S’ha publicat «La literatura recordada»

S’acaba de publicar La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures, editada per Viena Edicions. Ja ha començat a distribuir-se per les llibreries. 

En principi, s’havia pensat que la portada reproduiria un quadre de Paul Klee. Al final, l’editorial s’ha estimat més reemplaçar-lo per un del poeta i pintor romàntic alemany Carl Spitzweg (1808-1885), que porta per títol Llegint el breviari o El capvespre. 

La literatura recordada recull 101 textos sobre temes, autors i obres de la literatura universal en general i de la catalana en particular. No tenen un caràcter miscel·lani, sinó que s’han desenvolupat a partir d’una sèrie de variacions entorn de diversos motius temàtics: el retorn, la memòria, la nit, la lectura i la crítica literària, la literatura dels moralistes, el dietari com a forma literària, el realisme literari i el sorgiment de la novel·la moderna… Tot plegat pren la forma d’una una orquestració de motius que s’encavalquen i s’entrecreuen, combinant-se i destriant-se contínuament. D’aquí el subtítol del llibre: 101 contrapunts de lectures. El títol —La literatura recordada— al·ludeix a una observació de Georges Poulet, per al qual «l'acte crític per excel·lència és aquell pel qual, a través de la totalitat d'una obra rellegida o descoberta retrospectivament, es detecten les freqüències significatives i les obsessions reveladores. Criticar, per tant, és recordar». 

Per a mi, aquest llibre té un caràcter més personal que Un son profund. En aquest, poc o molt, havia de seguir l’esquema d’un curs de literatura universal i, com que era un dietari d’aquest curs, havia de referir-me constantment a les meues classes. En La literatura recordada, en canvi, tot i algunes al·lusions soltes a la meua activitat com a professor, m’he deixat dur pel joc de les lectures en la meua memòria, i també per algunes de les meues obsessions i preferències literàries. Al principi havia pensat d’oferir el text del llibre tot seguit, com un únic bloc. Pensant en la comoditat del lector, però, i en la claredat, l’he organitzat en 101 capítols. A diferència d’Un son profund, no porten títol ni es presenten com les entrades d’un dietari. Però els he numerat com una manera d’indicar o suggerir el fil conductor que els relliga i el joc de referències creuades que implica tota lectura. John Donne va escriure que «no man is an island». El mateix es pot dir, i amb més raó, de qualsevol llibre.