El soliloqui de Ricard II

Entre els grans soliloquis del teatre de Shakespeare, un dels millors és el que apareix en l’escena cinquena de l’acte cinquè de Ricard II. És un dels més llargs, un dels més imaginatius i una expressió nihilista molt eloqüent, comparable a la que pronuncia Macbeth poc abans de morir. Us invite a llegir-lo i rumiar-lo pel vostre compte. Aquí el teniu en la versió original anglesa, seguida de la traducció al català de Salvador Oliva:

SCENE V. Pomfret castle.

Enter KING RICHARD

KING RICHARD II

I have been studying how I may compare

This prison where I live unto the world:

And for because the world is populous

And here is not a creature but myself,

I cannot do it; yet I'll hammer it out.

My brain I'll prove the female to my soul,

My soul the father; and these two beget

A generation of still-breeding thoughts,

And these same thoughts people this little world,

In humours like the people of this world,

For no thought is contented. The better sort,

As thoughts of things divine, are intermix'd

With scruples and do set the word itself

Against the word:

As thus, 'Come, little ones,' and then again,

'It is as hard to come as for a camel

To thread the postern of a small needle's eye.'

Thoughts tending to ambition, they do plot

Unlikely wonders; how these vain weak nails

May tear a passage through the flinty ribs

Of this hard world, my ragged prison walls,

And, for they cannot, die in their own pride.

Thoughts tending to content flatter themselves

That they are not the first of fortune's slaves,

Nor shall not be the last; like silly beggars

Who sitting in the stocks refuge their shame,

That many have and others must sit there;

And in this thought they find a kind of ease,

Bearing their own misfortunes on the back

Of such as have before endured the like.

Thus play I in one person many people,

And none contented: sometimes am I king;

Then treasons make me wish myself a beggar,

And so I am: then crushing penury

Persuades me I was better when a king;

Then am I king'd again: and by and by

Think that I am unking'd by Bolingbroke,

And straight am nothing: but whate'er I be,

Nor I nor any man that but man is

With nothing shall be pleased, till he be eased

With being nothing. Music do I hear?

Music

Ha, ha! keep time: how sour sweet music is,

When time is broke and no proportion kept!

So is it in the music of men's lives.

And here have I the daintiness of ear

To cheque time broke in a disorder'd string;

But for the concord of my state and time

Had not an ear to hear my true time broke.

I wasted time, and now doth time waste me;

For now hath time made me his numbering clock:

My thoughts are minutes; and with sighs they jar

Their watches on unto mine eyes, the outward watch,

Whereto my finger, like a dial's point,

Is pointing still, in cleansing them from tears.

Now sir, the sound that tells what hour it is

Are clamorous groans, which strike upon my heart,

Which is the bell: so sighs and tears and groans

Show minutes, times, and hours: but my time

Runs posting on in Bolingbroke's proud joy,

While I stand fooling here, his Jack o' the clock.

This music mads me; let it sound no more;

For though it have holp madmen to their wits,

In me it seems it will make wise men mad.

Yet blessing on his heart that gives it me!

For 'tis a sign of love; and love to Richard

Is a strange brooch in this all-hating world.

ESCENA V

Castell de Pomfret. La Presó

[Entra el REI RICARD]

RICARD. He estat pensant com es pot comparar

la presó que m'acull amb aquest món;

però com que aquest món és populós

i aquí no hi ha ningú, llevat de mi,

no puc fer-ho. Potser si m'hi esforcés...

Faré que el meu cervell i la meva ànima

s'acostin perquè puguin engendrar

tota una gènera de pensaments

perquè repoblin aquest petit món

amb fantasies tristes, com si fossin homes,

perquè tampoc els pensaments no estan contents.

Els més alts, els de continguts divins, es mesclen

amb escrúpols i fan que la Paraula

es contradigui amb la paraula

com «Deixeu que els petits vinguin amb mi»,

o com «És més difícil que un camell

pugui passar pel forat d'una agulla».

Els pensaments ambiciosos forgen

miracles impossibles: esbrinen com poden

aquestes febles ungles fer-se un camí pels flancs

d'aquest món dur: els murs d'aquesta sòrdida presó.

Com que no ho poden fer, es moren dintre el seu orgull.

Els pensaments de resignació, entre ells, s'adulen.

Ens diuen: d'altres han estat esclaus de la fortuna

i d'altres en vindran. Com els necis captaires

lligats a la picota que amaguen la vergonya

pensant que molts ja hi han passat, i molts

hi passaran. I en aquests pensaments troben consol

carregant la desgràcia a l'esquena

d'aquells que ja han passat per la desgràcia.

Així jo jugo a ser molts personatges

dels quals cap no és feliç. A voltes, sóc un rei

i les traïcions em fan voler ser pobre,

i ho esdevinc. Després, tanta misèria

em convenç que era molt millor ser rei

i ho torno a ser. Poc a poc m'imagino

que he estat destituït per Bolingbroke

i em converteixo en res. Però, sigui qui sigui

ni a mi ni a un home que no sigui més que un home,

res no ens complau fins que arriba la calma

de no ser res.

[Sona una música]

Sento una música.

Bah, seguiu el compàs; la dolça música m'amarga

quan es trenca el compàs i no hi ha acords.

És igual que en la música de la vida dels homes.

Aquí tinc bona oïda, fàcilment detecto

quan falla algun compàs o quan es desafina.

Però quan el poder i el temps m'eren harmònics

em va mancar l'oïda pel meu ritme fals.

Malversava el meu temps, i ara el temps em malversa

perquè ara el temps m'ha fet tornar rellotge seu:

minuts em són els pensaments; cada segon 

m'és un sospir a l'esfera dels ulls,

que assenyala el meu dit com una busca

immòbil per copsar les llàgrimes.

El so que indica l'hora són laments

clamorosos, que esclaten al meu cor,

que emet els sons. Laments, sospirs i llàgrimes

em mostren els minuts, el temps, les hores;

però el temps vola per donar alegria a Bolingbroke

mentre jo faig l'estúpid ofici del rellotge.

La música em pertorba. Que no soni!

Car si a algun foll ha fet recobrar la raó,

ara a mi em sembla que em fa perdre el seny.

És igual. Beneït sigui el cor del que toca:

és un signe d'amor, i l'amor a Ricard

és una joia estranya en aquest món ple d'odi.

Potser, més que de nihilisme, caldria parlar, més aviat, de desconfiança davant qualsevol intent de racionalització de l’experiència humana. És un motiu insistit de l’obra de Shakespeare. Sol plantejar-lo a partir d’una situació dramàtica típica: un personatge es troba colpit per una desgràcia i un altre intenta consolar-lo. Així, en Ricard II, en l’escena tercera de l’acte primer, un personatge exhorta un altre, que acaba de ser exiliat pel rei, remarcant-li que 

There is no virtue like necessity.

Think not the king did banish thee,

But thou the king.

(no hi ha virtut com la necessitat. / No pensis que és el Rei qui t’exilia, / sinó el contrari).

I remata el seu parlament amb aquests dos versos:

For gnarling sorrow hath less power to bite

The man that mocks at it and sets it light.

(La pena malcarada no mossega / aquells que no la consideren i se’n riuen.)

Bolingbroke, el que ha estat condemnat a l’exili, li retruca:

O, who can hold a fire in his hand

By thinking on the frosty Caucasus?

Or cloy the hungry edge of appetite

By bare imagination of a feast?

Or wallow naked in December snow

By thinking on fantastic summer's heat?

O, no! the apprehension of the good

Gives but the greater feeling to the worse.

(¿Qui podria aguantar foc a les mans / només pensant en el gel del gran Caucas? / ¿O bé esmussar el ganivet de la gana / amb l’únic pensament d’un gran banquet? / ¿O rebolcar-se, nu, per la neu de desembre, / pensant en la calor d’un fantàstic estiu? / Ah, no! Car el coneixement del bé / no fa sinó més gran el sentiment del mal.) 

Recorde ara una escena semblant en Molt soroll per no res. Un personatge rebutja les maniobres consolatòries d’un altre amb aquestes paraules, que reproduesc en la traducció de Sagarra:

sé que és ofici

dels homes predicar la paciència

a tots els qui es cargolen sota el pes

del desastre, però no té ningú

virtut suficient, ni tremp ni força,

per mantenir-se moralitzador

quan és ell mateix que la dissort esclafa.

Per tant, prou de consells.

I una mica més avall:

Calla, si pots! Vull ser de carn i sang.

Perquè no s’ha trobat un filosop

que pugui suportar un dolor de boca

pacientment.

Hi ha, en últim terme, un rebuig de la mistificació de la realitat humana. Sembla que Shakespeare havia llegit Montaigne.