D’Homer a Joyce

A finals de juliol passat vaig escriure dues entrades —Grans llibres (1) i Grans llibres (i 2)— sobre Great Books de David Denby, en què contava la seua experiència com a alumne d’un dels cursos de «grans llibres» de la Columbia University. Poc després vaig llegir Homer to Joyce de Wallace Gray, un dels professors d’aquests cursos. El llibre és un recull d’assaigs que proporcionen una visió sintètica d’una sèrie d’obres clau de la literatura universal. Concretament, la Ilíada, l’Odissea, L’Orestea d’Èsquil, Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona de Sòfocles, Les bacants d’Eurípides, Les granotes d’Aristòfanes, L’Eneida de Virgili, Tristany de Gottfried, l’Infern de Dante, els Assaigs de Montaigne, El rei Lear de Shakespeare, Don Quijote de Cervantes, els Viatges de Gulliver de Swift, Els germans Karamàzov de Dostoievski, La terra eixorca d’Eliot i l’Ulisses de Joyce. 

No coneixia el nom de Wallace Gray fins que vaig trobar-ne la referència en Denby. De seguida vaig cercar una mica d’informació en la xarxa. La veritat és que no n’hi ha massa. Wallace Gray va nàixer el 1927 a Alexandria. Va ser professor a Columbia des del 1953 fins al 2001, any en què va morir. Tenia un gran prestigi entre els alumnes, que li van atorgar dos premis a l’excel·lència docent: el Great Teacher Award i el Mark Van Doren Award. Un dels cursos més populars que va impartir durant molts anys va ser el que portava com a títol «Eliot, Joyce, Pound». Una vegada, davant d’un auditori de més de dos-cents alumnes, va afirmar: «Vull ser-vos sincer. Sóc la persona del món que sap més de l’Ulisses i us ho contaré tot.» 

Les notes biogràfiques que he pogut consultar esmenten només un llibre seu: Homer to Joyce. He obtingut el mateix resultat consultant bases de dades de llibreries de segona mà online, com Abebooks. No crec que aquesta informació siga definitiva, però em fa pensar que Wallace Gray va ser més professor que escriptor, i que no va seguir la nefasta consigna del món acadèmic, publish or perish, responsable de bona part de la lletra morta actual. De fet, Homer to Joyce no és un llibre d’investigació acadèmica, sinó un llibre de professor, en el sentit que Gray hi sintetitza els punts més importants que tractava en les seues classes sobre great books. 

Encara que cada assaig està dedicat a una obra literària en particular, tots apareixen estretament relacionats, perquè, per al seu autor, «la característica més important d’aquestes obres és que parlen entre elles, i que el diàleg és tan apassionant i interessant com qualsevol text individual —especialment quan la conversa és murmurada o feta amb gestos silenciosos que assenyalen un altre text». 

Hi ha, d’entrada, el diàleg inicial que s’estableix entre la Ilíada i l’Odissea, aquestes obres, com remarca Gray, tan diferents i tan complementàries. D’una banda, la Ilíada, situada en l’Orient europeu i en un temps present, amb diversos grups de guerrers com a protagonistes. De l’altra, l’Odissea, que mira molt més cap a l’occident, té un heroi individual i dibuixa unes societats complexes on al costat dels guerrers apareixen els criats, els esclaus, els llauradors, els pastors i els comerciants. Davant de la destrucció aclaparadora que recorre la Ilíada, l’Odissea està dominada per la voluntat de recuperar i recrear un món familiar, patriarcal i harmònic. A més, el món d’Ulisses, si el confrontem amb el de la Ilíada, és un món nou, en què els personatges reben el que es mereixen. L’Odissea segueix la nova llei de la recompensa i del càstig. En la Ilíada, en canvi, no hi ha un sentiment de justícia. L’home no es considera responsable del seu comportament, sinó que la imperfecció i les desgràcies humanes s’atribueixen a causes externes. Hèctor no rep el que es mereix. 

Aquest canvi d’èmfasi de la comunitat a l’individu es percep també en el pas del teatre d’Èsquil al de Sòfocles. És especialment interessant l’assaig sobre Antígona. Gray rebutja les interpretacions tradicionals que consideren com a nucli temàtic d’aquesta obra els enfrontaments individu-estat, religió-estat, llei natural-llei humana i Antígona una víctima innocent. En realitat, tant Antígona com Creont estan equivocats. Sòfocles, una personalitat profundament religiosa, creu que l’home no pot erigir-se ell mateix en el centre de l’univers. 

L’Eneida, aquest llibre eminentment literari, deliberadament literari, ocupa per a Gray un lloc central en el cànon de la literatura universal, sobretot perquè Virgili, en traçar un paral·lel entre el món de l’Imperi romà i el món d’Homer inaugurava un procediment que serà fonamental en la literatura posterior i un dels trets distintius del modernisme literari del segle XX. Joyce va partir de l’Odissea per donar ordre i forma al seu Ulisses, que adquireix així una densitat enorme. (Vegeu l’entrada Una nota de lectura sobre l’«Ulisses» i el «Tristram».) Eliot, per la seua banda, va refer l’Infern en La terra eixorca. Molt abans, Dante s’havia basat en el cant VI de L’Eneida per reproduir la geografia del seu infern. I, més abans encara, Virgili havia pres com a model del seu cant el IX de l’Odissea, en què Ulisses interroga les ombres del regne dels morts. Més fils que es reprenen: l’Infern de Dante es basa també en La república de Plató, igual que els Viatges de Gulliver. 

Però el veritable centre del cànon en els cursos de great books de la Columbia University és El rei Lear de Shakespeare. Per a Gray, com per a Denby, aquesta obra és el cor del cànon: no es pot dir més ni anar més enllà. Gray no situa Shakespeare en el context del teatre isabelí i prefereix comparar El rei Lear amb algunes de les principals tragèdies del teatre grec. Amb Èdip rei i, sobretot, amb Les bacants d’Eurípides. En aquesta obra, com en El rei Lear, una força dionisíaca desconeguda, irracional, poderosa i misteriosa s’apodera de l’univers i destrueix tant el bé com el mal. Però mentre que en Les bacants Dionís té un significat —representa unes forces humanes que no s’han de reprimir ni negar—, en El rei Lear aquestes forces són inhumanes i sense sentit. La interrogació és radical i no s’atura davant el buit. 

És clar que de vegades aquest joc de comparacions pot portar a establir paral·lelismes una mica forçats o, tan generals, que no resulten rellevants. En tot cas, el joc respon a la voluntat de donar un caràcter orgànic a un curs de literatura, evitant que es convertesca en un catàleg d’autors i obres que se succeeixen en el temps. De més a més, aquest procediment entrena el lector a descobrir i participar en el diàleg imaginari que s’estableix entre les diferents obres literàries, un dels plaers més grans que pot proporcionar la lectura. Més avantatges: ajuda a comprendre el significat de les obres literàries i representa un correctiu de l’especialització literària. Gray comparteix el principi humanista que la finalitat de la literatura, i del seu ensenyament, és «to enlighten the reader’s own humanity». 

Homer to Joyce no està traduït ni al català ni al castellà. Tampoc al francès.