«El darrer freu», de Carles Riba: el darrer pas de mar d’Ulisses

En el cant XIII de l’Odissea es relata l’arribada d’Ulisses a Ítaca des de l’illa dels feacis. Ulisses no ha acceptat de casar-se amb Nausica, tal com li ofereix el seu pare Alcínous, rei d’aquell país, però Alcínous, comprensiu, decideix ajudar-lo, l’omple de regals i ordena als seus mariners que el porten, en un viatge velocíssim i màgic, a Ítaca, després de parar-li un llit al vaixell. Ulisses fa adormit aquest viatge que el porta a la seua pàtria. En aquest episodi central de l’Odissea hi ha una paradoxa formidable: l’heroi, que ha sobreviscut a tants perills gràcies a la seua astúcia i a la seua vigilància, fa el darrer pas de mar adormit, confiat a uns mariners que ni són els seus. 

Comentant les Elegies de Bierville, Gabriel Ferrater va escriure que «aquest tema, a Riba, sempre l’havia obsessionat: el fet que, en el periple d’una persona, el símbol que consisteix en el fet que en el moment decisiu, el moment abans de l’arribada final, l’home estigui adormit». Carles Riba va refer aquest episodi central de l’Odissea en la setena elegia de les Elegies de Bierville i com va explicar ell mateix en les notes amb què va acompanyar l’edició d’aquest llibre, el poema era una «represa, més ambiciosa, d’un tema ja tractat per mi en les Estances (Primer Llibre, 37: El darrer freu): el del son profund que caigué sobre els ulls d’Ulisses, quan s’hagué ajagut al pont del vaixell dels feacis. Adormit va fer Ulisses, l’heroi de la vigilància el seu darrer pas de mar, des del país on Nausica l’havia acollit, fins a Ítaca, l’illa paterna». 

«El darrer freu» va ser la primera variació d’aquesta tema de l’Odissea, que va culminar en la complexa la setena elegia de Bierville. És un poema molt concentrat, d’una gran fluïdesa, un dels més bonics de Riba, i ha estat musicat per Rafael Subirachs, juntament amb altres poemes de les Estances en els Cants de la partença, l’absència i el retorn, tres cicles de cants per a quintet vocal amb acompanyament de piano sobre poesies de Carles Riba, publicats en un CD doble. Abans de dir alguna cosa sobre «El darrer freu», ací en teniu el text (hi he afegit unes notes sobre el lèxic) i el vídeo que recull la interpretació de Rafael Subirachs: 

EL DARRER FREU

El vent, el vent llagotejà ma nau feliç,

el vent que mesurava de banda a banda el freu

¿Quin amor aquell dia domà l’imperi greu

del vent, que sobre el mar m’obrís un calladís

d’ones blaves, per on volés ma nau feliç?

Com a un fat que somriu t’abandoní ma fe,

oh vent! i m’asseguí sota el velam inflat.

Tot d’una, com un vel amb què es cobrís el fat,

va entenebrir-me un son profund com el no-re;

de mi només vetllava, nua i ardent, ma fe.

I, per ventura, al llarg de l’onejant camí

l’abís guaitava sota cada alegre esqueixai;

s’esbatia l’ocell, com un pols de l’espai;

i el núvol gras, com altra nau feliç damunt mi,

vogava: un mateix vent ens dava a tots camí.

Jo dormia… No fores per mi, joia vivent,

no sotjàreu per mi, ulls foscos de la mort!

Em deixondí la mansa felicitat d’un port;

i hi vaig bastir ma casa de cara al vent, al vent!

…Son del freu, tu ets ara ma llibertat vivent.

.

Carles Riba, Primer llibre d’Estances (1918)

«Freu» vol dir «estret», «llenca de mar entre dues terres pròximes». El títol d´«El darrer freu» és equivalent al que va donar Riba al llibre XIII de l’Odissea: «El darrer pas de mar». El «calladís» del quart vers significa «camí estret». Al final del vers dotze hi ha «esqueixai», una variant d’«esquinçall» (cosa esqueixada, tros esqueixat d’alguna cosa). En el vers següent, «s’esbatia» té el significat de «s’agitava», aplicat en aquest cas al batec de les ales d’un ocell. Finalment, «abís» és una variant d’«abisme». 

El poema és molt transparent, sobretot en la primera lectura, però si el rellegiu comprovareu que es complica i pren una densitat considerable, en part com a conseqüència de l’ús insistit d’una sèrie de mots, que en el context del poema adquireixen un pes especial. Concretment, es tracta de la paraula «vent», que hi apareix utilitzada set vegades; de «fe», dues vegades; «feliç», quatre vegades, si hi comptem també el mot «felicitat» de l’antepenúltim vers. També hi és important el mot «fat», utilitzat dues vegades. 

El mot «vent» apareix sovint en les imatges que fan referència a la navegació marítima com a metàfora de la vida. A la metàfora tradicional de la vida com un camí, la navegació marítima hi afegeix la idea d’inestabilitat i de variabilitat, lligada al vent, que tant pot ajudar com impedir l’arribada a bon port. Recordeu el poema «Veles e vents» d’Ausiàs March. En el penúltim vers d’«El darrer freu», la casa, símbol de l’estabilitat i de l’arrelament, es basteix de cara al vent: no representa, per tant, un tancament o un refugi, sinó una «llibertat vivent», una obertura a totes les variacions i complexitats vitals. 

De la mateixa manera, l’«amor», «que domà l’imperi greu / del vent» pren un sentit d’obertura al món i als altres, i està molt pròxim, si no és que coincideix totalment, amb el sentit cristià de la caritat. Pel que fa a la fe, que cal relacionar estretament amb l’amor, apareix simbolitzada en el son d’Ulisses quan travessava el darrer freu. Ajagut al pont del vaixell, s’hi adorm i és així que fa el seu darrer viatge, deixant-se portar pel vent, abandonant-s’hi com si una fe en alguna cosa el guiés en el seu viatge. Una fe religiosa? En paraules de sant Pau, la fe «és una garantia segura d'allò que esperem, una prova que existeixen realitats que no veiem» (He, 11,3. Traducció de la Bíblia de Montserrat). 

En la penúltima estrofa, com ha comentat Jordi Malé (Carles Riba, Cor delatat. Antologia poètica comentada. Edicions 62), les ones que s’esqueixen contra la nau i els ocells i els núvols que l’acompanyen reflecteixen la calma d’aquest darrer freu, d’aquest darrer pas (o calladís) pel mar. En el tercer vers d’aquesta estrofa hi ha una comparació molt bella: el moviment de les ales d’un ocell s’equipara al batec del pols de l’espai: «s’esbatia l’ocell, com un pols de l’espai». En l’última estrofa, els dos primers versos constitueixen una referència al son profund d‘Ulisses, son torbador que, com va escriure el mateix Riba en la nota a la setena elegia, «en fer la crisi el destí de l’heroi, lliga simbòlicament a favor seu els dos mons de cada costat de l’ombra». Els dos costats de l’ombra, naixement i mort, són representats respectivament per «joia vivent» i «ulls foscos de la mort». Quan dorm, doncs, Ulisses es troba entre la vida i la mort. Un fet que apareix tant a l’Odissea («li va caure [a Ulisses] damunt les parpelles un son sense pena, / sense surt, que talment semblava una mort molt tranquil·la», llibre XIII, versos 79-80) com en l’elegia setena: «el magnànim heroi dormí dins la popa segura / més profundament que per cap vi ni per mort» (versos 7-8). 

Ferrater explicava que la dificultat que sovint presenta la poesia de Riba es devia a dos factors. En primer lloc, de vegades resulta difícil d’identificar l’experiència a què fan referència els seus poemes, perquè Riba vol comunicar-hi una generalitat tan gran «que fa que, moltes vegades, sigui molt difícil d’aïllar, d’identificar aquesta experiència; és a dir, que es fa difícil saber de què tracta el poema; es necessita un esforç de reconstrucció imaginativa per a saber d’on ha partit el poema.» 

L’altra dificultat ve donada, segons Ferrater, perquè Riba sovint utilitza termes als quals «ha exigit un rendiment de sentit més fort del que poden tenir en català. Vull dir que no poden donar-li un rendiment tan fort per una raó molt simple. Els termes equivalents anglesos, per exemple, immediatament haurien revelat el sentit, perquè l’anglès, o bé el francès, tenen els termes de descripció moral molt llimats i molt ajustats per una enorme tradició de novel·la, que és el que el català no té». En «El darrer freu», mots com «amor», «fe», «fat», «vent», són massa transparents: no poden ressonar per al lector amb unes connotacions morals que no tenen en català. Això només es pot aconseguir una mica submergint-se en el joc de relacions que estableixen aquests mots entre si en el poema, cosa que contribueix a fer-los més densos moralment. És així com Riba superava l’obstacle observat per Ferrater.