Viure sola

Els Diaris de Katherine Mansfield estan plens de referències a la seua solitud personal, conseqüència en bona part d’una existència itinerant a la recerca d’un clima més favorable per a la tuberculosi que patia. De vegades, Mansfield valora aquesta solitud positivament, com ara en un apunt molt breu, titulat Viure sola, que no sembla la maniobra típica de fer de la necessitat virtut: «Si per una d'aquelles nefastes casualitats em trobés un cabell a la llesca de pa amb mel... almenys seria un cabell meu». O en aquest altre: «No trobo a faltar gens en Jack, ara —no vull tornar a casa, estic bastant contenta de viure aquí, en una habitació moblada, i d'observar. És una pura qüestió de clima, em sembla. (Acaba de passar una autèntica bleda.) La vida amb altres persones es converteix en una taca borrosa: em passa amb en Jack, i, en canvi, és enormement valuosa i meravellosa quan estic sola —els detalls de la vida, la vida de la vida».

La solitud, per a l’escriptor, és moralment ambigua. El contacte social distreu i dispersa, converteix la vida en una «taca borrosa». Per contra, la solitud permet la concentració necessària per copsar «la vida de la vida» i expressar-la en la creació literària. Però també té els seus perills o inconvenients. Una «solució» és viure socialment amb intensitat i a partir d’una determinada època tancar-se a casa i viure només per a escriure. És el que va fer Proust. 

Un altre apunt dels Diaris de Mansfield tracta de la dificultat que pot representar la solitud pel fet de ser dona. El text, que porta per títol Viatjant sola, és del 1922. D’aleshores ençà el que comenta Mansfield ha canviat bastant. Així i tot, supose que moltes dones encara el subscriurien al peu de la lletra:

«Viatjant sola

¿Eren només imaginacions seves, o hi podia haver una part de veritat, en aquella sensació que els cambrers —especialment els cambrers i els grums d'hotel— adoptaven una actitud impertinent, arrogant i lleugerament burleta davant d'una dona que viatjava sola? ¿Era només la seva desgraciada consciència de dona? No, no creia que fos això. Perquè fins i tot quan se sentia més feliç que mai, més lliure que mai, s'adonava, tot d'un plegat, del “to” del cambrer o del grum de l'hotel. I de quina manera tan extraordinària allò li minava la seguretat, i de quina manera li donava la sensació que es tramava alguna cosa maliciosa contra ella i que tothom i totes les coses —sí, fins i tot els objectes inanimats com les taules i les cadires— “conspiraven” en secret, i esperaven que li passés la calamitat infal-lible que sempre acabava passant, que havia de passar per força, a totes les dones de la terra que viatjaven soles!

     El cambrer va envestir el pany amb un manyoc de claus, en va fer girar una, va obrir la porta grisa d'una empenta i s'hi va plantar al davant, esperant que ella passés. Aguantava el plomall de treure la pols dret com una torxa fumejant. 

     “Una habitació ben bufona per a la Madame”, va dir el cambrer en un to insinuant. Quan ella va ser a dintre, el cambrer li va passar pel costat fregant-la, va obrir la finestra amb un escarritx i va destravar els porticons.»