Ho he comentat sovint, i ho vaig explicar fa temps en una entrada: per què el meu blog es diu la serp blanca. La idea de titular-lo així em va venir d’un vers de Josep Carner, que apareix en el poema «De lluny estant», del llibre Absència: «el camí —la serp blanca i somrient». Una vegada, una alumna em va dir que hi ha un conte dels germans Grimm que porta aquest mateix títol. No ho sabia, però em va alegrar la concidència.
Fa uns dies, Ramon Torné Teixidó, hel·lenista, traductor i autor de diversos estudis sobre la tradició clàssica i l’humanisme, autor també de Daidalea, un dels meus blogs preferits, em va escriure per dir-me que havia trobat el títol del meu blog en un poema d’Antonio Machado, del llibre Soledades (1907). Concretament, en aquests dos versos del poema XI: «el camino que serpea / y débilmente blanquea». Ací teniu el poema complet:
XI
Yo voy soñando caminos
de la tarde. ¡Las colinas
doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!…
¿Adónde el camino irá?
Yo voy cantando, viajero
a lo largo del sendero…
—la tarde cayendo está—.
«En el corazón tenía
la espina de una pasión;
logré arrancármela un día:
ya no siento el corazón.»
Y todo el campo un momento
se queda, mudo y sombrío,
meditando. Suena el viento
en los álamos del río.
La tarde más se oscurece;
y el camino que serpea
y débilmente blanquea
se enturbia y desaparece.
Mi cantar vuelve a plañir:
«Aguda espina dorada,
quién te pudiera sentir
en el corazón clavada».
No coneixia aquest poema i em va sorprendre la semblança dels dos versos que m’ha indicat Ramon Torné Teixidó amb el segon vers de «De lluny estant». El poema de Carner és posterior. Es va inspirar, potser, en el de Machado? No en tinc ni idea. Torne llegir els dos poemes. Si bé la imatge del camí com una serp blanca és idèntica en tots dos, presenta també algunes diferències. En el vers de Carner, la metàfora apareix en una relació d’aposició respecte al terme real: «el camí —la serp blanca i somrient», mentre que Machado utilitza la forma verbal per referir-se a la blancor i a la forma ondulant del camí: «el camino que serpea / y débilmente blanquea». La metàfora es combina simultàniament amb la personificació, cosa que també ocorre en el vers de Carner.
Una diferència més important és que «la serp blanca» de Carner representa una imatge de la felicitat, plena de llum, una imatge del paradís perdut, que es contraposa, al final del poema, amb el paisatge nòrdic de l’exili: els «bedolls» i el «boiram somort». En el poema de Machado, en canvi, la imatge del camí com una serp blanca està lligada a un ambient crepuscular, a punt d’esvair-se:
La tarde más se oscurece;
y el camino que serpea
y débilmente blanquea
se enturbia y desaparece.
Tots dos poemes es tanquen amb l’expressió d’un sentiment desolat, de pèrdua.
S’ha remarcat sovint que la imatge i el tema d’«el camino» és un dels motius més insistits de la poesia de Machado. Hi sol aparèixer amb la forma, una mica prosaica, d’«el camino blanco». Així, en aquests versos del poema LXXIX de Galerías: «En el camino blanco / algunos yertos árboles negrean». I en el poema LXXX del mateix llibre: «Y ese árbol roto en el camino blanco / hace llorar de lástima». Només començar Campos de Castilla, llegim en el segon poema: «Hacia el camino blanco está el mesón abierto / al campo ensombrecido y al pedregal desierto». Machado utilitza sovint «sendero» o «senda» en lloc de «camino», amb un sentit idèntic. Els exemples es podrien multiplicar.
La idea del camí també és essencial en el poema de Carner, que és presenta com un itinerari, com una passejada per diversos indrets característics del paisatge de Catalunya. La paraula «camí» hi apareix dues vegades, en el segon vers i en el penúltim. En el primer, es fa servir en un sentit literal, com un element descriptiu del paisatge. En el segon, pren el sentit metafòric de vida, de peripècia personal: «en mos camins d’un temps…»
DE LLUNY ESTANT
Qui veiés, quan l’estiu s’acomiada,
el camí —la serp blanca i somrient—
i, al marge d’una cala refiada,
el pàmpol mort sota d’un pi vivent.
Qui veiés una dansa damunt l’era
i una serra morada enllà de mi;
qui topés un aloc de torrentera
o enmig d’un pedruscall, un romaní.
Més val, però, que a aquests bedolls s’acari
el meu esment, i a aquest boiram somort.
En mos camins d’un temps, hom pot trobar-hi
un àngel trist amb el seu glavi tort.
Torne a llegir, de nou, els dos poemes. Són molt diferents, és clar. Al mateix temps, presenten algunes semblances que m’intriguen. No diré quin dels dos m’agrada més. Preferències a banda, els trobe tots dos molt efectius, gràcies a la seua expressió precisa i concentrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada