El pas de la joventut a l’edat adulta, a la maduresa, és un dels temes principals de la literatura universal. Ha donat lloc a un tipus concret de novel·la, la Bildungsroman o novel·la d’aprenentatge. N’hi ha una variant, el que s’ha anomenat novel·la de la desil·lusió, com L’educació sentimental, que acaba amb un gust de cendra. Irònicament, al final d’aquesta novel·la de Flaubert els personatges no han après res. És un aspecte que he tractat en un dels contrapunts de La literatura recordada, i no el reprendré ara.
Desil·lusió, desengany… són paraules que es pronuncien amb un accent desolat. Paradoxalment, haurien de ser considerades com un guany, com un alleujament si més no. O és que quan estàvem enganyats era millor? Tant se val. La lucidesa actual no esborra ni compensa el temps que vam perdre mentre vam estar equivocats. I és això el que lamentem. A més, vam estar enganyats, d’acord, però «il·lusionats», feliços i contents.
La saviesa moral (passeu-me els mots, una mica inflats) s’expressa sovint en forma de claudicació, de penediment, de limitació. I no únicament en la literatura. El pas de la joventut a l’edat adulta es descriu com una renúncia a les il·lusions, al vagareig, com un pas a una actitud més responsable, més realista, més concreta. Guanyem, o pensem que guanyem, un grau de lucidesa, cosa que afalaga inevitablement la vanitat personal. S’oblida, però, que el jove i l’adult en realitat són dues bèsties diferents.
En algunes entrades dels seus Diaris Katherine Mansfield protesta més d’una vegada contra aquesta mena de sentit comú de la maduresa. No acceptava, escrivia, que «la Vida havia de ser una cosa inferior del que érem capaços d'imaginar-nos que era». Retreia que tothom s’acontenta «a canviar el desig més profund del seu cor per innombrables desitjos menors». Això li suggeria la imatge «d'un riu dispersant-se en innombrables reguerols per un aiguamoll fosc». D’aquests rierols dispersos, se’n diu «una major tolerància, interessos més amplis, sentit de la proporció, […] una manera de viure més simple i, per tant, millor». Però «més tard o més d'hora, si més no en la literatura, sona una nota de profunda recança. Hi ha inquietud, un sentiment de frustració. Se sent, a la persona li sembla sentir, el crit que comença a ressonar a l'interior de cadascú: “Se m'ha escapat de les mans. Hi he renunciat. Això no és el que vull. Si això és tot, la Vida no val la pena”». En aquestes línies hi ha potser una de les claus per entendre el motiu profund que impulsava l’escriptura de Katherine Mansfield.
Amb aquesta entrada tanque la sèrie de notes —vuit en total— que he dedicat als Diaris de Katherine Mansfield.
PD. Aquests versos de Quatre quartets d’Eliot il·lustren el passatge que he citat dels Diaris de Mansfield, o a l’inrevés:
Quina hauria estat la vàlua d’allò tan llargament volgut,
la calma tant de temps esperada, la serenor tardoral
i la saviesa dels anys? Ens han enganyat
o s’han enganyat ells mateixos, els vells d’apagada veu,
llegant-nos simplement una recepta per a l’engany?
La serenitat tan sols un ensopiment volgut,
la saviesa tan sols el coneixement de secrets morts
inútils en la foscor que ells ullaven
o d’on apartaven la vista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada