Dos anys

Avui fa dos anys que va morir el meu pare. La seua presència en el record dels qui el vam estimar tant, es fa més intensa encara pel compromís de fer conèixer la seua obra literària, inèdita en gran part. Hi ha una veu que continua parlant. 

Durant el 2011 va aparèixer en la revista L'Espill (núm. 39, hivern 2011) una mostra de la massa de manuscrits que va deixar a la seua mort i que la meua mare està passant a l’ordinador. També durant el 2011 la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València va treure el volum Joan Fuster i la música, que recull la ponència pronunciada a Sueca l’11 de novembre de 2010, en el marc de la VIII Jornada Joan Fuster, amb el títol de Joan Fuster, filharmònic. L’any passat es va publicar Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster, tesi doctoral llegida el 1984, que havia restat inèdita. 

El meu germà i jo hem acabat d’enllestir l’edició d’un altre llibre, Fuster, una declinació personal, que recull els textos dispersos sobre Fuster, des de ressenyes i articles a assaigs llargs, passant per parlaments pronunciats en diferents ocasions o per entrades inèdites del seu dietari. Aquest llibre, una declinació o una anàlisi dels aspectes que singularitzen la personalitat humana i l’obra literària de Fuster a partir de l’experiència de Josep Iborra com a lector i amic seu, està previst que aparega enguany. 

Ara estem preparant un volum d’assaigs inèdits, en la línia de Breviari d’un bizantí i Inflexions. La selecció publicada en L’Espill el 2011 amb el títol de L’estupor, en va ser un avançament. Ací teniu un fragment d’aquest llibre, que segurament portarà el mateix títol que la selecció de L’Espill: 

Viure el passat 

De vegades, per no dir sovint, les retrospeccions de fets del passat, personal o col·lectiu, són retroaccions: tenen un efecte retroactiu en el nostre present. S’actualitzen retroactivament: solen ser recreacions, imaginacions, motivacions que s’activen a partir de les febleses de la memòria, de les exigències que el present té de cara al futur, de la manera d’anticipar-lo. 

Se sol dir en aquests casos que la memòria és selectiva. Ho és, però no perquè reté allò que és més important i que cal no oblidar, sinó perquè actua sovint d’una forma arbitrària, com passa també amb allò que s’oblida. En realitat, mai no sabem si l’oblit d’alguna cosa és definitiu o no. Com m’ha vingut ara al cap un fet, una imatge que mai no havia recordat i l’aparició de la qual em sorprèn? 

Els fets i les accions del passat, canviants en la línia temporal de la memòria, poden tenir efectes secundaris, quan són recordats. La memòria és un alambí que no para de funcionar, d’elaborar, de transformar i de deformar el material de què disposa en cada moment. Treballa sempre en un present determinat, encara no passat, o no passat del tot. 

Quan es pot dir que el que s’ha viscut ha passat del tot? Quin és el temps de la seua vigència, quina la seua data relativa de caducitat? ¿Quan esdevé un pur record, ja desactivat i neutralitzat? En qualsevol moment de la nostra trajectòria vital, personal o col·lectiva, pot esclatar. No hi ha, en principi, records morts. Sempre poden ressuscitar, transfigurar-se… 

Els explosius de la memòria, soterrats o sembrats com en un camp de mines, que poden esclatar o no. També n’hi ha, és clar, que ho poden fer com un coet joiós (Proust, per exemple). 

Hi ha moltes formes de relacionar-nos amb el nostre passat: amb indiferència, amb desinterès, amb nostàlgia, amb ansietat, amb remordiment, amb satisfacció o insatisfacció, amb confusió i ofuscació, amb pena o amb glòria. Són diferents maneres d’actualitzar-lo, de re-actualitzar-lo, de viure’l. 

    Josep Iborra