Una nota de Praga

Després de sopar, fem una passejada per la Nové Mĕsto. Els carrers, poc il·luminats, són amples, amb edificis de finals del XIX de cinc plantes, i fan una impressió estranya de buidor i solitud. Sovint, només s’hi veu una única finestra amb llum. La massa dels edificis sembla encara més gran i opressiva en la penombra groguenca. 

Enfilem el carrer Resslova, baixant cap al riu, i passem per l’església ortodoxa de sant Ciril i sant Metodi on es van refugiar els autors de l’atemptat contra Reinhard Heydrich: Reichsprotektor de Bohèmia i Moràvia, segon càrrec més alt en les SS després de Himmler, president de la Conferència de Wansee de 20 de gener de 1942, on es va planejar l’extermini sistemàtic dels jueus d’Europa. Àlies, el carnisser de Praga. Tocava molt bé el violí. El 27 de maig de 1942, Heydrich es dirigia al castell de Praga en un cotxe descapotable. En un revolt del camí l’esperaven tres membres d’un escamot, que havien saltat en paracaigudes uns dies abans, enviats des de Londres pel govern txec a l’exili. En prendre el revolt i aminorar la marxa, un dels membres de l’escamot es va plantar davant del cotxe amb una metralleta, però se li va encallar l’arma. Un altre va reaccionar ràpidament i va llençar una granada. Heydrich va poder treure la pistola i disparar als atacants, però va morir al cap de vuit dies a conseqüència de les ferides. Els autors de l’atemptat van fugir, convençuts que l’havien pifiada. Juntament amb altres membres de la resistència, es van amagar a la cripta de l’església de sant Ciril i sant Metodi. Com que sempre hi ha un traïdor, van ser delatats. Durant vàries hores, van repel·lir l’atac d’un destacament nazi de 700 soldats. Quan se’ls va acabar la munició, i després d’emportar-se per davant 14 SS i ferir-ne vint-i-un, es van suïcidar. Les represàlies van ser ferotges. Per ordre de Hitler, un poble, Lídice, va ser esborrat literalment del mapa, habitants i edificis. Això sí: no va bombardejar Praga. El fet és que a diferència de tantes ciutats europees, Praga a penes va ser tocada per la Segona Guerra Mundial.

Amb aquesta, ja són quatre les vegades que hi he estat. De l’última, ja en feia vint anys. Ara hi ha molt més turisme, és clar, concentrat als mateixos llocs. Fora del circuit de rigor, només et pots topar amb alguna noia japonesa, sola, carregada amb una motxilla enorme. Em va cridar l’atenció que a la cerveseria U Zlatého tygra, una de les millors de Praga, al carrer Husova, a tocar del pont Carles, tots eren del terreno. Estava de gom a gom i xerraven pels descosits, estentòriament. Era una de les cerveseries on solia anar Bohumil Hrabal. L’última vegada que hi vaig ser, recorde que hi havia una fotografia d’ell amb Bill Clinton fent-se una cervesa. La fotografia continua al seu lloc i ara hi ha també, a la paret, un bust de l’escriptor. 

Aquesta setmana que he passat a Praga, finals de juliol, feia fresca. De vegades, mentre caminava, em sorprenia de no suar. A la nit, dormia tapat amb un plumí. Tot plegat compensava una mica la irritació que em provocava l’aglomeració turística i la consciència que jo també en formava part. El meu escepticisme creixent davant els viatges. M’hauria agradat tornar a veure la tomba de Kafka, que és al cementeri jueu nou de Praga. Cal agafar el metro. 

Museu d’Alfons Mucha (Mucha Museum). Un museu petit i discret. Poc d’interès. Hi ha un pòster de Mucha que no coneixia, animant a comprar loteria per ajudar a l’ensenyament del txec. Fins a l’arribada de la independència, la cultura txeca va ser una cultura de peatge. Tot s’ho van haver de pagar ells.

L’ensenyament de la llengua, la confiança en la cultura i l’educació va ser un dels puntals del renaixement nacional txec. En Jenůfa, l’òpera de Janáček, hi ha una escena de gran tensió que es trenca quan irromp un xiquet pegant bots d’alegria perquè ja ha après a llegir.

Plzeň (Pilsen). Un centre històric notable, molt tranquil, i, a diferència de Praga, sense turistes. Hi vaig estar, una vegada, ja fa molt de temps, amb Vera, una noia coreana que estava estudiant txec com jo. Només en recordava el campanar de la catedral, tan alt, i un dels rius que la creuen. Aquesta vegada vaig començar a caminar a l’atzar i em vaig topar de seguida amb la sinagoga, una de les més grans d’Europa, que val la pena veure. Hi havia una exposició de fotos de l’alliberament de Plzeň a finals de la Segona Guerra Mundial. Algunes fotos mostraven també parades militars nazis a la plaça de la catedral. 

Ceský Krumlov. Abans, en alemany, Krumlau. Un poble molt bonic, certament, situat a la vora d’un meandre del Moldava, patrimoni de la humanitat de la Unesco, etc. Un pur escenari turístic. Al poble, de fet, no hi viu ningú. Totes les cases són botigues, restaurants o hotels. Hi ha un museu d’art contemporani amb un fons permanent d’Egon Schiele. El pintor va passar una temporada al poble amb la seua amant i model de disset anys fins que en va ser expulsat per indecent pels honestos vilatans. En aquest museu s’hi pot veure una de les seues pintures més deliberadament pornogràfiques: The One Contemplated in Dreams (1911). També, alguns dels quadres que va pintar de Krumlov. Al costat de cada un, hi han posat una fotografia de l’espai actual a què correspon. Decididament, m’agrada més en el quadre. Al museu no hi havia ningú, excepte una guardiana avorrida i malcarada. De fons, el primer moviment de la cinquena de Mahler. A l’altra banda del riu hi ha el castell: una paret enorme, inaccessible. Afortunadment, no res a veure amb el castell neogòtic de merlets i torretes. Vaig pensar que podia ser el castell que va inspirar la novel·la de Kafka. 

Ara estic sentint tots els dies alguna cosa de Janáček, un dels meus preferits. Ja me n’he sentit dues òperes, Jenůfa i La petita guineu astuta, a més d’algunes peces corals. Vull llegir de seguida que puga L’àvia, de Božena Nĕmcova, una novel·la txeca que Kafka admirava. Segons Max Brod, li va servir d’inspiració per a la redacció d’El castell. La tinc en una traducció catalana del 1924. Mentrestant, dues recomanacions de literatura txeca, que podeu llegir en català: Les aventures del bon soldat Švejk, de Jaroslav Hašek, i Jo he servit el rei d’Anglaterra, de Bohumil Hrabal. Segur que us agraden.