L’ensenyament del grec i del llatí: l’origen de la tragèdia

Procure llegir totes les entrades que publica Ramon Torné Teixidó en el seu excel·lent bloc Daidalea, que porta com a subtítol «blog d’un professor de grec, un hel·lenista vocacional». Avui voldria recomanar-vos especialment les que ha dedicat a l’ensenyament del grec i el llatí a partir del comentari d’un llibre de Carlos M. Aguirre, La extraña odisea. Confesiones de un filólogo clásico. Les reflexions i observacions de Ramon Torné són d’un gran interès i es poden aplicar mutatis mutandis a la resta de disciplines humanístiques.

Les llengües clàssiques no sempre s’han ensenyat de la mateixa manera. El mètode imperant, que tots hem patit, basat en l’estudi de la gramàtica i en la traducció, és una innovació del segle XIX, que va eliminar-ne l’ensenyament natural, inaugurat pels humanistes, consistent a aprendre aquestes llengües com qualsevol altra llengua viva. Els efectes d’aquesta diguem-ne gramaticalització han estat desastrosos. El pitjor que es pot dir contra l’ensenyament del grec i del llatí no és que no serveixen per a res, sinó que després d’estudiar-los en el sistema educatiu ningú no arriba a saber-ne ni un borrall. El fracàs està garantit des del principi.

Per acabar-ho d’arreglar, la gramaticalització s’ha estès a l’ensenyament de qualsevol llengua, convenientment adobat amb conceptes de les diverses lingüístiques, sovint erronis o, com a mínim, discutibles. L’ensenyament de la literatura tampoc no se n’ha escapat. En el seu cas, la gramaticalització ha estat substituïda per l’entronització de models de comentaris de text mecànics, que permeten passar olímpicament del contingut dels textos comentats. El que és important no és saber llegir i escriure, sinó fer com cal el comentari de text d’acord amb la plantilla corresponent.

Val la pena que llegiu l’entrada que ha dedicat Ramon Torné Teixidó al llibre de Carlos M. Aguirre i també l’última que ha publicat, Últim apunt sobre la didàctica del grec i el llatí: l’origen de la tragèdia, en la qual recomana l’article de Luigi Miraglia, La enseñanza del latín a lo largo de los siglos. En aquest article, que ofereix un bon resum d’aquesta història, comentant un informe que va fer el 1905 una comissió sobre el fracàs de l’ensenyament de les llengües clàssiques en el sistema eductiu italià, Miraglia escriu que «el método adoptado en las escuelas italianas para la enseñanza de las lenguas clásicas es el más dificultoso y el menos rentable; es poco útil para el conocimiento de la lengua y aún menos para el conocimiento del espíritu literario. En la base del fracaso la comisión identificaba dos errores de fondo: El primero, el más grave y más frecuente y, además, aquel del que a menudo más quejas se tiene, es el de comenzar inmediatamente por una enseñanza sistemática de la gramática para introducir en el conocimiento de la lengua, y después seguir insistiendo en ello, como si en el aprendizaje de sus reglas y en los repetidos ejercicios para aplicarlas consistiese toda razón de estudio de una lengua, incluso la esencia de la misma. El otro error, también frecuente pero menos generalizado, consiste en extender, más allá de los conocimientos y necesidades propias de la escuela secundaria, la erudición filológica y el análisis gramatical, morfológico y sintáctico de la palabra, de la frase, del período, de modo que la palabra se convierta per se en el objetivo principal de la instrucción lingüística».

Nota

En aquesta adreça us podeu descarregar en format epub el llibre de Carlos M. Aguirre, La extraña odisea. Confesiones de un filólogo clásico i en aquesta altra el podeu llegir en línia, baixant-vos-el en PDF, des de Scribd.