Segona sessió del curs de literatura universal de l’Octubre: el tema d’Ulisses

Dimarts passat, a pesar del dia núvol i aspre, vam fer la segona sessió del curs de literatura universal a l’Octubre. Primer de tot, vam triar les obres que llegirem i comentarem durant el curs, a més dels dossiers de textos que repartiré de tant en tant. A l’hora de fer aquesta tria, ha calgut tenir en compte un condicionament important: la disponibilitat editorial. Hi ha molts títols importants que només es poden trobar amb penes i treballs, si és que es troben, a les llibreries de vell. Fet aquest advertiment, els vaig mostrar una llista inicial d’obres que m’havien vingut al cap, a partir de l’edat moderna, i els vaig indicar les que jo preferiria. El públic assistent, amablement, va donar per bona la meua tria. Aquesta:

Shakespeare, Macbeth. Vicens Vives. 

Heinrich von Kleist, Michael Kohlhaas. Riurau Editors.

Tolstoi, Khadjí-Murat. Destino.

Gustave Flaubert, L’educació sentimental. Labutxaca.

Anton P. Txékhov, Contes. Quaderns Crema.

Thomas Mann, La mort a Venècia. Labutxaca.

James Joyce, Dublinesos. Labutxaca.

Evidentment, la llista la podrem modificar i ampliar sobre la marxa. Aquests són els altres llibres que havia considerat i que deixem de moment en la recambra:

Voltaire, Càndid. Labutxaca.

Jane Austen, Emma. Adesiara.

Jonathan Swift, Viatges de Gulliver. Adesiara.

Guy de Maupassant, Bola de greix i altres contes. Edicions 1984.

Stendhal, El roig i el negre. La butxaca.

Emily Brontë, Cims borrascosos. La butxaca.

Nathaniel Hawthorne, La lletra escarlata. Traduccions Inèdites en Línia.

Herman Melville, Bartleby, l’escrivent. Labutxaca.

Giusseppe Tomasi di Lampedusa, El Gattopardo. Labutxaca.

Pràcticament, tot narrativa, perquè en el cas de la poesia i de l’assaig, dels dietaris i dels llibres de memòries, o de la crítica literària, és més fàcil comentar-ne fragments. De Shakespeare, també els en vaig proposar El rei Lear. Hamlet i Romeo i Julieta no, perquè ja els comente a l’institut i tinc ganes de variar. Per la mateixa raó, m’he decantat per L’educació sentimental en comptes de Madame Bovary, perquè aquesta ja porte anys comentant-la a l’institut. A més, m’agrada més L’educació sentimental. Pel que fa a Khadjí-Murat, aquesta novel·la pòstuma de Tolstoi considerada per Harold Bloom la millor narració de la literatura universal, estava pendent que Núria i Eva em diguessen si en quedaven exemplars. Ahir de matí, aprofitant un buit a l’institut, em vaig acostar a la llibreria i em van confirmar el que em temia: els han dit que no n’hi ha exemplars disponibles. No que el llibre estiga exhaurit, sinó que no està disponible. Potser, en algun racó d’un magatzem n’hi deu haver unes quantes caixes plenes de Khadjí-Murats, florint-se i morint-se de fàstic. És un problema dels grossos. Molts dels llibres que estic recomanant em consta que estan exhaurits, descatalogats o no disponibles, encara que es tracta d’obres fonamentals, de referència. Se’n poden trobar còpies de segona mà via uniliber, però no deixa de ser una mica trist i incòmode. 

En aquesta sessió vaig reprendre el comentari d’alguns motius de l’Odissea, obra que estic utilitzant com a marc de referència per a parlar d’algunes característiques fonamentals de la literatura grega antiga i també de les literatures modernes. Vaig començar pel que en podríem dir el retorn del repatriat, tema que apareix sovint en la literatura de totes les èpoques: el retorn d’algú que es donava per desaparegut, o d’un exiliat, o simplement d’algú que retorna al seu país després de molt de temps d’estar-ne fora. 

El qui retorna és una mena d’estranger que ho posa tot en qüestió. Fins a quin punt té dret a reclamar el seu lloc? Com pot reconstruir la seua identitat en un lloc que se li ha fet estrany? Com una mostra del tractament d’aquest motiu literari en la literatura posterior, vaig comentar breument dues novel·les curtes: El coronel Chabert, de Balzac, i La dona d’en Martin Guerre, de Janet Lewis, dues obres admirables, que combinen equilibradament, dins la millor tradició de la novel·la realista, sociologia i intimisme, descripció de l'estructura col·lectiva i retrat individual. A finals de l’any passat vaig publicar en aquest bloc una entrada sobre la narració de Lewis: «La dona d’en Martin Guerre», una obra mestra de la novel·la breu del segle XX.

Una de les característiques bàsiques de l’Ulisses homèric és que vol tornar a casa. No es busca les aventures que es troba pel camí. Mentre és a la guerra de Troia, on ha anat mig forçat, Ulisses no vol aconseguir la glòria en el combat, sinó simplement acabar com més prompte millor per poder accelerar el retorn. Ara, hi ha també el que en podríem dir la versió romàntica d’Ulisses, que el presenta com un aventurer inquiet, desitjós de córrer i de conèixer món, cosa que falseja l’original d’Homer. Cal tenir en compte que, durant molt de temps, a l’Europa occidental els poemes d’Homer es coneixien només a partir de traduccions molt reelaborades, paràfrasis i altres versions de la guerra de Troia. Sembla que el primer a posseir un exemplar de l’Odissea en grec en aquesta part del món va ser Petrarca, a mitjan segle XIV. I es diu que s’abraçava al llibre i plorava. Perquè no podia llegir-lo! La forma més memorable d’aquest Ulisses fàustic i aventurer la va crear Dante en el cant XXVI de l’Infern, l’anomenat «cant d’Ulisses». En la versió de Dante, Ulisses no torna a Ítaca, sinó que continua el seu viatge, sempre més enllà, endut per «l’ardore / ch’i ebbi a devenir del mondo esperto». Dante no havia llegit l’Odissea. Hi ha un vers d’aquest cant que m’obsessiona: «ma misi me per l’alto mare aperto». Vam llegir i comentar el cant d’Ulisses i, de pas, vaig exposar una mica les característiques de l’infern dantesc. 

Com a mostra més moderna d’aquesta concepció romàntica d’Ulisses, vam llegir també «Segona Odissea», de Kavafis, en la versió d’Eusebi Ayensa, un poema que es va trobar entre els seus esborranys i altres papers inèdits. El podeu llegir en aquest article del mateix Ayensa sobre el tema d’Ítaca: Segona Odissea. Ítaca en la literatura grega moderna.

Molt més acostat a l’original homèric és l’Ulisses de James Joyce: el seu Ulisses, Leopold Bloom, sí que torna a casa, al cap d’un dia d’anar amunt i avall de Dublín, encara que sap que la seua Penèlope li ha estat infidel. També val la pena recordar aquell sonet, tan bonic, de Joachim du Bellay, «Hereux qui, comme Ulysse, a fait un beau voyage», que va traduir al català Marià Villangómez. N’he trobada una altra versió al català, de Ramon Carreté. I una altra d’Arnau Vidal.

Ulisses ha estat el personatge més fructífer de la literatura universal, molt més que un Faust o un don Juan, com ha resseguit W. B. Stanford en el seu llibre The Ulysses Theme (n’hi ha traducció al castellà). La complexitat i l’ambigüitat del personatge homèric expliquen segurament aquest fet. Ulisses és intel·ligent, astut, i curiós. Prudent i eloqüent, compassiu i humà, pacient i capaç d’autocontrol. En fi, un personatge molt diferent dels herois èpics que apareixen en la Ilíada. Finalment, Ulisses mostra un singular poder d’adaptació a ambients molt diferents: és l’heroi de mil cares, com en diu Homer en el primer vers de l’Odissea. Atena, la seua deessa protectora, el defineix com a raonable, sagaç i sensible. Ara bé, algunes d’aquestes qualitats són moralment ambigües, cosa que ha permès que la posteritat s’allunyés de l’original homèric. La prudència, l’habilitat per anticipar els perills o evitar-los, que el separa de l’heroi normal de la seua època, ha pogut ser considerada per alguns autors com un signe de covardia. I, sobretot, la intel·ligència ha estat condemnada perquè Ulisses la utilitza sovint per enredar els altres. Els poemes homèrics, però, no permeten aquesta interpretació: Ulisses enganya els enemics. Per tant, fa ben fet. No hi ha res més a dir. Un detall que em crida l’atenció, i que em commou, és que Ulisses és un personatge que està sovint sol. En la Ilíada sembla estar una mica a part de tots els altres. Ell mateix nota que li tenen una certa prevenció. En un pas de la Ilíada es conta que quan Ulisses anava a fer un parlament davant l’assemblea dels guerrers, començava clavant la mirada a terra, com si fos un babau, i arrencava a parlar a poc a poc, com li costés de trobar les paraules. Era una manera de fer-se perdonar, de dir-los que, en el fons, era com tots. Ulisses sabia que la intel·ligència sempre desperta un cert recel social. 

Finalment, vam tractar un altre motiu de l’Odissea, que obsessionava Carles Riba: Ulisses arriba a Ítaca adormit. Ja el vaig comentar en Un son profund, juntament amb la interpretació que en va fer el mateix Riba en l’elegia setena de les Elegies de Bierville. Ara he aprofitat per llegir la primera versió que va fer d’aquest tema en el «El darrer freu», un dels poemes més bonics de Riba. El vaig comentar no fa molt en el bloc: «El darrer freu», de Carles Riba: el darrer pas de mar d’Ulisses. També vam sentir la versió musical i la interpretació que n’ha fet Rafael Subirachs. Vaig acabar parlant una mica de Riba, de la veneració que sent per la seua obra. Els vaig recomanar el seu Resum de literatura llatina i Resum de literatura grega, recentment reeditats a cura d’Eusebi Ayensa, que ha afegit a cada volum una generosa i utilíssima antologia de textos. La poesia de Riba és difícil, és cert. Una molt bona introducció, la millor, és La poesia de Carles Riba, de Gabriel Ferrater. I per a les Elegies de Bierville, la Lectura de les «Elegies de Bierville» de Carles Riba, de Carles Miralles (Curial) i Una interpretació de les «Elegies de Bierville» de Carles Riba, d’Enric Sullà (Empúries).