La conjuració de Catilina

Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? Per a molts, el personatge històric de Catilina està lligat indissolublement a aquesta llatinada, a aquest començament ex abrupto d’un dels discursos de Ciceró, de la mateixa manera que l’esment de Brutus, coetani d’aquells dos, fa disparar, com un ressort, el «Tu quoque, Brutus?» De vegades, en classe, quan algun alumne o alumna es posa especialment llandós, li amolle la invectiva ciceroniana, reemplaçant el nom de Catilina pel del pesat o la pesada de torn. No entenen res, però en queden molt impressionats i com a mínim s’estan callats durant un minut.

No fa molt he llegit La conjuració de Catilina de Sal·lusti, contemporani del mateix Catilina, de Ciceró i de Cèsar, editada per Adesiara en traducció al català de Xavier Patiño, que ha redactat també un assaig introductori. A més de La conjuració de Catilina, ens ha arribat una altra obra històrica breu de Sal·lusti: La guerra de Jugurtha. Totes dues estan traduïdes en la Bernat Metge per Joaquim Icart. El mallorquí Llorenç Riber també les va traduir al català. 

La posteritat de Sal·lusti durant l’època medieval no va experimentar cap minva. Com assenyala Xavier Patiño, «fins al Renaixement, els seus manuscrits van ser copiats moltíssimes vegades, atès que les idees de la supremacia de l’esperit sobre el cos, de l’enaltiment de la uirtus, i les crítiques contra la corrupció de la societat i dels individus resultaven molt atractives». A més d’aquestes recuperacions o reutilitzacions moralitzadores, l’estil de Sal·lusti, sobri i elegant, es va constituir en un model retòric, i no únicament per als historiadors. En la literatura catalana, el testimoni més antic és del 1380: el De conjuratione Catilinae és citat en la carta de cessió de la biblioteca històrica de Pere III a Poblet, redactada per l'humanista Bernat Miquel, secretari de la cancelleria reial. 

El to moralitzador dels escrits de Sal·lusti contrasta amb el que sabem de la seua vida. Es va traslladar amb Cèsar al nord d’Àfrica, on va col·laborar en la victòria sobre els pompeians. Allí es va enriquir immensament exercint sense gaire escrúpols el càrrec de governador de la província d’Àfrica, que va arruïnar literalment. Quan va tornar a Roma, es va construir un palau magnífic al Quirinal, envoltat d’uns extensos jardins ―els horti Sallustiani. Després de l’assassinat de Cèsar es va retirar de la política i es va dedicar a escriure diverses obres d’història al seu palau.

Potser, amb una certa recança per part seua. Al començament de La conjuració de Catilina, va escriure que «encara que la glòria que acompanya l’escriptor no es pot comparar de cap manera amb la del protagonista dels fets, em sembla especialment dificultós escriure sobre història: en primer lloc, perquè els fets s’han d’igualar amb les paraules; després, perquè la majoria considera que les coses que censures com a faltes són fruit de la malvolença i l’enveja». La duplicitat entre la seua vida anterior i la seua obra literària, se li va retreure més d’una vegada en la seua època. Supose que la seua experiència com a governador a Numídia li va permetre analitzar amb coneixement de causa la societat del seu temps. Sal·lusti sabia de què estava parlant. M’hauria agradat passejar pels seus jardins.

La tendència de Sal·lusti a explicar les crisis polítiques com a conseqüència del materialisme i dels vicis del seu temps, no impedeix que de tant en tant faça observacions molt lúcides, que podríem qualificar de sociològiques si no fos un anacronisme. Així, descriu que els partidaris de Catilina «detesten la tradició, anhelen les novetats; desitgen que tot es transformi perquè odien la seva situació; es nodreixen d’aldarulls i sedicions sense preocupar-se, ja que la pobresa, sens dubte, no té res a perdre». La lucidesa sempre és comprensiva.

Un dels aspectes que proporciona a La conjuració de Catilina un valor literari més intens és el tractament del personatge de Catilina. Al principi, Sal·lusti el presenta com un monstre d’iniquitat sense pal·liatius, que abans de casar-se amb una Aurèlia Orestil·la li mata el fill per tenir així el camp més lliure, i diu que «era esblaimat de cara, tenia una mirada terrible i caminava ara accelerat, ara lentament; en resum, en el seu aspecte i en el seu rostre es veia la bogeria». Al costat, però, d’aquestes qualitats tan impresentables, Sal·lusti remarca que Catillina en tenia d’altres com l’audàcia i la capacitat de decisió: «De caràcter violent, vehement, resolut per a l’acció, considerava que la rapidesa era el principal avantatge». En això coincidia amb Cèsar (vegeu La rapidesa és tot).

Catilina revela les seues millors qualitats, la seua grandesa fins i tot, quan la conjuració es descobreix i la seua causa està perduda. Abans del combat final i davant la perspectiva de la derrota ineluctable, Catilina no fuig ni s’acovardeix. Arenga els seus soldats recordant-los que «els qui tenen més por són sempre els qui corren més perill en el combat; l’audàcia fa de mur», paraules que prefiguren el vers lapidari de Virgili amb què Enees anima els seus la nit de la destrucció de Troia: «Aquesta és l’única salvació dels vençuts: no esperar cap salvació». Catilina encara diu als seus partidaris que si, així i tot, «la fortuna es girés en contra del vostre valor, procureu no perdre la vida sense venjar-vos, i, abans que us capturin i us sacrifiquin com un ramat d’ovelles, deixeu als enemics una victòria sagnant i luctuosa lluitant com a homes!»

En la narració de la batalla final, Sal·lusti descriu el noble comportament de Catilina: «va amunt i avall, ajuda els qui passen més treballs, substitueix els ferits pels indemnes, s’ocupa de tot, no para de lluitar, colpeix sovint l’enemic: feia a la vegada el paper de soldat valent i de bon general». Finalment, «quan veu que les seves tropes han estat desbaratades i que ell s’ha quedat sol amb pocs soldats, recordant-se del seu llinatge i de la seva antiga dignitat, es llança cap on els rengs dels enemics són més serrats i allà, lluitant, cau crivellat». L’última aparició de Catilina en el text de Sal·lusti queda fixada en la imaginació del lector d’una manera obsessionant: «va ser trobat lluny dels seus, entre els cadàvers dels enemics, encara respirant una mica i conservant en el rostre aquella feresa que havia tingut quan era viu».

El Catilina de Sal·lusti és un personatge shakesperià per la seua grandesa en el mal. El mal va acompanyat, en el seu cas, d’aquelles qualitats que manquen als «bons», com ara la decisió i la rapidesa, l’audàcia i la valentia. Els bons, en canvi, pobres!, solen ser molls, molls i folls, com deia mossèn Joan Porcar dels valencians del XVII. El final de La conjuració de Catilina es tanca amb la restauració de l’ordre després de la revolta, però en queda un regust agredolç: «l’exèrcit del poble romà no va obtenir una victòria agradosa i incruenta; en efecte, els més valents havien mort en el combat o se n’havien retirat greument ferits. I molts que havien vingut del campament per fer un cop d’ull o per saquejar, en girar els cadàvers dels enemics, trobaven uns l’amic, i altres, l’hoste o el parent; n’hi va haver també que van reconèixer els seus enemics personals. Així, per tot l’exèrcit s’alternaven sentiments diversos, l’alegria i la tristesa, el dol i la joia». L’ordre s’ha restaurat, però hi ha el sentiment que alguna cosa s’ha trencat pel camí, com en El rei Lear o en Macbeth.

Ningú no pot restar indiferent davant l’estil de Sal·lusti —sobri i concís—, que va representar una reacció contra els models imperants en la seua època, exemplificats per Ciceró. L’estil de Sal·lusti, com el de Tàcit, es caracteritza per l’ús de frases curtes i concentrades, unides per juxtaposició, mitjançant la supressió de tota conjunció copulativa, condensades en els passatges més importants en una sentència emfàtica. La concisió característica de Sal·lusti sembla una garantia retòrica d’objectivitat. Suggereix o mostra que l’autor es limita a constatar uns fets. Un exemple especialment memorable d’aquest procediment es pot llegir en el capítol en què reporta els discursos de Juli Cèsar i de Cató en el senat. El primer, recomanant de no castigar Catilina, amb l’argument que «pel que fa a la condemna, puc dir el que és en realitat: en el dolor i les desgràcies, la mort representa el descans de les tribulacions, no pas un càstig, perquè desfà tots els mals dels homes, més enllà, no hi ha lloc per a la preocupació ni per al gaudi». El segon, en canvi, urgint a actuar ràpidament en contra, perquè «es poden perseguir els altres crims quan ja s’han comès; però, pel que fa a aquest, si no procurem que no succeeixi, serà inútil demanar justícia quan s’hagi produït: un cop sotmesa la ciutat, res no queda als vençuts». Després d’inserir els dos discursos —de tesis oposades— de Cèsar i de Cató, en la sessió del senat en què es va decidir la sort dels còmplices de Catilina, Sal·lusti fa una digressió de caràcter personal i acaba contraposant les característiques de Cèsar i Cató mitjançant un joc simètric d’antítesis: «Cèsar era molt ben considerat pels seus favors i la seva generositat; Cató, per la integritat de la seva vida. Aquell fou cèlebre per la seva moderació i la seva compassió; a aquest, la seva severitat li conferia dignitat. Cèsar va assolir la glòria donant, ajudant i perdonant; Cató, no concedint res. L’un era el refugi dels desgraciats; l’altre, la ruïna dels malvats. De l’un es lloava la bona disposició; de l’altre, la fermesa». Etcètera. Sal·lusti aconsegueix amb aquests procediments retòrics un efecte de profunditat psicològica i d’afectada imparcialitat.

La retòrica de la concisió és també una mostra de la capacitat de dirigir l’atenció intensament concentrada, d’anar al gra. El gust per les contraposicions simètriques revela una visió ordenadament esquemàtica, en blanc i negre, però d’un gran relleu. No hi ha zones d’ombres, sinó contradiccions o, més exactament, qualitats moralment contràries, però complementàries, com en la personalitat d’Aurèlia Orestil·la, la dona amb qui es va casar Catilina, «de qui cap persona decent no va lloar mai res excepte la bellesa». 

Sal·lusti s’ha llegit tradicionalment, en clau cristiana, com un defensor de la virtut, de la força del caràcter sobre el vici. Els desastres cívics no són una conseqüència de les circumstàncies, sinó del caràcter moral de cada home, del conflicte entre l’esperit i el cos. El primer es deixa arrossegar fàcilment pel segon al vici i a la disbauxa, qualitats personificades en Catilina. Nietzsche, en canvi, va veure en aquest personatge una representació de la voluntat de poder.