dissabte, 31 de març de 2018

Una nota de Josep Iborra sobre els diaris de Katherine Mansfield


Fascinant, aquest Dietari de K. Mansfield, en la seua màxima simplicitat i trivialitat. Qui l'escriu sembla una criatura desesperada, destituïda, que estima la vida amb ansietat i ironia perquè està malalta de tuberculosi. Evita, no obstant, l'eloqüència, que odia, o les grans reflexions. Són les coses menudes de la seua cambra o del món exterior, vist per una finestra, el que l'obsessiona. De vegades, en els seus apunts hi ha una percepció tan intensa de les coses més banals que fan pensar en una «il·luminació» de Rimbaud. La seua angoixa s'objectiva en un tros de cel, un test o un raig de llum... Somnàmbula, sempre en perill, però orientada infal·liblement per aquest estat, sostenint-s'hi. Ningú no aconsegueix despertar-la ni treure-la d'aquest petit món domèstic —el seu cel i el seu infern— en què només sent fred, o fam, o por, o nostàlgia. O la felicitat d'escriure.

No puc deixar de sentir el contrast entre aquest dietari de la Mansfield i unes proses de Leopardi, que he llegit fa poc. Tots dos igualment desolats i desesperats per la vida. Leopardi —geperut— es considera estafat pels déus, pels homes i pel seu temps, i considera que el món està mal fet. Decepcionat com un xiquet perquè la botiga de joguines és tancada el diumenge, reacciona amb rabietes, amb sarcasmes i amb propòsits de suïcidi. La Mansfield, en canvi, no es proposa aquestes qüestions ni pledeja amb Déu. Es limita a conrear desesperadament el seu jardí on no es trobarà amb cap humanista per a «situar» i generalitzar el seu cas. Ella no es mira, com Leopardi, en el destí de la humanitat ni es confirma amb un vers d'Homer per dir-se que «l'home és la criatura més infeliç». Viu com un animalet ferit, esbalaït en la seua percepció actual. Té fred als peus i li agradaria menjar-se un bon tros de corder al forn amb patates…

Josep Iborra, Breviari d’un bizantí. Arola Edito

(Els Diaris de Katherine Mansfield acaben de ser publicats en català per L’Avenç, en traducció de Marta Pera.)