat, el segon pont de pedra que es va fer a València. Ara estan d’obres i la radial feia un soroll i una polseguera de mil dimonis. Mentre apressava el pas cap a les torres de Serrans, m’imaginava passejant, sol, al claustre del monestir de la Trinitat amb l’exemplar de la primera edició del Vita Christi a la mà. 

Nota. Del Vita Christi d’Isabel de Villena se n’han publicat diverses seleccions. Fa temps, la Biblioteca Alfons el Magnànim de la Diputació de València va editar-ne una antologia a cura de Lluïsa Parra (Vita Christi: antologia). Més tard, la mateixa Lluïsa Parra, juntament amb Rosanna Cantavella, en va publicar una altra en La Sal Edicions (Protagonistes femenines a la «Vita Christi»). Albert Hauf va editar una àmplia selecció de la Vita Christi en la MOLC, acompanyada d’un estudi que és de lectura obligatòria i imprescindible. Crec que el mateix Hauf té una edició crítica, inèdita, d’aquesta obra. En Bromera n’hi ha editada, també, una selecció adaptada a la llengua moderna (Vita Christi). Finalment, Vicent Josep Escartí acaba de publicar una edició íntegra del Vita Christi, en ortografia modernitzada, en la Biblioteca Alfons el Magnànim. Aquesta edició va acompanya d’un pròleg del mateix Escartí i d’un altre de Pere Maria Orts, que puntualitza diverses dades genealògiques sobre Isabel de Villena. L’edició original es pot consultar en la xarxa, en la biblioteca virtual Joan Lluís Vives: Vita Christi de sor Isabel de Villena. 

Per la meua banda, i per fer-vos venir goleta, us convide a llegir un capítol sencer del Vita Christi que, en realitat, és un microtext. Hi apareixen il·lustrades dues de les característiques principals de la vida evangèlica, la pobresa i la caritat, en una escena plena d’afecte i dramatisme, que remarquen les exclamacions i els diminutius: 

Capítol 91. Com la senyora desmamà lo seu amat fill 

No desmamà la senyora lo seu fill fins hagué complits tres anys, car no tenia les delicadures que les altres mares acostumen dar a sos fills quan los desmamen ans de temps, ans era tanta la necessitat e pobrea de sa senyoria que, estant lo Senyor de poca edat, algunes vegades demanava a menjar e sa senyoria no tenia en tota la casa sua què donar-li ne sols un trosset de pa. Oh, quin coltell de dolor era açò a sa mercé, e ab quantes llàgrimes li responia, dient: «Vida mia!, no tinc què us done.» E d’aquí avant, tots dies al dinar, sa senyoria estojava un poc de pa perquè pogués almorzar e berenar lo seu amat fill, segons la tendrea de la sua edat requiria.