Una nota sobre les «Notes disperses» de Pla

En el prefaci a les Notes disperses (OC, 12), Josep Pla hi va escriure que aquest llibre «en certa manera, no és més que un complement d’El quadern gris, però molt més ampliat, d’una volada potser més llarga». La valoració és exacta. Un complement o una continuació d’El quadern gris, continuat o complementat al seu torn per les Notes per a Sílvia (OC, 26) i les Notes del capvesprol (OC, 35). I «d’una volada potser més llarga», perquè sense el dogal de la cronologia que imposa la forma del dietari, les Notes disperses abracen un ventall temporal i temàtic més ampli. Més lliure i més flexible també. El quadern gris, en canvi, grinyola una mica quan es presenta com el dietari d’un jove en procés de formació que escriu com un escriptor totalment format i madur.

Escrites en èpoques molt diferents, les Notes disperses tenen un caràcter de compendi i de balanç. Són una mena de cal·lidoscopi del món literari i personal de Josep Pla. Des d’aquest punt de vista, crec que és el llibre central de la seua obra. El millor? Les notes d’aquest volum 12 de l’Obra Completa són «notes de records», escriu Pla, «de reminiscències, de lectures, de coses vistes, d’escenes que m’han tornat a la memòria, d’obsessions mantingudes en la memòria durant molt de temps, d’impressions immediates i podríem dir fulgurants». De tota manera, no són tan disperses com indica el títol del volum. Si més no, la dispersió queda atenuada perquè molts dels textos es poden agrupar en diferents blocs temàtics, com els records com a corresponsal internacional, amb alguns dels textos fonamentals de caràcter memorialístic o de periodisme literari que va escriure Pla al llarg de la seua obra. Concretament, els dedicats a la marxa sobre Roma i a la inflació alemanya, que haurien de figurar obligatòriament en qualsevol antologia de Pla. Aquests textos són llargs i van més enllà del caràcter d’apunt breu que indica la paraula «nota».

Un altre dels blocs temàtics que es poden delimitar les Notes disperses són els records de la Penya de l’Ateneu i d’algunes anècdotes impagables de Francesc Pujols. Les referències insistides a la Penya són les que donen a les Notes disperses un caràcter més acusat de continuació d’El quadern gris. Hi ha també diverses notes sobre paisatges, sobre el clima i la història de l’Empordà, sobre gastronomia (el vi de Binissalem, els inconvenients de combinar els pèsols amb les faves), sobre els diners, sobre l’individualisme i el seny ―amb una anàlisi lúcida i dura del caràcter del país, que continua sent actual―, sobre la vida que va fer Pla després de la Guerra Civil, sobretot des que es va instal·lar al mas… En fi, en les Notes disperses hi trobareu també el report d’algunes anècdotes que han esdevingut proverbials, com la dels concursos de conys que organitzava el senyor Duran i Bas, jurisconsult insigne del dret català, amb els seus amigots. O una sèrie de notes sobre l’amor (pàgs. 180-202), molt celebrades. I l’únic text de la seua obra en què Pla parla explícitament d’una de les dones amb qui va mantenir una relació. Ja en diré alguna cosa en una pròxima entrada. 

Una de les coses que sempre m’han interessat més dels escriptors que admire són els seus comentaris sobre les seues lectures. D’aquests comentaris o al·lusions, tota l’obra de Pla n’és plena, però on més abunden és a les Notes disperses. M’he entretingut a anotar tots els llibres que hi esmenta Pla. Ja en teniu una altra llista! Il catalogo è questo:

James Boswell, The Life of Samuel Johnson

Lord Chesterfield, Letters to his Son

Albert Einstein, Ideas and Opinions

Menéndez Pelayo, Historia de los heterodoxos españoles

Grimm, Correspondència

Spinoza, Tractat teologicopolític, Cartes

Pascal, Cartes provincials

Leopardi, Lo Zibaldone

Montesquieu, Oeuvres complètes

Montaigne, Essais

Miquel Llor, Història grisa

Saint-Simon, Mémoires

Léon Daudet, Quand vivait mon père

Benjamin Constant, Journal intime

Goethe, Poesia i veritat

Plató, Teetet

Marx, El capital

Yxart, Obres catalanes

Laclos, Les liaisions dangereuses

Daniel Defoe, Moll Flanders

Pirandello, Novelle per un anno

Joyce, Ulysses

Proust

Fortunat Strowski, Pascal

Dante, Divina Comèdia

Tolstoi, Resurrecció

Stendhal, De l’amour, Henry Brulard, Souvenirs d’égotisme, Correspondència, Mémoires d’un touriste, Promenades dans Rome

Txèkhov, Correspondència

Molière, Le misanthrope, L’avar

José María Pou i Martí, Visionarios, beguinos y fratricelos catalanes, siglos XIII y XIV

Aldous Huxley, Grey Eminence

Oelscki, Italia e il suo genio

Tasso, Orlando furioso

Anna Radcliffe, The Mysteries of Udolpho

Rousseau, Confessions

Camoens, Os Lusiadas

Chesterton, Herètics

Flaubert, Madame Bovary

Paul Léautaud, Journal littéraire

Carlyle, Els herois

Sainte-Beuve, Causeries

Simone Weil, La grâce et la pesanteur

Feliu Elias, La pintura francesa fins al cubisme

A més dels comentaris sobre llibres, Josep Pla anota diverses valoracions sintètiques sobre personalitats de la literatura catalana, com Riba i Carner. (Sobre aquest últim hi ha una nota que és un complement imprescindible a l’extraordinari Homenot que li va dedicar.) O reflexions sobre la pròpia concepció de la literatura, sovint expressades a partir de la confrontació amb uns altres autors. En una de les notes Josep Pla declara que «en literatura sempre he estat partidari que els textos tinguin una precisió geogràfica, que es trobin emmarcats, explícitament, en un temps determinat, que si hi figuren persones que existiren o existeixen siguin anomenades fins, és clar, on sigui possible». I conclou: «En literatura només m’interessen les coses concretes. La concreció implica donar la situació ―com a mínim. Com a mínim… El difícil és descriure els fets, les persones, donar l’aire del temps. Les disquisicions psicològiques, quan no són il·legibles, no s’han pas de prodigar massa. En L’avar, Molière utilitza una sola vegada la paraula “avar”, però l’avarícia del personatge se’n desprèn». 

La nota que tanca aquest volum de l’Obra Completa és una expressió punyent del compromís de Pla com a escriptor amb la llengua catalana. Val la pena reproduir-ne un fragment:

Nosaltres, els qui vinguérem després del noucentisme, creguérem que el fet d’escriure és compatible amb la utilitat general. En la situació en què es troba la nostra llengua, la primera obligació de l’escriptor és interessar-hi el poble i, dintre la màxima dignitat, fer-la còmoda, fàcil, donar-li el màxim d’apetència. […] Nosaltres, la generació postnoucentista, treballem i treballarem per augmentar la voluntat d’ésser. Una literatura ―en totes les seves formes― és l’esperit d’una llengua. Fondre llengua i poble és donar-li un esperit. És la primera obligació d’un escriptor. Aquesta feina és la primordial, i, si convé sacrificar-hi tres generacions, cal fer-ho impertorbablement.