La lectura com a forma de suïcidi

En un passsatge del seu Livre de lectures Marthe Robert cita aquests mots del poeta alemany August von Platen: «he consumit la meua vida en lectures, he llegit en lloc de viure, els llibres han mort la meua vida». Per a Marthe Robert, l’autor d’aquesta frase, terrible en la seua banalitat, té don Quixot com a mestre, que experimentava pels llibres la mateixa passió desencaminada i les mateixes raons per abandonar-s’hi. Si el lector quixotesc confon la vida amb l’escriptura no és únicament per una necessitat legítima de l’esperit, diu Robert, sinó més profundament per compensar una feblesa nativa del seu organisme espiritual, una mena de defecte de l’ésser que l’aparta del món. Entre els llibres, es troba deslliurat de la necessitat de ser home entre els homes. Gràcies a la complicitat de la literatura, la seua vida no és que un llarg suïcidi diferit. El lector inveterat, el que es mata a llegir, no denuncia únicament una perversió de l’esperit portada a l’extrem, sinó que planteja la duplicitat de la naturalesa de la literatura, que li permet secundar la mort mentre sembla representar la vida.

Fins aquí, Marthe Robert, que he intentat de resumir. El text està bé, è ben trovato, però hi ha més d’una cosa que m’ha fet arrufar les celles. Per començar, la consideració de don Quixot com a prototipus del lector inveterat. Don Quixot, un lector? Un exlector, si de cas. Va llegir molt, i mal, i se’n va jubilar. Ja n’havia tingut prou. El fet és que en la novel·la de Cervantes don Quixot no llegeix res, ni una ratlla. Va amunt i avall, no para en torreta, perora incansablement. Però no llegeix. El mateix es podria dir d’una descendent literària seua: Emma Bovary. Tant que s’avorria després de casar-se amb Charles, i en cap moment se li ocorre de llegir una novel·leta, cosa que resulta poc versemblant. L’únic que llegeix són les cartes dels amants i les factures dels creditors. Les heroïnes romàntiques de les novel·les que llegia, en canvi, ho tenien tot pagat.

Després, hi ha això d’atribuir la lectura, la molta lectura, a un intent de compensar la feblesa nativa de l’organisme espiritual, per dir-ho amb les paraules de Marthe Robert, de clares ressonàncies freudianes. El lector inveterat, com l’escriptor, ho seria a causa d’un dèficit, d’un defecte, d’una neurosi. A causa d’una feblesa nativa de l’organisme espiritual… Però de deficients i febles, n’hi ha molts. De lectors, ben pocs. Segurament un Kafka es podria catalogar com un neuròtic rematat. No és estrany. En el ram de les lletres hi són ben abundants. Els Kafka, per contra, hi són escassos. Alguna cosa més hi deu haver, a més de la neurosi.

Finalment, la tercera arrufada de celles: la lectura considerada com una forma de suïcidi. Naturalment, això s’ha d’entendre metafòricament, és a dir, com una manera aproximada i inexacta d’expressar-se. Però s’entén el que vol dir: mentre llegim, no vivim. Per tant, estem perdent la vida i, si ens posem dramàtics, podem afirmar que ens estem matant, etc. Ja posats, el mateix podríem afirmar dels qui dediquen una gran part del temps a «escriure» al Whatsapp, o a fer-se gin-tònics, o a corregir exàmens, o a… El que passa és que la lectura és una activitat una mica suspecta. He dit una activitat. No ho és, és clar, per als qui la utilitzen com a somnífer, encara que això és una virtualitat que no s’ha de menysprear. Reconec, però, que la lectura té un punt dèbil: el cos està massa quiet. Montaigne ho va indicar amb precisió: «l’âme s’y exerce, mais le corps, duquel je n’ai non plus oublié le soin, demeure cependant sans action, s’atterre et s’attriste». 

L’oposició entre la literatura i la realitat, o la vida, és un motiu d’equívocs constant. Ara que estic llegint Esthétique et théorie du roman, de Mikhaïl Bakhtín, hi he trobat un fragment revelador sobre aquesta qüestió. Bakhtín remarca que la realitat oposada a l’art és ja, de fet, una representació literària de la realitat. No es pot oposar a l’art cap realitat en si, cap realitat neutra. Pel fet mateix de parlar-ne, d’oposar-la a alguna cosa, la definim i l’apreciem d’una manera o altra. La frase d’August von Platen no deixa de ser una frase literària, igual que el comentari que en fa Marthe Robert.