Acaba d’aparèixer el número 6 d’El funàmbul, que en aquesta ocasió està dedicat a l’escriptor alemany W.G. Sebald (1944-2001). David Cuscó i Escudero, director i factòtum d’aquesta revista, escriu en la nota de presentació que «si analitzem la producció literària de Sebald des d’un punt de vista cronològic, ens adonem que, des del seu primer llibre, Nach der Natur. Ein Elementargedicht [Del natural], som davant d’un autor diferent: Sebald va una mica més enllà en la tradició borgiana d’esborrar la frontera entre ficció i no-ficció; les seves obres són una barrreja de memòries i autobiografia ficcionalitzades, inventaris de curiositats de tota mena, diaris de viatges, reflexions sobre quadres, arquitectura, entomologia… tot en una llengua alemanya que s’acosta més a l’estil romàntic que no pas a l’alemany dels seus dies. Els seus editors, de tot plegat, en van dir novel·les i els crítics maldaven per trobar una definició més exacta. Ell en deia simplement prosa narrativa».
Com tots els que han aparegut fins ara, aquest número d’El funàmbul presenta un recull de textos molt variats, molt ben triats, que conformen un volum de lectura molt agradable. A més de diversos assajos sobre l’obra de Sebald, s’hi reprodueix l’extensa entrevista que va mantenir Joseph Cuomo amb l’escriptor alemany. Sebald, que tenia una mena de fòbia als sorolls (fins i tot acusava els ordinadors de fer massa fressa) li deia que «si has crescut, com jo, en un poblet dels Alps durant els anys de postguerra, on no hi havia cotxes ni cap tipus de màquina, encara saps què és el silenci. Vius en una casa en què els sons els fa la casa mateixa quan es dilata o es contrau amb la calor o el fred». Per la seua banda, David Cuscó ha entrevistat per a aquest número Anna Soler Horta, traductora dels dos llibres de Sebald publicats fins ara en català: Els emigrats i Austerlitz. No cal que corregueu a les llibreries: tots dos estan descatalogats.
També s’hi poden llegir uns consells literaris de Sebald editats per David Lambert i Robert McGill, alumnes seus en un taller d’escriptura que va impartir la tardor del 2001 a la Universitat d’East Anglia. Recorden que «a classe —on a més de nosaltres dos hi havia catorze estudiants més— Sebald era planer, gairebé tímid, i ens va demanar que l’anomenéssim Max. Quan analitzava la nostra feina sempre ho feia per mitjà d’anècdotes i d’associacions, es fixava més en el relat que no pas en la tècnica. Tenia uns ulls cansats que feien temptador identificar-lo amb els narradors malenconiosos dels seus llibres, però també tenia una amabilitat suau i un sentit de l’humor irònic». Lambert i McGill van revisar els seus apunts, on havien anotat molts dels comentaris de Sebald, com ara aquests:
-En algun lloc de la narració hi hauria d’haver alguna presència fantasmagòrica, quelcom omniscient. Crea una realitat diferent.
-El cronista és un tipus de narrrador desapassionat: ho ha vist tot.
-Llegiu llibres que no tinguin res a veure amb literatura.
-Fugiu de les vies principals; no hi trobareu res. Per exemple, la Crítica de Kant és molt avorrida, però els seus escrits menors són fascinants.
-Només us puc animar que robeu tant com pugueu. Ningú no se n’adonarà. Hauríeu de tenir una llibreta per a citacions, però no n’apunteu els autors, i així, després d’un parell d’anys podeu tornar a la llibreta i tractar-ne el contingut com si fos vostre sense sentir-vos culpables.
-És molt bo escriure sobre un altre text, així convertiu la vostra obra en un palimpsest. No cal que ho declareu ni digueu d’on prové.
-Cada frase, aïllada, hauria de voler dir quelcom.
He d’advertir-vos que aquest número d’El funàmbul ofereix una autèntica joia per als lectors: la traducció al català, a cura de Teresa Vinardell, de Retrobament inesperat, una narració breu de Johann Peter Hebel (1760-1826), que Kafka considerava «la història més meravellosa del món». Aquesta frase de l’escriptor txec és més una constatació que una valoració. Jo la vaig llegir per primera vegada en italià, ja fa temps, i ara he tingut el goig de poder-ho fer en català. No us la perdeu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada