M’agrada trobar en els llibres les sensacions, les idees, les reflexions i les inquietuds que jo mateixa he tingut alguna vegada. La relació entre els llibres i la vida, la literatura com una extensió de la vida és un dels aspectes més fascinants i encisadors de la literatura. Aquesta qüestió l’he tinguda molt present en la lectura de La senyora Dalloway de Virginia Woolf.
La senyora Dalloway se situa al Londres de la postguerra i transcorre al llarg d’un dia de la vida de la Clarissa Dalloway, una dona de mitjana edat de la classe alta anglesa, esposa d’un membre del parlament britànic, encarregada d’organitzar una festa a la seua casa aquell mateix vespre. La novel·la, mitjançant la tècnica de l’estil indirecte lliure, creada unes quantes dècades abans per Gustave Flaubert, se centra en els diferents personatges, en les seues reflexions, sentiments, sensacions i records. En definitiva, en la seua actitud davant la vida.
La Clarissa és un personatge que em va fascinar i trasbalsar des del començament, quan, obrint la finestra en aquell lluminós dia d’estiu, exclama: «Quin esclat de vida! Quina plenitud!». Em va fascinar la seua vitalitat, l’estima per la vida, amb els seus petits moments de felicitat, i també amb les seues misèries. La senyora Dalloway és un personatge molt ambigu i profund. Desitja viure la seua pròpia vida i sentir-se lliure. De vegades, se sent infeliç, insegura i insatisfeta amb una vida monòtona i acomodada, s’adona de la seua ignorància i de la petitesa de l’ésser humà. Potser, la Clarissa és una dona superficial, que celebrava grans festes, però «el que a ella li agradava, senzillament, era la vida».
Un altre personatge que em va interessar molt és en Septimus, un excombatent de la Primera Guerra Mundial, trasbalsat profundament per aquesta experiència. En Septimus se sent sol al món; la naturalesa humana el turmenta. Després de viure els horrors de la guerra, té por de no ser capaç de sentir res. No suporta l’absurditat del món, i es suïcida. També hi ha en Peter Walsh, l’antic pretendent de la Clarissa, un home que, segurament, ha tingut una vida intensa, ha viscut molt, però així i tot se sent insatisfet i buit per dins. Peter somiava una altra vida i, malgrat el pas del temps, no ha oblidat la Clarissa.
La Sally Seton és un dels personatges que més m’ha cridat l’atenció. La Clarissa admirava la Sally, va ser el seu primer amor de joventut. Totes dues eren molt diferents i, al mateix temps, s’hi assemblaven. La Sally era plena de vida, somiadora i lliure. Ningú no s’esperava que acabés tenint una vida estable, casada i amb cinc fills.
En La senyora Dalloway, cap personatge no és complet sense tots els altres. Tots tenen aspectes paradoxals, poden sentir-se els més feliços del món i, alhora, els més desgraciats. Però sense aquests moments de tristeses, els moments més intensos, de plenitud, no serien possible. En aquest sentit, crec que la Clarissa i en Septimus són personatges molt afins.
Tots ells es qüestionen la seua vida, senten una mena de mancança, d’insatisfacció. Somien en la vida que no han tingut. La Clarissa, després de la trobada amb en Peter, reflexiona sobre el seu passat, es pregunta com hauria estat la seua vida si en lloc de casar-se amb en Richard Dalloway ho hagués fet amb en Peter, si hauria estat més feliç.
Crec que el tema que més m’ha interessat del llibre és la idea del pas del temps. Malgrat tot, tots estimem la vida, volem gaudir-la intensament, o refer-la, però tenim un enemic, el temps, que ens devora i ens consumeix. La Clarissa, en Peter, la Sally, han deixat enrere la joventut, han envellit, i ara, amb l’experiència enriquidora del que han viscut, els seus sentiments són més profunds, més apassionats. La Clarissa tem la idea inimaginable de la mort: que la vida continue sense ella. D’altres vegades, la mort li sembla que deu ser una abraçada.
«Què és aquest terror? Què és aquest èxtasi? Què és això que m’ompli d’una emoció extraordinària?, va pensar en Peter.» Potser això és la vida.
He intentat anotar la impressió que m’ha produït la lectura d’aquest llibre. M’agradaria tornar-lo a llegir dins d’uns anys.
Júlia Olmo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada