diumenge, 1 de juliol de 2018

Llum a l’atzucac: sobre el nou dietari de Ramon Ramon

Ha aparegut fa poc Llum a l’atzucac, segon lliurament del dietari de Ramon Ramon, que comprèn les entrades entre finals del 2012 i finals del 2016. Aquest llibre, editat per Bromera, ha estat guardonat amb el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2017. Prèviament, el 2014, havia publicat Dins del camp d’herba (dietari 2009-2012), que vaig comentar en aquest blog (vegeu Retrat de l’artista irat).

El dietari és potser la forma literària més lliure i més flexible: hi cap tot. La reflexió breu, l’assaig més o menys desenvolupat, citacions i notes de lectura, poemes, esquemes narratius, anotacions sobre el dia a dia… Molts dietaris són una mena d’obrador, de projectes i provatures, d’anotacions que es podran desenvolupar més endavant, una mena de literatura o d’escriptura en brut. Si més no, inicialment. Els dietaris que els escriptors publiquen en vida solen ser reelaborats a consciència, triats i autocensurats. Perquè la «informalitat» del dietari, que és el seu encant, és també el seu perill: el perill de convertir-se fàcilment, inevitablement, en un aplec de textos miscel·lanis, de valor molt desigual, en l’apunt d’una sèrie de rutines —accions rutinàries, sensacions i pensaments rutinaris— que poden tenir un valor documental o de memoràndum per a l’autor, però no per al lector. En l’altre extrem, el dietari perd una mica o del tot el seu caràcter quan es converteix en una forma per encabir una sèrie de textos fragmentaris de caràcter assagístic, per als quals la datació del dia a dia no és rellevant. 

Ramon Ramon ha fet un gran esforç en aquest llibre per aconseguir una forma equilibrada, combinant de manera ajustada, compensada, la nota personal, íntima fins i tot, i els textos de temàtica més general. A diferència dels dietaris publicats anteriorment, Llum a l’atzucac conté nombrosos textos de crítica literària: sobre Woolf, Dostoievski, Eliot, Tolstoi, Ruyra… No són simples notes de lectura, sinó assaigs molt elaborats i aprofundits. Però l’expressió de la quotidianitat no hi ha desaparegut, ni la presència de la vida privada de l’autor, amb referències de vegades ben sorprenents, com en les pàgines que dedica a les seues experiències amb la prostitució durant els anys d’estudi a la universitat. Hi va conèixer una xica de l’ofici que li agradava llegir Fuster i Estellés. Les reflexions de Ramon Ramon sobre aquests records confirmen una paradoxa enunciada per Baudelaire, que he comentat en un dels contrapunts de La literatura recordada.

Ramon Ramon té un gust pels contrastos que ofereix la vida diària i una habilitat per a captar-los. Cada dia, des del seu despatx a l’editorial Afers, on treballa com a corrector, veu just enfront un edifici esgrogueït, construït als anys seixanta. Entre els diversos estadants de la finca destaquen per mèrits propis el piset del Bruja, «un camell-ionqui de més de cinquanta anys que ha sobreviscut al frenesí d’estupefaents amb què es va viure l’inici de la democràcia a Catarroja». Al seu pis hi solen acudir d’altres supervivents, com el Farsa, Paco el Heavy i altres espectres. De tant en tant, al piset del Bruja s’hi munten «festes sonades, sorollosíssimes». Aquests individus, que amb «la seua manera de viure neguen persistema qualsevol finalisme», fan «un contrast ben lluent amb l’editorial Afers, que sobreviu en una trinxera cultural». El Bruja i els seus companys «fan tombarelles dins una realitat engabiada —tan engabiada com la fe en la cultura». 

El pla estrictament personal i el més general es combinen perfectament en les seues consideracions sobre la seua condició d’escriptor. Ell mateix s’identifica amb el que en diu l’escriptor mitjà, o mediocre (sense connotacions despectives). La història de la literatura, afirma, es basa en els seus textos, i «una gran obra no ho és si no es compara amb les obres de l’escriptor mitjà». L’escriptor mitjà pateix molt: «de tots els seus escrits valuosos, la majoria no seran llegits o prou llegits, o seran llegits erròniament, o de manera esbiaixada o interessada…» L’escriptor mitjà pot arribar a ser molt mesquí, però a diferència del geni literari ningú no li perdonarà la mesquinesa. Però entén la grandesa literària. Sobre el que representa el fet de ser escriptor en català al País Valencià, Ramon Ramon en dóna una visió tan desolada com exacta: «amb la nació imaginada no sé anar cada matí al forn o a la verduleria».

També, com en Dins del camp d’herba (dietari 2009-2012), en aquest nou volum hi ha nombroses anotacions sobre alguns viatges: a Bolonya, a Florència, a Londres, a Manchester. Un altre perill dels dietaris personals: els viatges! En principi, el viatge sembla que trenca la rutina del dia a dia. En la pràctica, però, els viatges, o els viatgets, s’han convertit en una activitat rutinària més, una mena d’obligació social per a no semblar un pobre desgraciat. Ramon Ramon supera amb nota aquest perills: aprofita els viatges a Florència i Bolonya per escriure una sèrie de reflexions molt valuoses sobre la pintura italiana, en què compara Miquel Àngel i Rafael, o el David de Miquel Àngel i el de Donatello. S’estima més aquest últim: «la dolçor de corbes del David donatellià, la seua feminitat (el petit penis, les mamelletes d’adolescents, la manera de flectir la cama, la cabellera que cau enganxosa sobre les espatlles, humida com d’acabat de dutxar), el seu rostre una mica capbaix, amb una mirada ombrejada de misteri, tot plegat li dóna una aurèola de feblesa i alhora poder que el torna més humà». L’escapada a Manchester li permet recordar un episodi memorable de la història del moviment obrer a la Gran Bretanya, que va tenir lloc en aquesta ciutat, i uns poemes de Shelley que se’n van fer ressò. 

El títol de Llum a l’atzucac al·ludeix a un motiu temàtic que apareix diverses vegades en les pàgines d’aquest llibre: l’atzucac, com una metàfora o un símbol del sentiment d’insatisfacció i de bloqueig davant la vida, una mena de claustrofòbia existencial «que només se supera gràcies a uns llums —de poca llum— el mecanisme dels quals l’individu ha de revisar tothora». La primera referència a aquest motiu apareix en un comentari sobre els personatges de les novel·les de Virginia Woolf, que «viuen en un estat latent de suïcidi, sense arribar al desenllaç final, ja que són capaços de respirar a temps: es passegen de cap a cap per un atzucac, més o menys angoixats en funció del grau de llum que els toca». En una altra entrada, l’autor constata: «Visc en un atzucac». I hi afegeix: «Per a alguns habitants de l’atzucac, la literatura és el fanal que menys s’espatlla». Llum a l’atzucac és un testimoni d’aquesta convicció.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada