Joubert

Després dels Mauvaises pensées et autres de Valéry, he llegit un altre llibre d’aforismes: els Pensaments de Joubert, traduïts al català per Joan Casas i publicats en la col·lecció taronja de Proa. Aquest volum tradueix l’edició francesa de Rémy Tessonneau, una selecció dels Pensées de Joubert agrupats per blocs temàtics: l’home i l’autor, amor i amistat, intel·ligència, política, plaer, felicitat, etc. La veritat és que no m’acaben d’agradar els reculls d’aforismes agrupats per temes. El procediment té la seua utilitat, és clar, però introdueix pel mateix preu un to una mica monòton. A més, no m’agrada que m’ho donen tan mastegat. 

Tampoc no m’agraden les seleccions d’obres literàries. El text íntegre, per favor, que la tria ja me la faré jo. És molt més divertit, entre altres coses. O siga, que hauré d’aconseguir l’edició completa dels quaderns de Joubert publicada per Gallimard en dos volums el 1938, a cura d’André Beaunier, que presenta els escrits per ordre cronològic, en la forma original de la seua composició. Un moment! Que quede clar que l’edició publicada per Proa és molt bona. I la traducció de Joan Casas, excel·lent. Continuem.

Acabada la lectura d’aquest volum, tenia la sensació que ja havia llegit Joubert, feia temps, i en francès. Vaig anar a la biblioteca del meu pare i vaig localitzar de seguida un exemplar dels pensaments de Joubert, una selecció també, a cura de Georges Poulet. El vaig fullejar i hi havia els meus subratllats. Però el fet és que era incapaç de recordar ni un sol aforisme d’aquella lectura. Una cosa és llegir i passar l’estona, i una altra assimilar el que llegim i fer-ho nostre. Molts dels pensaments d’aquesta edició de Poulet coincidien amb la de Proa, però n’hi havia molts altres, i molt bons, que no. Està clar que he de llegir-me l’edició íntegra.

Qui era Joubert? Des del punt de vista de la història literària, és una de les baules principals dels moralistes francesos, els quals, en paraules de Josep Pla, «són la flor de la literatura de França»: Montaigne, Pascal, La Rochefoucauld, La Bruyère, Vauvenarges, Chamfort, Joubert… Pla s’hi refereix sovint en El quadern gris: «Les persones de la meva edat —i fins i tot les que tenen algun any més— devem haver llegit M. Joseph Joubert, no solament amb gran profit, sinó amb una autèntica delícia. La insistència que ha posat i posa Eugeni d’Ors a fer-nos-el llegir és un dels més grans favors que li devem». I en un altre pas anota que «Joubert és un home molt enraonat, sense fel ni pedanteria, d’un gust admirable. Com a escriptor és literalment inconcebible en aquestes latituds. Ací els mestres es tornen pedants i els deixebles anàrquics».

Havia nascut el 1754, a Montinhac, a la Guiena. Va estudiar filosofia i els clàssics a Tolosa de Llenguadoc i als vint-i-quatre anys se’n va anar a París, on va entrar en relació amb el cercle de Diderot. Va rebre amb entusiasme la revolució del 1789 i va ser nomenat jutge de pau a Montinhac. A partir del 1792 va abandonar el càrrec i tota participació en la política, desil·lusionat amb la violència desencadenada pel moviment revolucionari. La Catholic Encyclopedia diu que «the French Revolution opened his eyes and made him a strong opponent of the doctrines of the eighteenth century». Perfectament entesos. 

El 1793 es va casar amb Victoire Moureau. Després del seu matrimoni, es va retirar a Villeneuve, d’on era la seua dona, i des d’aleshores va viure alternativament entre aquella població, al camp, i París. En els anys posteriors va col·laborar amb Chateaubriand en la revista Mercure de France i va ser inspector d’educació mentre Napoleó va ocupar el poder. Sempre va tenir mala salut. Va morir el 1824, als setanta anys. Durant la seua vida, Joubert va estar envoltat de les principals personalitats de la França del seu temps, i va ser molt admirat per la seua lucidesa, per la seua intel·ligència i pel seu enorme talent per a l’amistat. Recordeu aquell aforisme seu, tan conegut: «Quan els meus amics són bornis, me’ls miro de perfil». En una carta del 1803 va escriure que «les desgràcies dels meus amics em fan patir menys que les seues bestieses».

Joubert és un escriptor que no va publicar res i que no va escriure cap llibre. La seua obra, editada pòstumament, consisteix en la correspondència i, sobretot, en els quaderns i els papers solts en què anotava les seues reflexions i observacions. Totes les entrades d’aquests quaderns estan datades, però no es poden considerar un diari. A penes hi ha cap referència personal. 

Paul Auster en la introducció que va redactar per a la seua tria i traducció a l’anglès dels pensaments de Joubert (The Notebooks of Joseph Joubert. A Selection), ha assenyalat que, encara que hi ha molts escriptors pòstums en la història de la literatura, el cas de Joubert és el més estrany. No sols perquè no va publicar res mentre va viure, sinó perquè el que va deixar no permet una definició clara, «which means that he has continued to exist as an almost invisible writer even after his discovery». Auster diu també que Joubert no es pot considerar un escriptor de màximes o aforismes a la manera clàssica de la litertura francesa. Joubert era més oblicu i suggestiu, «a writer of the highest rank who paradoxically never produced a book. Joubert speaks in whispers, and one must draw very near to him ho hear what is saying».

Al principi, Joubert va considerar les seues notes com una preparació per a escriure una obra més vasta i sistemàtica, un gran llibre de filosofia. Amb el temps, però, es va oblidar del seu pla inicial i es va adonar que els quaderns eren un fi en ells mateixos i que la seua forma literària era el fragment. Era un escriptor d’alenada curta i intensa. En una d’aquestes notes va deixar escrit que «jo sóc com Montaigne, “incapaç d’un discurs continu”» i en una altra que «jo sóc, ho he de confessar, com una arpa eòlica, que dóna alguns sons bells, però no toca cap melodia». Reconeixia que «les idees intermediàries li manquen o l’avorreixen massa. És de mi que parle». 

Joubert, com a escriptor, tenia un ideal, que va explicar ell mateix en aquest pensament: «Turmentat per la maleïda ambició de posar sempre tot un llibre en una pàgina, tota una pàgina en una frase i aquesta frase en un mot. Aquest sóc jo». Maurice Blanchot va afirmar que Joubert va escriure no per afegir un llibre a un altre, sinó per apoderar-se del punt des d’on li semblava que sorgien tots els llibres, el punt que, una vegada trobat, l’alliberaria de la necessitat d’escriure cap llibre.

En els seus pensaments apareixen sovint mots com claredat, transparència, llum, lleugeresa… En un els quaderns va dir que «el color de la veritat és la claredat, la transparència, l’evidència», que «només amb la claredat hi hauria d’haver prou per ser feliç» i que «la transparència no enganya». En un altre pas, escriu: «Sí, una flama sense fum, una llum sense vapors, això és el que jo voldria, però és una cosa que és impossible de tenir sovint i encara menys sempre». I aquest altre, encara, que deixe en francès: «Si je m’appensantis, tout est perdu». És una gran veritat.

He fet una selecció d’aquests pensaments a partir del volum de Proa per als lectors de la serp blanca i perquè em servesca de recordatori. Es tracta, és clar, d’una tria personal, però espere que us agrade. La publique en les dues pròximes entrades.