Tenim mar calma aquesta nit.
Alta marea, i la lluna reposa
clara damunt l'estret; a la costa francesa
un far lluu i ja no hi és; l'espadat d'Anglaterra,
un espurneig immens, es dreça
i corona la pau de la badia.
Vine’m a la finestra, respirem
l'aire clement que ens duu la nit!
Només que del llarg fil d'escuma, on la mar
talla la terra pàl·lida de lluna,
cscolta!: com retruny el turment dels palets
que les ones s'enduen, i després
els llencen, de tornada, platja amunt,
i s'engeguen i hi tornen i s'engeguen
amb una trèmula cadència, només
que ens ve, lent, l'acord etern de la tristesa.
Fa tant de temps que Sòfocles,
sentint-ho a l'Egeu, va meditar
la turpitud del flux i del reflux
del sofriment humà; nosaltres
pensem també, quan sentim el soroll
des d'aquesta remota mar del nord.
I la mar de la Fe
també un dia va ser al més alt de la marea
i va cenyir, cintura clara i ben plegada,
les ribes de la terra. Avui
li sé escoltar només el melangiós,
el llarg rugit quan es fa enrere
i cedeix: que ens aleni el vent nocturn
i ens esmoli les vastes vores àrides
i l'esquelètic bastiment del món.
Oh, amor, ens hem d'ésser
lleials!, car aquest món, que sembla
que se'ns obri com un país de somnis,
tan variat, tan ric de bellesa, tan nou,
no té joia real, amor, ni llum,
ni certitud, ni pau, ni un menys de pena;
i aquí ens trobem com a una plana on es fa fosc
i es travessen els crits de qui lluita amb qui fuig,
i exèrcits ignorants topen de nits.
Matthew Arnold (1822-1888)
(Poesia anglesa i nord-americana. Edicions 62. Traducció de Gabriel Ferrater)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada