De tant en tant, quan sóc a Polinyà, vaig a veure Josep Garcia Richart, l’amic del meu pare, l’únic supervivent de la tertúlia íntima de Joan Fuster. Ell també sol passar els caps de setmana allí, on té família. Dissabte passat, de vesprada, vaig anar a sa casa a donar-li un exemplar de Fuster, una declinació personal. Vam estar parlant una bona estona a la saleta, molt petita, que té només entrar a mà esquerra. Allí s’ha muntat el seu racó: un silló al costat de la finestra, unes prestatgeries amb els llibres que vol tenir més a mà i, en un pany de paret que queda lliure, una reproducció del Descendiment de la creu de Van der Weyden. És un quadre que al meu pare li agradava molt.
M’ensenya uns CDs que s’ha comprat fa poc, una Passió segons sant Mateu de Bach dirigida per René Jacobs, i comentem algunes de les versions d’aquesta obra de Bach. De seguida, porte la conversa a la seua traducció de Montaigne. Josep Garcia Richart és autor d’una traducció completa dels Essais al català, excel·lent, que, ara per ara, resta inèdita. És el resultat d’un treball meticulós de molts anys. M’ensenya moltes de les edicions dels Essais que ha utilitzat, entre les quals una en tres volums feta a partir de l’exemplar de Bordeus, molt ben impresa, i em comenta el perill que representen els falsos amics a l’hora de traduir Montaigne. Així, una paraula com «imbécile», en el francès del segle XVI no volia dir «imbècil», sinó «feble». Li dic que aquesta traducció s’ha de publicar, un dia o altre. Richart arronsa els muscles. Li propose de penjar-ne alguna mostra en la serp blanca, com una manera d’obrir camí. A més dels Assaigs, Richart ha traduït les Cartes de Montaigne. Aquest volum havia de ser editat per les Publicacions de la Universitat de València, però de moment no se’n sap res. Richart és autor també d’una obra poètica, totalment inèdita, d’una gran qualitat. Fa uns anys vaig poder llegir-ne una tria, que em passar el meu pare.
Continuem parlant, mentre es fa fosc a poc a poc. Garcia Richart té vuitanta-cinc anys i està preocupat pel destí dels seus llibres. Als seus familiars més directes no els interessen. I no sempre és fàcil que una institució pública se’n faça càrrec. Em diu que un ajuntament —ara no recorde quin— s’ha fet càrrec, finalment, de la biblioteca de Vicent Ventura.
Poc abans d’anar-me’n, m’ensenya, amb il·lusió, un volum gruixut de cobertes negres que s’ha comprat no fa molt: la poesia completa d’Emily Dickinson, en una edició bilingüe anglès-castellà, publicada per Visor. L’òbric a l’atzar i llegesc el poema número 1263, que no coneixia. Ràpidament, el memoritze una mica i, quan arribe a casa, el cerque i el trobe de seguida via Google:
There is no Frigate like a Book (1263)
There is no Frigate like a Book
To take us Lands away,
Nor any Coursers like a Page
Of prancing Poetry –
This Traverse may the poorest take
Without oppress of Toll –
How frugal is the Chariot
That bears a Human soul.
El cercador de Google em porta també al web de Magisteri Teatre - Mag Poesia, on hi ha una traducció al català d’aquest poema, d’Agustí Bartra, juntament amb altres poemes de Dickinson en traducció del mateix Bartra, de Marià Manent i de Joan Cerrato. Encara que no hi havia cap referència bibliogràfica de la traducció de Bartra, vaig suposar d’on l’havien treta. A l’endemà, ja a València, vaig regirar en la biblioteca del meu pare i vaig trobar-la de seguida en l’Antologia de la lírica nord-americana d’Agustí Bartra, publicada a Mèxic, el 1951, i reeditada per Eumo el 1983:
La nau millor per a anar lluny
sempre serà un bon llibre.
No hi ha corser que corri més
que el de la poesia.
Àdhuc els pobres poden fer
aquesta travessia
sense pagar res de pontatge.
Oh que barat resulta el carro
que duu una ànima humana!
La traducció de Bartra és bona, i efectiva, però m’hauria agradat que seguís més de prop l’original. «Nau» és més genèric que «frigate»; «frugal» no és el mateix que «barat», ni «chariot» que «carro». Llegesc en el Webster que chariot és «a two-wheeled horse-drawn battle car of ancient times used also in processions and races». Aquest poema, en la seua senzillesa aparent, presenta una enorme riquesa i complexitat de significat, conseqüència en bona part de la precisió amb què escrivia Dickinson.
Si la velocitat i l’agilitat són valuoses, dir que un llibre és una fragata i un corser constitueix un gran elogi. La tercera i última part del poema (els dos últims versos), introdueix un altre mitjà de transport, més arcaic que la fragata i el corser. En la segona part del poema (versos cinquè i sisè) el «traverse» continua insistint en la metàfora de la lectura com a viatge, però també té el sentit més profund de la vida com a passatge en aquest món, mentre som vius. En els dos últims versos, una mica enigmàtics, potser ressona l’experiència de la lectura de la Bíblia.
Es pot considerar moralment recomanable aquest poema? És difícil no relacionar-lo amb la vida reclosa d’Emily Dickinson ni amb l’ambient purità d’Amherst, on va nàixer i on va morir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada