Com «veiem» els personatges de «Madame Bovary»

En una de les classes que hem dedicat a comentar Madame Bovary en el curs de literatura universal, vaig proposar als alumnes que fessen un esforç per precisar la imatge visual que s'havien format d'Emma Bovary, anant una mica més enllà de la vaguetat de dir que és jove i guapa. 

Quan llegim una novel·la, solem fer-nos una imatge visual més o menys definida dels personatges que hi apareixen. De vegades, aquesta imatge ve influïda per motius iconogràfics populars, com les il·lustracions que Gustave Doré va fer del Quixot. O per adaptacions cinematogràfiques. Reconec que no puc evitar de representar-me visualment l'Angèlica d'El gattopardo amb la imatge de la Claudia Cardinale del film de Visconti. El príncep de Salina, en canvi, no acabe de lligar-lo amb Burt Lancaster. En la meua memòria el personatge de Lampedusa se'm representa més alt, més gras i més ros que no era l'actor nord-americà. Els novel·listes solen ser reticents a la il·lustració gràfica dels seus relats. I amb raó, perquè molt sovint aquelles interfereixen o pertorben l'expressió novel·lística. 

Quins elements contribueixen a crear aquesta imatge visual dels personatges en el lector? En primer lloc, és clar, les descripcions que en fa el narrador, però no sempre. La imatge visual que un lector es forma d'un personatge pot ser una conseqüència de les accions d’aquest personatge o d'algun tret del seu caràcter. Paradoxalment, les descripcions exhaustives i extenses de l'aparença física són un obstacle més que una ajuda. Txékhov advertia que les descripcions han de ser breus i amb una intenció determinada. Parlant de les descripcions de la naturalesa, afirmava que «cal fixar-se en els petits detalls i reagrupar-los de manera que el lector, tancant els ulls, veja el quadre al seu davant. Per exemple, podré comunicar la impressió d’una nit de lluna si escric que una ampolla guspirejava com un estel i que l’ombra d’un gos o d’un llop rodava com una baldufa».

En el cas de Madame Bovary, crec que el lector arriba a fer-se una imatge visual clarament definida de la protagonista. Emma és blanca de pell i té els cabells negres, que porta partits en dos bandós: «Duia els cabells partits en dos bandós negres que semblaven tallats d’una sola peça, de tan llisos com eren; els separava una clenxa fina que s’enfonsava lleugerament seguint la corba del crani; i, deixant veure a penes el lòbul de les orelles, anaven a confondre’s al darrere en un monyo abundós, amb un lleu moviment d’onda als polsos, que el metge rural observà per primera vegada a la vida». 

La majoria de les vegades el narrador no descriu directament Emma Bovary, sinó que ho fa a partir de la visió que en tenen els altres. Així, la primera vegada que la veu, Charles observa que Emma té les mans llargues i primes i els llavis carnosos: «Charles va quedar sorprès per la blancor de les seves ungles. Eren brillants, fines per la punta, més polides que els marfils de Dieppe, i tallades en forma d'ametlla. En canvi, les mans no les tenia boniques, potser no eren prou pàl·lides, i un pèl primes a les falanges; també eren massa llargues i sense inflexions carnoses a les línies del contorn. El que sí que tenia bonic eren els ulls: tot i ser marrons, semblaven negres a causa de les pestanyes, i tenia una mirada que t'arribava amb franquesa i amb un càndid atreviment. […] Primer parlaren del pare, després del temps, dels freds, dels llops que rondaven pels camps a la nit. Mademoiselle Rouault no s'hi divertia gaire al camp, sobretot ara que s'havia quedat gairebé sola per fer-se càrrec de la granja. Com que la sala era fresca, tremolava menjant, i això feia ressaltar els seus llavis carnosos, que tenia el costum de mossegar-se en els moments de silenci». Per cert, la descripció de les mans sembla en realitat la d'unes urpes. A partir de Flaubert, els novel·listes recorren constantment a la tècnica de la premonició. 

Un altre fragment, justament cèlebre, del procediment de descriure un personatge a partir de l'efecte que provoca en un altre, és l'escena en què Justin, l'adolescent que treballa a la farmàcia d'Homais, veu com Emma es deslliga els cabells: «Els petits Homais també venien a veure-la; els acompanyava Justin. Pujava amb ells a la cambra, i es quedava dret al costat de la porta, quiet i sense parlar. Moltes vegades, madame Bovary ni s’adonava que fos allà i es començava a arreglar. Començava per treure’s la pinta, sacsejant el cap amb un moviment brusc; i quan ell veié per primera vegada aquella cabellera sencera que davallava fins a les cames desenrotllant-se en anelles negres, per a ell, pobra criatura, fou com l’ingrés sobtat en alguna cosa extraordinària i nova, que l’espantava amb la seva esplendor».

Hi ha un últim element que contribueix a completar la imatge visual d'Emma: el seu nerviosisme, la seua tensió, una mena d'electricitat que en bona part esta relacionada directament amb el seu sex-appeal, com en l'escena en què es despulla davant de Léon: «Es despullava brutalment, arrencant la cinteta de la cotilla, que xiulava al voltant de la cintura com una serp que llisca. Anava de puntetes i descalça per veure un cop més si la porta era tancada, després d'un sol moviment feia caure tota la roba alhora —i pàl·lida, sense parlar, seriosa, s'abatia contra el pit d'ell amb una llarga esgarrifança». 

En comparació amb Emma, l'aspecte físic de la resta dels personatges apareix esbossat o suggerit amb prou feines a partir d'algun detall. La primera vegada que apareix Homais, en el primer capítol de la segona part, el narrador apunta només que «un home amb sabatilles verdes de pell, una mica marcat de la verola i cobert amb una gorra de vellut amb borla d'or, s'escalfava l'esquena contra la xemeneia. El seu rostre no expressava res més que satisfacció d'ell mateix, i semblava tan content de la vida com la cadernera que hi havia en una gàbia de vímet penjada sobre el seu cap: era el farmacèutic». 

El narrador ja no dirà res més sobre l’aparença exterior d’Homais. Els detalls, però, han estat curosament triats: les sabatilles verdes i la gorra de vellut li donen un aspecte estrafolari, reforçat pel sentiment de «satisfacció d’ell mateix». La comparació d’aquesta satisfacció amb la d’una cadernera és una mica sarcàstica, perquè suggereix que el farmacèutic té un cervell de pardal.

Al capítol segon d’aquesta segona part hi trobem un altre exemple de descripció sumària: «A l’altre costat de la xemeneia, un jove amb cabellera rossa se la mirava en silenci». Aquest jove és Léon, que més endavant serà amant d’Emma. En una sola frase, dos detalls sobre el seu físic, molt genèrics —que era jove i ros— i un altre —«se la mirava en silenci»— que suggereix un caràcter tímid i introvertit. Amb això, el lector ja en té prou. Les accions posteriors de Léon reforcen la imatge visual suggerida per aquests tres elements definitoris mínims.

Charles me l’imagine amb tendència a engreixar. De físic i de caràcter pesant. Un personatge boví, com suggereix el seu cognom.

Una lectura poc atenta, apressada o superficial, pot fer que els personatges d’una novel·la resulten visualment indefinits o difusos. De vegades, però, la culpa no és de la lectura apressada o distreta, sinó de la falta d’habilitat del novel·lista. Sovint, els personatges d’una novel·la no resulten visibles, de la mateixa manera que no resulten convincents ni interessants.