Dilluns passat estava fent classe en el grup d’arts de primer de batxillerat. Són quaranta alumnes, però la veritat és que es porten molt bé, no xerren gens, i quan pregunte tots volen parlar. Estàvem llegint i comentant un text de Ramon Llull, un capítol de l’Arbre de ciència, titulat De l’eximpli de la branca espiritual humanal, en què Llull explica les facultats de l’ànima racional —l’enteniment, la memòria i la voluntat— mitjançant una història o exemple. Les tres qualitats apareixen personificades en tres dones, que volen anar a veure Déu i discuteixen entre elles qui ha d’anar en primer lloc. Les raons que al·lega cada una per anar al davant serveixen per delimitar cada una d’aquestes facultats humanes.
Aquest text il·lustra gràficament que per a Llull la literatura era fonamentalment un mitjà per divulgar el saber, per precisar-lo i connectar-lo amb la realitat humana. És un text que té gràcia i resulta actual. Tothom assumeix encara que qualsevol persona mitjanament sana disposa, en major o menor grau, d’intel·ligència, de memòria i de voluntat.
Després de comentar el text, per fer parlar els alumnes i perquè raonassen una mica, els vaig preguntar quina qualitat triarien de les tres si se’ls oferís de tenir-ne una en un grau màxim. Els vaig demanar també que justificassen la seua tria. Molts es van decantar per la voluntat i alguns per la memòria. Ningú no va triar de ser molt intel·ligent. Els vaig preguntat per què i una alumna, Blanca, em va explicar de seguida que ser intel·ligent no val la pena, perquè les persones intel·ligents es queden aïllades i són mirades malament. Ser intel·ligent és una desgràcia. Com a exemple, Blanca va citar el pobre Galileu que, per ser tan intel·ligent, es va adonar que la terra girava al voltant del sol, i li van fer la vida impossible!
Reconec que a aquestes alçades els alumnes encara em descol·loquen de tant en tant. Hauríeu d’haver vist les cabotades d’assentiment que pegava tota la classe a l’eloqüència amb què Blanca exposava aquestes raons. D’altres es van afegir al debat i més o menys van dir que els burros, per molt burros que siguen, com a mínim poden anar en colla, mentre que els intel·ligents es queden en un racó. No vaig saber què contestar-los i vaig passar corrents a un altre text de Llull, el pobre Llull, que en un dels versicles del Llibre d’Amic e d’Amat, el 198, escrivia que «tant amava l’amic son amat, que de tot ço que li deia lo creia, e tant lo desirava entendre, que tot ço que n’oïa dir volia entendre per raons necessàries. E per açò l’amor de l’amic estava entre creença e intel·ligència».
Blanca es va remuntar al cas de Galileu per argumentar el seu punt de vista. Jo me’n vaig recordar d’un de més recent. Quan es plantejar la possible candidatura de Xavier Sala i Martín a la presidència del Barça en substitució de Laporta, alguns van remarcar que Sala i Martín tenia l’inconvenient de ser massa intel·ligent. Insultantment intel·ligent. Tan intel·ligent, que feia sentir incòmodes els socis del Barça.
Dijous vaig llegir el mateix text i vaig fer les mateixes activitats en l’altre grup que tinc de primer de batxillerat. Aquests són de ciències. Una mica d’esma, els vaig fer la mateixa pregunta que als alumnes d’arts. Llevat d’un que va triar la voluntat, tots van coincidir a reivindicar la intel·ligència com la facultat humana més important. Una alumna, Sol, va argumentar que, si no saps el que és millor de fer, per a què serveix la voluntat? Un altre, Jaume, va remarcar assenyadament que hi ha alumnes que tenen molta força de voluntat i molta memòria, però que en els exàmens l’únic que fan és vomitar tot el que han estudiat, perquè no entenen res.
Ai, les arts i les ciències! Hi va haver un temps en què formaven part del mateix món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada