Malgrat la passió que sento per les coses de la literatura no he pogut mai afeccionar-me a llegir novel·les. Tot el que les novel·les tenen d’exposició, ho trobo plausible: quan comença el conflicte i s’inicia la ficció del desenllaç, llavors, no hi puc fer més: el llibre em cau de les mans indefectiblement. Les novel·les són la literatura infantil de les persones grans. Quan de petits l’àvia Marieta ens explicava contes de la vora del foc, si de cas feia una pausa, li dèiem amb els ulls brillants:
—I què més? I què més? I què va passar després? I com s’acaba tot això que ens expliqueu?
Les persones que llegeixen novel·les fan el mateix efecte. Només que les novel·les tenen moltes més pretensions que les rondalles: aspiren a reflectir la vida. Una novel·la és un mirall, etc. Ara: les novel·les reflecteixen la vida quan descriuen una situació i uns personatges determinats; quan creen i resolen un argument no reflecteixen res, són obra merament fictícia. En la vida no hi ha res que s’acabi, si no és per mort o per oblit. Però les novel·les no solen acabar d’aquesta manera. Les novel·les aspiren a demostrar una cosa o altra —generalment la grandesa de la moralitat triomfant a cada moment. Crec que les set o vuit grans novel·les que formen les obres mestres d’aquesta classe de literatura guanyarien si no tinguessin acabament.
Josep Pla, El quadern gris (OC, 1)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada