Una ment terriblement sensible

L’edició catalana dels Diaris de Katherine Mansfield reprodueix en apèndix la ressenya que en va escriure Virginia Woolf el 1927 amb el títol d’Una ment terriblement sensible. Woolf parteix del fet que ningú no ha estat capaç de definir en què consisteix la qualitat literària de Mansfield. Tot seguit afirma alegrement que «als lectors del seu diari això no els afecta», perquè «no és la qualitat de la seva escriptura, ni el grau de fama que va assolir el que ens interessa del seu diari, sinó l’espectacle d’una ment —una ment terriblement sensible— rebent, una després de l’altra, les atzaroses impressions de vuit anys de vida».

Certament, aquesta ressenya de Woolf no és del millor que va escriure. Dir d’un escriptor que és molt sensible és simplement una manera protocolària de quedar bé i no dir res. De seguida es planteja la pregunta inevitable que ens torna al principi: i en què consisteix aquesta sensibilitat? Si, a més, hi afegim que ho és terriblement…

Es fa difícil descriure el geni literari de Katherine Mansfield, i jo ara ni tan sols ho intentaré. S’ha assenyalat sovint l’assimilació profunda de Txékhov. Això segurament és cert, però no acaba de donar molta llum. En comptes de posar-me a pensar pel meu compte, m’he decantat per la llei del mínim esforç i m’he llegit un llibre sobre Mansfield, concretament la biografia literària que en va escriure Pietro Citati, que ha estat publicada en castellà amb el títol de La vida breve de Katherine Mansfield. El llibre de Citati també és breve, 136 pàgines, factor que quan de llegir es tracta contribueix poderosament a posar en pràctica la llei del mínim esforç. Però ja sabeu que les il·lusions duren poc o no gens. Citati comença el seu llibre amb aquesta parrafada que, es mire com es mire, és una autèntica desgràcia: «Todos aquellos que conocieron a Katherine Mansfield en los años de su breve vida tuvieron la impresión de descubrir a una criatura más delicada que otros seres humanos: una cerámica de Oriente que las olas del océano habían arrastrado hasta las orillas de nuestros mares». En aquesta obertura tan «literària», tan empalagosament cursi, hi trobe el ressò d’«una ment terriblement sensible» de Woolf. 

No, no vaig rebotre el llibre per terra. Vaig fer el cor fort. Vaig estirar la cadena i vaig continuar llegint. Incòmodament, perquè Citati persistia a divagar líricament, a pegar voltes i a no entrar en matèria. Però jo, que sempre vaig de bona fe, pensava que l’autor igual estava a punt de fer alguna revelació important, i per això tots aquells preàmbuls i excursos lírics. Unes pàgines més endavant, una frase em va despertar de l’endormiscament: «Como el de los niños que no desean crecer, como el de las hadas-mariposas o los elfos, su destino era deslizarse poco a poco hacia el otro lado, desaparecer en ese mundo que corre paralelo al nuestro y se entrevé a través del espejo». Estava clar que no l’havia encertada, però estic acostumat a acabar els llibres. Vaig tornar a estirar la cadena i vaig continuar. 

D’esma, vaig subratllar algun paràgraf, com aquest, que no deixa de ser una glossa de la ressenya de Woolf: «Con siete años de diferencia, Orage y Woolf tuvieron la misma impresión, advirtieron en ella esa imperturbabilidad enigmática, esa hostilidad hacia el hombre, esa extrañeza ante la vida, esa pertenencia a mundos misteriosos y remotos que pueden ser tan propios de un animal como de un escritor». En un altre fragment Citati comenta que Mansfield «no podía soportar “los días que no merecen ser vividos”: los días calmos, planos, grises, siempre iguales a sí mismos, minuto a minuto, sin que lo imprevisto o lo inesperado lleguen jamás a romper su triste monotonía». El que no diu és que per a Mansfield «los días que no merecen ser vividos» eren simplement els dies en què no aconseguia escriure res. Mansfield era escriptora, no una «cerámica de Oriente que las olas del océano habían arrastrado hasta las orillas de nuestros mares». 

Vaig continuar fins al final, llegint cada vegada més ràpidament, no per l’interès que em despertava el llibre, sinó perquè volia desfer-me’n com més aviat millor. En un pas dels seus Diaris, Katherine Mansfield escriu que «si hi ha un llibre per llegir, per dolent que sigui, el llegeixo. L'he de llegir». Això m’ha passat a mi. Atenció: Citati és un gran crític literari i ha escrit llibres molt bons, de primera categoria, entre els quals no podem incloure La vida breve de Katherine Mansfield.