dimecres, 10 de juliol del 2013

Escriure «Un son profund», editar-lo i publicar-lo

Ara fa tres mesos vaig acabar d’escriure Un son profund, que porta com a subtítol Dietari d’un curs de literatura universal, concretament el que vaig impartir en segon de batxillerat a l’IES Lluís Vives de València durant el curs 2010/2011. Aquest dietari recull també anotacions sobre les meues lectures i reflexions personals, sobretot les que tenien una relació més estreta amb els textos llegits i comentats en l’aula. 

Un son profund ofereix una panoràmica completa de la literatura universal, des de l’Antiguitat fins al segle XX, centrant-se en algunes de les obres de lectura obligatòria per als alumnes, com ara Èdip rei, l’Infern de Dante, Hamlet, Madame Bovary, Les flors del mal de Baudelaire o La metamorfosi de Kafka. No és un manual, sinó un itinerari per alguns dels temes i de les obres fonamentals de la literatura universal.

Els textos que formen Un son profund van aparèixer inicialment en aquest bloc, que per a mi és una mena d’obrador públic de la meua escriptura. A l’estiu passat vaig començar a donar forma de llibre a aquest material inicial: vaig revisar i corregir els textos publicats prèviament en la serp blanca, en vaig escriure de nous i em vaig esforçar perquè tot plegat tingués un caràcter unitari. 

Una vegada enllestit el llibre, i després de deixar anar el corresponent bufit, més d’alleujament que de satisfacció, se’m va plantejar una pregunta inevitable: i ara què? On publicar-lo? De moment, les tres-centes pàgines en word que formen per ara Un son profund es van quedar reposant en el disc dur de

Continue sentint Haydn


Avui, la simfonia 103, en una gravació de la retransmissió radiofònica d’un concert de Pierre Boulez dirigint la Chicago Symphony Orchestra, el 3 de desembre de 2006. A més d’aquesta simfonia de Haydn, Boulez hi va dirigir El mandarí meravellós de Bartók i el concert per a piano de Ligeti, amb Pierre-Laurent Aimard com a solista. M’agraden aquests programes inusuals en zig-zag, que combinen compositors d’èpoques i d’estils molt diferents. Ací us deixe la simfonia de Haydn completa, perquè no us queixeu:



Ahir, Guillem Calaforra va penjar un enllaç en la seua pàgina de Facebook a un article de Jorge Fernández Guerra (Pierre Boulez, ¿la visita del premio o el premio de la visita?) sobre una visita de Boulez a Madrid el passat 20 de juny per recollir-hi un dels premis Fronteras del Conocimiento de la Fundació BBVA. Fernández Guerra informa que, als seus 88 anys, la salut de Boulez s’ha deteriorat súbitament. L’article reprodueix una foto del mestre i se’l veu francament mal. De seguida he pensat que ja no podrà acabar de completar la versió orquestral de les Notacions. Sensació d’inquietud i fins i tot de malestar. Boulez...

dimarts, 9 de juliol del 2013

El metge malalt

Però, ¿és tal vegada factible un veritable domini sobre un poder per a aquell qui es compta entre els seus esclaus? Pot alliberar, el mateix submís? El metge malalt és com una paradoxa per al simple sentiment, com un fenomen problemàtic. El seu coneixement de la malaltia, a través de l’experiència, ¿que potser no està tan enriquit i moralment reforçat com enterbolit i confós? Ell no acara pas el mal amb cap antagonisme clar, ell està inhibit, no pot prendre partit unívoc; i, amb tots els respectes, cal preguntar-se si algú que pertany al món dels malalts pot estar interessat en la guarició o tan sols en la guarda d’altri, en la mateixa mesura que un home de salut...

Thomas Mann, La muntanya màgica

diumenge, 7 de juliol del 2013

Bíblia i pornografia: un llibre de Mirabeau (1)

¿Qui s’enrecorda avui de Mirabeau, d’Honoré-Gabriel Riqueti, comte de Mirabeau? Nascut el 1749, l’Enciclopèdia Catalana reporta que tingué una joventut desordenada i escandalosa i que el seu pare el va fer empresonar diverses vegades. Va viure la Revolució francesa amb una passió i una energia extraordinàries, i es va convertir en l’orador més eloqüent i popular de l’Assemblea Nacional, de la qual va ser president. Va escriure pamflets, alguns assaigs de política i d’economia i diverses obres eròtiques, a més de la correspondència i les Oeuvres oratoires. Nomenat president de l’Assemblea pel febrer del 1791, morí a l’abril, víctima, segons l’Enciclopèdia Catalana, dels seus excessos en el treball i en la disbauxa. M’hauria agradat que l’Enciclopèdia informés més detalladament d’aquests excessos. 

«Ne vous effrayez pas», van dir a son pare el marquès, abans de mostrar-li l’hereu del seu nom, que va nàixer amb un peu contrafet, dues grans dents i, sobretot, un cap enorme. El marquès va escriure al seu germà profèticament: «Ton neveu est celui de Satan». Quan tenia tres anys, una verola mal curada el va desfigurar una mica més. Però el cas és Mirabeau va tenir sempre molt d’èxit amb les dones. D’altra banda, ell mateix va remarcar que enmig d’un debat només havia de sacsar una mica el cap perquè ningú gosés interrompre’l.