Dimarts de la setmana passada vam reprendre el comentari de l’Odissea a partir de l’arribada d’Ulisses adormit a Ítaca, centrant-nos en la interpretació que Carles Riba va fer d’aquest episodi en l’elegia setena de les Elegies de Bierville. Vaig comentar aquesta elegia en Un son profund i allí us remet (pàgines 52-56). També vam llegir i comentar la segona i la novena. Aquesta última la vam sentir recitada pel mateix Riba. I vam tornar al cant XIII de l’Odissea. Ulisses, quan desperta a la platja, no reconeix Ítaca. Al cap de poc, se li apareix Atena en la persona d’un noi jove, que li confirma que ha arribat a la pàtria. Ulisses, de seguida, li conta una història fabulosa sobre qui és i d’on ve. Atena li somriu, i li diu:
«Astuciós i subtil ha de ser qui volgués superar-te
en tota mena d’enganys, fins i tot si és un déu qui t’encontra.
Murri, embolicador i mai tip d’ardits, no podies,
ni en el teu propi país, oblidar-te d’astúcies i trampes
i de relats mentiders, que t’agraden d’ençà que vas nàixer!»
(XIII, 291-295)
Però Atena està totalment del seu costat, com li declara amb aquestes paraules:
«Sempre has tingut dins l’ànim i el pit, les mateixes idees!
És per això que quan més trist estàs jo no t’abandone,
just per ser tal com ets, raonable, sagaç i sensible.
Un altre home, en tornar de vagar errabund, correria
amb alegria a sa casa a veure els seus fills i l’esposa:
tu prefereixes, però, no saber i no fer cap pregunta,
mentre no poses a prova la dona. »
(XIII, 330-336)
Ulisses fabularà diverses històries a uns i altres per amagar la seua identitat, i anirà descobrint-se a poc a poc. En primer lloc, es revela a Telèmac. Després, quan arriba al seu palau disfressat de captaire, el seu gos Argos, vell i abandonat, el reconeix i mor tot seguit, en una de les escenes més commovedores del poema homèric. Al cap de poc, Euriclea, el reconeix també en veure-li la cicatriu al genoll mentre li llava els peus. Ulisses es revelarà a Eumeu una mica abans de la matança dels pretendents. Finalment, quan tots els pretendents són morts, es revela a Penèlope, i a Laertes, el seu pare.
Des de l’arribada d’Ulisses a Ítaca fins al final del poema, la narració d’Homer ve marcada per tota una sèrie de reconeixements. El reconeixement, o anagnòrisi, juntament amb la peripècia, eren per a Aristòtil dos elements claus de la tragèdia i, per extensió, de tota la literatura narrativa. La peripècia, que avui tendim a identificar amb l’argument, és més concretment el canvi sobtat de les coses que s'han dut a terme tot transformant-se en el contrari. Així, en Èdip rei, el missatger arriba tot creient que alegrarà Èdip i que allunyarà la seua temença pel que fa a la seua mare. Tanmateix, tot aclarint qui és ell, provoca l'efecte contrari. El reconeixement, com indica el nom, és un canvi que fa passar de la ignorància al coneixement, siga a l'amistat o a l'odi. Aristòtil remarcava que el reconeixement més bell es duu a terme quan al mateix temps es produeix una peripècia, com ara en Èdip rei.
Per què Ulisses es descobreix tan tard a Penèlope? Homer té en la seua ment una construcció arquitectònica, plena d’ajornaments, supensions i retards: la trobada amb Penèlope ha de trobar-se en la cúspide d’questa construcció. Però a banda d’aquesta raó formal, potser n’hi ha una altra de psicològica o humana. Ulisses, de qui menys segur pot estar és de Penèlope. De tota manera, abans de la revelació final, el lector té la sospita que potser Penèlope l’ha reconegut. Quan Ulisses arriba al seu palau disfressat de vell captaire, Penèlope se li adreça amb aquestes paraules per preguntar-li si sap alguna cosa del seu marit:
Jo m’he posat a suar quan t’he vist, i ja em vénen les llàgrimes,
només pensant en Ulisses, perquè ara mateix l’imagine
tal com vas tu, amb uns parracs com els teus, errabund entre els homes.
(XX, 204-206)
D’altra banda, el mateix Ulisses es va revelant a poc a poc, com en l’escena en què lluita amb Iros, el captaire oficial del palau, que veu perillar el seu lloc:
Aleshores Ulisses
s’arromangà a l’engonal els parracs, i mostrava unes cuixes
fortes i grosses, i es veien també les amples espatles,
la robustesa dels pits i dels braços. I va vindre Atena
al seu costat a enfortir tot el cos del pastor del seu poble.
Els pretendents es quedaren sorpresos del tot i perplexos.
(XVIII, 66-71)
Penèlope i Ulisses són semblants i distints. Es contradiuen i es complementen. Tots dos calculen, desconfien, enganyen, posen a prova. Penèlope és contemplada des de dins com cap altre personatge de l’Odissea. En molts moments, Atena fa que Penèlope s’adorma. I somia. És revelador que en un dels seus somnis, en què unes oques són mortes per una àguila, premonició de la matança dels pretendents, Penèlope experimenta certa tendresa per les oques (els pretendents) i aversió pel terrible marit-àguila:
Vinga, vejam si interpretes un somni que vull explicar-te.
Hi ha a casa meua vint oques que, fora de l’aigua,
mengen el blt que jo els llance, i a mi em diverteix observar-les.
De la muntanya ve una águila gran amb el bec com un ganxo,
mata les oques trencant-los el coll, totes jauen per terra
dins de la casa en un munt, i ella puja per l’aire i s’envola.
I mentrestant jo gemegue plorant allà dins del meu somni,
i les aquees de rínxols bonics acudeixen en veure
com em planyia plorant tristament per la mort de les oques.
(XIX, 535-543)
Després d’aquests versos, vam llegir un bell poema de Iannis Ritos, «La desesperació de Penèlope», en traducció d’Eusebi Ayensa. Forma part del llibre Repeticions, publicat recentment per les Edicions de la Ela Geminada:
No era pas que no el reconegués a la llum de la llar, no eren pas
els parracs de mendicant ni la disfressa, no. Els senyals eren clars:
la cicatriu al genoll, la vigoria, la malícia a l'ull. Aterrida,
recolzant-se a la paret, buscava una excusa,
encara una mica de temps, per no respondre,
per no trair-se. ¿Per ell, doncs, havia malgastat vint anys,
vint anys d'espera i de somnis, per un miserable com aquell,
per un barbablanc sangonós? Es deixà caure sense veu damunt d'una cadira,
mirant lentament els pretendents assassinats a terra, com si mirés,
morts, els seus propis desigs. I: «benvingut», li digué,
sentint estranya, llunyana, la seva veu. Al racó, el seu teler
omplia el sostre d'ombres com barrots; i tots els ocells que havia teixit
amb fils vermells, lluents damunt de verds fullatges, de sobte,
aquella nit del retorn, es tornaren de color de cendra, negres,
volant al ras en el cel pla de la seva darrera espera.
Vam comentar, finalment, l’escena del reconeixement entre Penèlope i Ulisses, plena de profunditat psicològica i de melanconia (vegeu pàgines 46-51 d’Un son profund), i la d’Euriclea, que va comentar Erich Auberbach en Mimesis. Vaig insistir als assistents que, com a mínim, és de lectura obligatòria La cicatriz de Ulises, capítol primer d’aquest llibre.
En l’Odissea, com en la Ilíada, no hi ha una veritable conclusió. Després que l’ordre ha quedat restablert a Ítaca, Homer al·ludeix a un viatge que encara haurà de fer Ulisses: carregant-se un rem a l’espatla, haurà d’endinsar-se terra endins fins que algú li pregunte si el que porta és una pala de l’era. En aquest punt, haurà d’oferir uns sacrificis a Posidó per aplacar finalment el déu del mar. Aquest episodi representarà la reconciliació entre la terra i el mar, l’estabilitat i el canvi, després dels contrastos més extrems. El final, per tant, es troba fora del text, en un punt, o en molts, als quals al·ludeixen fets, paraules, sentiments i sensacions. Segons la llei del pensament èpic, la conclusió es pot anticipar, però no representar.
L’Ítaca d’Ulisses després de tornar del viatge no és una nova edat d’or. A pesar de les inquietuds, les pauses i els viatges als països de la imaginació i de la màgia, l’Odissea ens ensenya a acceptar la realitat tal com és: Ítaca. No sabem si Homer l’accepta amb alegria o amb una enyorança secreta. Quina seria la lliçó de l’Odissea, si es que n’hi ha alguna? Potser aquests versos del cant XVIII, amb què Ulisses s’encara contra l’altivesa dels pretendents, podrien servir com a epífgraf del poema homèric:
No hi ha cap ésser que crie la terra més feble que un home,
dels que respiren i repten o corren damunt de la terra.
Ell creu que mai patirà en el futur cap desgràcia: això pensa
mentre li atorguen els déus el vigor i els genolls estan àgils.
I quan els déus benaurats també reparteixen tristeses,
tant si vol com si no, les suporta amb paciència i bon ànim.
Tal, en efectte, és la ment dels homes que habiten la terra:
va on el pare dels homes i els déus la duu cada dia.
Jo pensava també, en altre temps, que era un home amb fortuna
i cometia nombrosos excessos cedint a la força
i a la violència, segur de l’ajut dels germans i del pare.
Mai un home, per tant, ha d’obrar contra llei o justícia,
sinó gaudir en silenci dels dons celestials, els que siguen.
(XVIII, 130- 142)
Al final de la sessió, després d’arreplegar l’ordinador, els papers i els llibres que porte damunt, vaig parlar una mica en Júlia. Em va comentar que havia llegit feia poc una novel·la de Milan Kundera, La ignorància, que està centrada en el tema del nostos. No l’he llegida ni sabia de què anava, de manera que no l’he poguda tenir en compte per al curs. Sempre hi ha alguna cosa important que se m’escapa! En arribar a casa, en vaig encomanar de seguida un exemplar via Amazon. Ja la tinc, i espere llegir-la aquest cap de setmana. En el blog De Troia a Ítaca se’n reprodueixen uns fragments en aquesta entrada: El retorn a «La ignorància», de Milan Kundera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada