Obrint Pas (un article d’Helena Hernàndez i Èvole)

El curs passat, una alumna meua, Helena Hernàndez i Èvole, va escriure un article comentant una selecció de cançons de diversos grups que fan música en valencià. La selecció anava acompanyada d’una proposta d’activitats per treballar les cançons a l’aula. L’article, que es va publicar en aquest bloc amb el títol de Cançons per a la classe de valencià, és una de les entrades que ha tingut més visualitzacions fins ara.

Helena estudia ara medicina a la universitat. Fa poc em va enviar un correu demanant-me que escrigués alguna cosa sobre el grup Obrint Pas, que havia anunciat la seua retirada dels escenaris. Li vaig tornar la pilota i li vaig dir que seria millor que l’escrigués ella, tenint en compte que és un tema que domina molt millor que jo. Afortunadament per a tots, m’ha fet cas i, encara que els estudis li deixen poc temps lliure, m’ha enviat aquest text, que podeu llegir tot seguit:

Obrint Pas

La Flama va ser la primera cançó d’Obrint Pas que vaig escoltar. Ens la van posar al Santa Teresa, una escola xicoteta que hi ha al costat de la falla Na Jordana, per la diada del 9 d’octubre. En aquell moment jo estava molt lluny d’entendre el significat de la lletra i de comprendre què volien dir aquells versos d’Estellés que sonen al principi. Tan sols tenia deu anys. Però em van agradar força i no em podia llevar del cap aquella cançó. Al cap de poc el disc de La Flama havia caigut en les meves mans, i quasi el vaig fer malbé de tantes vegades com el posava. M’agradava la música que feien i en cantava els versos sense parar-hi atenció. Allò del «poble en moviment» quedava lluny del meu pensament. I així és com vaig començar a endinsar-me dins del panorama de la música en valencià. 

Porte vuit anys escoltant Obrint Pas. Fa cosa d’un mes vaig anar a l’últim concert en elèctric abans de l’aturada indefinida que van anunciar el passat mes de març. Crec que els que hi vam assistir teníem una barreja de sensacions, des dels nervis que suposava pensar que anava a ser el darrer i el de l’expectació pel que podia ocórrer en l’actuació. Emoció màxima i alliberament d’adrenalina a dojo!

Però per què hi havia tanta expectació? Pel comiat de la banda? Per la banda en sí? Bé, crec que hem de contextualitzar Obrint Pas dins del panorama musical català per tractar d’entendre la importància, o no, del grup.

Obrint Pas són un grup de gran qualitat, tant per les lletres, prou elaborades, com per la música. Però, sobretot, Obrint Pas és el primer grup que fa música rock/ska en català incorporant-hi elements tradicionals de la nostra cultura, com la dolçaina. És cert que l’ús d’instruments tradicionals juntament amb d’altres d’elèctrics i el fet de cantar en català és una tasca que ja la va iniciar Al Tall, però el jovent a partir dels anys 90, o abans, buscava un altre tipus de música més d’acord amb el que es feia al panorama internacional. Obrint Pas no abandona aquesta tradició, però la sap acoblar a l’estil rock i ska que els caracteritza i a unes lletres que reflecteixen una preocupació social, política i cultural (la qüestió nacional) del País Valencià i del conjunt dels territoris de parla catalana. 

Centrem-nos, però, en les lletres de les cançons. La majoria estan molt elaborades i, a mesura que Obrint Pas ha anat madurant com a grup, solen presentar imatges poètiques molt belles. A les cançons demostren que coneixen la nostra història recent, així com la d’altres pobles del món. Al seu cançoner podem trobar cançons amb versos d’altres poetes com Vicent Andrés Estellés o dedicades a l’Ovidi. I també hi ha espai per a la denúncia de les injustícies que assolen el nostre món, com a Dakar.

Per a mi les seues lletres aconsegueixen la millor expressió en Al país de l’olivera. Aquesta cançó és pura poesia i em deixa sense alè. A cada vers ens dóna detalls que són capaços de transportar-nos i de poder veure davant dels nostres ulls aquest «país de les rialles i la infantesa», aquest «país de cases blanques». A més, l’acompanyament amb la guitarra i la dolçaina va pujant d’intensitat fins al final de la cançó on s’arriba a un punt àlgid. La dolçaina pren ara el paper de la veu i s’encarrega de continuar descrivint el nostre país.

Obrint Pas s’ha convertit en un referent de la música a la nostra terra. A més, ha sigut capaç de vèncer tòpics («cantant en català no s’arriba enlloc») i ha traspassat fronteres, arribant fins i tot a actuar al Japó, a Amèrica Llatina i als Estats Units d’Amèrica. Ara ja no sembla estrany cantar en català o escoltar música cantada en català, però això ha sigut un estigma durant molts anys, especialment al País Valencià, on des del Govern s’ha intentat eliminar qualsevol tipus d’identitat col·lectiva, cultural, lingüística que no fóra per a «ofrenar noves glòries a Espanya» (tots a una veu, germans vingau). Aquest atac, és clar, també s’ha dut a terme des de l’Estat Espanyol. S’ha silenciat l’activitat d’aquestos grups als mitjans de comunicació i s’ha convertit, per tant, el fet de cantar en català en una cosa anecdòtica. 

La importància d’Obrint Pas, per a mi, consisteix en el fet d’haver «obert pas», juntament amb altres artistes, a una generació de músics que no s’amaguen, que canten en català i que defensen que un altre model de país és possible. 

Helena Hernàndez i Èvole