A poc a poc, el curs de literatura universal a l’Octubre s’acosta al final. Dimarts passat vam acabar de comentar Dublinesos. En total, hem dedicat tres sessions completes a aquest llibre de Joyce. La sessió de dimarts passat, tota a Els morts, la narració que tanca el recull.
A la setmana que ve començarem amb El Gattopardo, del príncep de Lampedusa. Encara que ens centrarem en aquesta novel·la, la compararem també amb Bearn. L’he tornada a llegir, per tercera o quarta vegada, en la traducció de Pau Vidal publicada per Proa i reeditada en Labutxaca. La recordava molt bé, però m’ha tornat a enganxar totalment i l’admiració que sent per aquesta obra ha augmentat una mica més encara, si això és possible. Mentre la llegia, la deformació personal em feia pensar en els aspectes que volia destacar-ne en el curs, i també en la manera de relacionar-la amb els últims llibres que hem comentat, de manera que tinguem la sensació de seguir un fil conductor.
Si hi ha temps, en l’última sessió del dia 24, com a traca final, m’agradaria comentar una tria de poemes de Josep Carner. Mentrestant, Isidre Crespo s’està encarregant d’organitzar un solemne acte de cloenda, un sopar en La Tasca de Ca l’Enric. Alguns em van demanar que digués alguna cosa sobre el pròxim curs de literatura. Perquè es dóna per fet que repetiré. Vorrei e non vorrei. Són moltes hores de preparació, i són moltes hores de classe, perquè també tinc les de l’institut. I l’institut pesa. Em van suggerir un curs monogràfic sobre algunes obres, diferents de les que hem estudiat enguany, perquè es tractaria de fer un curs nou. Van disparar amb bala i van proposar l’Odissea, el Tirant lo Blanc, Guerra i pau i l’Ulisses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada