Trenta-tres nits amb Baudelaire

El títol original de Trenta-tres nits amb Baudelaire, el llibre d’Antoine Compagnon que acaba de publicar en català Blackie Books, és Un été avec Baudelaire, perquè prové d’un programa radiofònic que es va emetre durant un estiu, dos anys després de l’èxit d’Un été avec Montaigne, també publicat en català per la mateixa editorial amb el títol de Quaranta nits amb Montaigne. En aquest llibre, que vaig ressenyar al poc d’aparèixer, Compagnon va triar una quarantena de fragments dels Essais «per tal de glossar-los breument, de mostrar-ne alhora la dimensió històrica i l'abast actual». Publicat en forma de llibre, Un été avec Montaigne va tenir un èxit enorme i en poc temps se’n van vendre més de cent mil exemplars.

Compagnon ha volgut repetir la jugada amb Baudelaire, encara que el considera un tema més perillós que Montaigne. Mentre que l’autor dels Assaigs agrada per la franquesa, la modèstia, la benevolència i la generositat, Baudelaire és un home ferit i amarg, que va ser el poeta del crepuscle, de l’ombra, de la recança, de l’enyor:

Aviat ens submergirem en les fredes tenebres;

adéu, claredat viva dels estius massa curts!

Ja sento els xocs fúnebres de la fusta que cau

i que ressona sobre l’empedrat del pati.

Una altra dificultat a l’hora de presentar una panoràmica de Baudelaire és el caràcter múltiple i dispers de la seua obra: poemes en vers i en prosa, crítica d’art i crítica literària, fragments íntims, sàtires i pamflets… Així i tot, Compagon ha decidit abordar Baudelaire amb la mateixa desimboltura amb què va tractar Montaigne. Ho ha fet, com diu ell mateix, a salts i a gambades, sense preocupar-se per dir-ho tot ni per ser sistemàtic, sinó amb la intenció de presentar-ne una visió calidoscòpica que animés el nombre més gran possible de lectors a llegir pel seu compte Les flors del mal i L’esplín de París. El resultat són trenta-tres capítols de tres a quatre pàgines, trenta-tres píndoles sobre l’obra i la personalitat de Baudelaire, una mostra excel·lent de divulgació literària, rigorosa i amena alhora. 

Hi apareixen tractats els aspectes biogràfics, com ara la relació amb la mare i amb el pare adoptiu, o la seua tendència a la procrastinació, terme que fa referència a l’hàbit de deixar per a més endavant accions o activitats que s'han d'atendre per altres més irrellevants i agradables. També, tots els punts de la seua obra que són al centre de la reflexió sobre la literatura de la modernitat: el realisme, el concepte de bellesa, la gran metròpoli i, és clar, el mateix concepte de modernitat literària, que Baudelaire va definir en l’assaig Le Peintre de la vie moderne com «el que és transitori, fugitiu, contingent, la meitat de l’art; l’altra meitat és el que és etern i immutable». Compagnon remarca que aquesta concepció de la «modernitat» baudelairiana és ambigua i difícil d’entendre, i una mica incoherent. D’una banda, Baudelaire relaciona la modernitat amb l’acceleració del temps en un món on tot canvia i se succeeix ràpidament. La missió de l’artista seria captar alguna cosa mereixedora de durar enmig de tot el que és fugisser i transitori. D’altra banda, Baudelaire considerava que «gairebé tota la nostra originalitat ve de l’empremta que el temps imprimeix a les nostres sensacions», cosa que el portava a identificar la modernitat amb el seu element transitori, per oposició al seu element etern i immutable. Compagnon conclou que «la modernitat de Baudelaire és la resistència a un món modern en què tot esdevé perible; és la voluntat de conservar i de transmetre alguna cosa duradora». No ho acabe de veure clar. En tot cas, Baudelaire va actuar com un sismògraf davant els inicis del món modern industrial. 

Particularment apreciables són els comentaris de Compagnon a dos dels millors poemes de Baudelaire: un de la sèrie de l’esplín, «Tinc més records que si tingués mil anys» i «A una dona que passa», expressió paradigmàtica de la nova experiència de la ciutat moderna, on els homes i les dones perden la identitat enmig de la gentada i del soroll, en què es creuen diversos temes baudelairians: la dona ideal, inabastable, el dolor, la tristesa, la malenconia, que són inseparables de la bellesa.

Jordi Martín Lloret, que ja va traduir Quaranta nits amb Montaigne, ha traduït també Trenta-tres nits amb Baudelaire, amb la mateixa agilitat i claredat. En aquesta edició ha preferit traduir ell mateix tots els versos de Les flors del mal reproduïts en el llibre, en comptes d’aprofitar la traducció de Jordi Llovet. La veritat és que la versió dels versos de Baudelaire de Jordi Martín resulta més ajustada a l’original i més hàbil que no la de Llovet.