Nits fredes

Llevat d’algunes versions de poesia, no conec res de la literatura xinesa. Ni tan sols he fullejat les Analectes de Confuci, que es poden llegir en català gràcies a l’editorial Fragmenta. Aquest estiu, però, he trencat el gel gràcies a Isabel Monsó, de Viena Edicions, que em va suggerir de llegir Nits fredes de Ba Jin, considerat un dels autors més importants de la narrativa xinesa del segle XX. Aquesta novel·la ha estat publicada en la col·lecció de clàssics moderns El cercle de Viena, en una traducció directa del xinès d’Eulàlia Jardí. Anteriorment, havia aparegut del mateix autor i en la mateixa col·lecció Família, considerada la seua obra mestra. 

Ba Jin, pseudònim de Li Yaotang, va nàixer el 1904 a Ghengdu, en el si d’una família benestant. El 1920 es va inscriure a l'Escola d'Idiomes Estrangers de Chengdu i tres anys més tard va marxar a estudiar a Xangai i després a Nanjing. El 1927 va anar a estudiar a París, on va escriure la seua primera novel·la, segons va dir més tard perquè s’hi avorria i s’enyorava. Quan el 1928 va retornar a Xangai, va continuar escrivint i traduint. Durant la segona guerra de la Xina amb el Japó, Ba Jin va estar activament involucrat en la propaganda antijaponesa. Nits fredes, del 1947, està ambientada en aquesta època. Després de la proclamació de la República Popular de Xina, Ba Jin va abandonar la novel·la i només va publicar traduccions i obres de caràcter assagístic. Durant la Revolució Cultural xinesa (1966-1976), va ser perseguit i se li va prohibir escriure. Rehabilitat el 1977, i va ocupar diversos càrrecs oficials vinculats a la literatura. El 1975 i el 2001 va ser presentat com a candidat al premi Nobel de literatura. Va morir el 2005, a Xangai.

Ba Jin va escriure Nits fredes seguint els cànons més ortodoxos de la novel·la realista europea del XIX. La seua novel·la, que no presenta cap exotisme ni cap particularitat formal, planteja el conflicte entre el món tradicional de la cultura xinesa i el modern de la cultura occidental a partir d’un microcosmos familiar, format per una parella jove i la mare d’ell i sogra d’ella, que viuen plegats en un habitacle miserable, a la superpoblada ciutat de Chongqing, capital provisional del govern xinès durant la segona guerra amb el Japó. La parella té un fill, que estudia intern i que a penes veuen. El marit, Wang Wenxuan, és un intel·lectual humiliat i malalt, que treballa corregint les publicacions propagandístiques del Partit Nacionalista Xinès. La seua dona, Shusheng, bonica i dinàmica, ha aconseguit un bon treball en un banc. I vol ser feliç. La posició xinesa tradicional, com era d’esperar, està representada per la sogra, que ho té molt clar: la seua jove és una fresca i el seu fill un màrtir i un bonàs. Shusheng, per la seua banda, en algun moment d’exasperació, enmig de les topades i discussions contínues amb la sogra, no pot evitar d’amollar-li alguna referència sarcàstica a les qui porten els peus embenats. Entremig hi ha Wang Wenxuan, intentant posar pau entre totes dues, amb una impossible actitud conciliadora, com en aquest diàleg típic de la parella:

—Com vols que faci les pau amb ella si m’odia? —preguntà Shusheng, que encara conservava l’alegria de quan havia arribat.

—Però jo no puc separar-me de cap de les dues. Sempre esteu discutint, i jo entremig. Com voleu que ho aguanti, això?

—Si una de nosaltres se’n va el problema s’haurà acabat. La que vulgui marxar que marxi i ja està.

—Sí, per a tu és molt fàcil de dir, i jo què? —replicà, irritat.

—Això és així. Si ens vols a totes dues hauràs d’aguantar-te.

—Doncs prefereixo aguantar-me —li agafà un atac de tos i no va poder continuar.

Wang Wenxuan resulta un personatge una mica exasperant: pusil·lànim i ploramiques, bondadós i autocompassiu, incapaç de prendre una decisió, practicant tothora el discurs de la bona voluntat. Com a malalt, pateix el conflicte entre una medicina xinesa tradicional, inoperant, i una medicina occidental inaccessible, per cara. Ba Jin el «castiga», o el remata, fent-lo morir d’una tisi fulminant, descrita amb precisió clínica, incloent-hi l’agonia, dins de la millor tradició de la novel·la realista europea. Shusheng, per la seua banda, després de vèncer un munt d’escrúpols, acaba tocant el dos, abandonant el fill i el marit, malalt, que s’està morint. Cada mes els envia diners.

Ba Jin presenta Shusheng com un personatge ambivalent. És un personatge que intenta lluitar per la pròpia felicitat, que no es resigna. D’altra banda, la seua recerca de la felicitat és egoista i comporta una traïció als seus. És egoista, però no hi ha alternativa, perquè els seus són part del problema. Shusheng viu així un conflicte intern entre la fidelitat als seus i la seua felicitat personal, conscient que «la joventut se li escolava de les mans i no ho podia permetre». Sembla que està parlant un personatge de Txékhov.

El títol de la novel·la suggereix el deteriorament de la relació de la parella, que, com apunta el narrador, s’estimaven però no s’entenien. La possibilitat de l’adulteri —de Shusheng, és clar— és insinuada clarament, però no es du a terme, com si l’adaptació de la novel·la realista europea topés amb algun límit a l’hora de ser aplicada a la realitat xinesa. Igual que en la novel·la europea, però, la rebel·lió de la dona s’explica en bona mesura com una conseqüència directa del caràcter no massa gloriós del marit. Un altre element de la novel·la realista que en Nits fredes juga un paper fomental: els diners. O, més exactament, la manca de diners. Per acabar-ho d’arreglar, Shusheng és capaç de trobar un treball ben pagat, però això no és una solució perquè marit i sogra consideren un humiliació dependre d’ella econòmicament. 

Nits fredes és una novel·la angoixosa, claustrofòbica, que procedeix per acumulació reiterativa. Ba Jin utilitza un estil d’una gran claredat, directe, amb frases curtes. A penes hi ha progressió argumental. L’acció transcorre en ambients tancats, bàsicament la casa on viu el triangle familiar i l’oficina on treballa ell, dos llocs igualment opressius. Del banc on treballa Shusheng, a penes en sabem res. El seu marit, de vegades, hi acudeix a esperar-la, o a espiar-la, i la veu entrar i eixir. La guerra amb el Japó es mostra sempre de manera indirecta, com una amenaça que estreny, assetja i paralitza la ciutat. En tota la novel·la hi ha una tensió, que no s’acaba de resoldre, entre la tècnica novel·lística de la novel·la europea del XIX i la realitat xinesa que s’intenta de descriure, que queda en un rerefons una mica somort. 

La traducció, a cura de d’Eulàlia Jardí, es llegeix molt bé. Segons afirma en el seu bloc (Caràcter xinès) Sílvia Fustegueres, traductora del xinès i de l’anglès, la traducció de Nits fredes al català és excel·lent i impecable.